Jordi Pina: «Tinc l'esperança que un dia algú repararà el dany que s'ha fet als meus amics»

Jordi Pina va ser probablement un dels advocats més apassionats del judici del procés al Tribunal Suprem. També un dels més esbroncats per Manuel Marchena en la cinquantena de sessions que van servir per condemnar els presos polítics per un delicte de sedició. Pina no té cap problema a l'hora d'admetre que es va sentir derrotat en molts moments de la vista oral, que no s'esperava una sentència tan dura i que durant la causa contra l'independentisme ha vist coses que l'han preocupat molt i l'han fet deixar de confiar en "una part" de la justícia espanyola. Malgrat tot, té clar que no es pot permetre no ser optimista. 

Ara, cinc setmanes després de la sentència, publica El judici de la meva vida (Columna), un relat sincer escrit primera persona, ple d'anècdotes d'aquests dos últims anys que s'ha passat defensant Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. En aquesta entrevista, feta just després de reunir-se amb Amnistia Internacional per valorar l'informe que reclama la llibertat dels Jordis, Pina parla sense pèls a la llengua del judici més important en el qual ha participat mai, de la implicació emocional amb els presos i les famílies, del caràcter de Marchena i els membres del tribunal, de possibles beneficis penitenciaris i dels passos que seguiran fins a arribar al Tribunal d'Estrasburg i buscar la justícia que, a parer de l'advocat, no han trobat a l'Estat.

- Què li ha comentat Amnistia Internacional?

- Ens han traslladat l'informe, l'hem valorat i els hem donat la nostra opinió. En algunes coses coincidim i en d'altres no. Ens han explicat què faran ells a partir d'ara i s'han posat a la nostra disposició pel que calgués. Ha servit per fer una reflexió tots plegats sobre l'informe i el judici, ha estat molt bé i nosaltres estem molt agraïts que hagin tingut aquesta deferència amb nosaltres.

- Com els afecta l'informe?

- L'informe no té una traducció material immediata, és a dir, no sortiran demà en llibertat. Però determinades coses que apareixen en les conclusions sí que reforcen la nostra idea. El fet que una entitat com Amnistia Internacional faci aquest pronunciament ens pot reforçar en els nostres arguments que defensarem al Tribunal Constitucional (TC). L'informe ens ajuda, com també la resolució del comitè de detencions arbitràries de l'ONU. Els tribunals hi donaran valor o no, però el que diuen té sentit i nosaltres ja ho recollíem.

- N'ha parlat amb Jordi Sànchez?

- En vaig parlar dimarts a la tarda. Cada dimarts vaig a la presó. Hi ha dies que hi anem a fer petar la xerrada de coses més genèriques, però ahir hi havia més teca perquè havíem de parlar de l'informe.

- Com estan els presos després de la sentència?

- Estan bé. Tan bé com es pot estar en 10 metres quadrats en una cel·la i després de més de dos anys privats de llibertat. Els veig animats, però evidentment hi ha dies de tot. En línies generals estan bé i mirant cap al futur per veure quan sortiran.
 
- Esperaven una sentència tan dura?

- No.

- I quan comencen a veure que la cosa anirà per aquí?

- La setmana abans, quan ens arriben inputs sobre cap a on aniran els trets. Aleshores comencem a veure que la sentència serà més dura del que nosaltres prevèiem.

- Hi havia advocats com Xavier Melero que confiaven en el tribunal i en una sentència menys dura.

- Sempre tens esperança en l'absolució, però els inputs que rebíem del tribunal ens feien entendre que la sentència seria condemnatòria. Nosaltres fèiem una forquilla d'entre quatre i sis anys pel Jordi Sànchez, d'entre sis i vuit pel Josep Rull i d'entre vuit i deu pel Jordi Turull. El límit el marcaven en els dos dígits, pensàvem que no passarien d'allà.

- Ha estat un judici just?

- No. No crec que hagi estat un judici just. Ja ho vaig dir també davant del tribunal: abans del judici no hi ha hagut la imparcialitat que reclamàvem i després, tampoc. Tot això dit sempre des del màxim respecte i en l'exercici del dret de defensa. Les "injustícies" que he vist les he denunciat, i ningú s'ha de sentir humiliat per això, encara que siguin coses greus. Ara bé, si aquestes "injustícies" són prou rellevants com per entendre que s'han vulnerat els drets fonamentals dels meus clients, suposo que això ja ho dirà el TC o el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

- Quines injustícies hi ha hagut?

- Moltes. Per exemple no deixar parlar en la seva llengua a gent a qui se'ls demana 16 o 17 anys de presó. Algú que pensarà que això són ganes de tocar els nassos, però hi ha que no es desenvolupen igual en castellà que en català. Una altra injustícia ha estat el jutge predeterminat per la llei, també que no hi hagi hagut una segona instància perquè s'ha fet una interpretació molt estranya de la competència del Tribunal Suprem per evitar que el cas vagi al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

No s'ha dispensat el mateix tracte als testimonis de l'acusació que als de la defensa i penso que s'ha vulnerat la igualtat d'armes. El tribunal va prendre posició acusadora en l'interrogatori del major Trapero. No se'ns van deixar veure els vídeos, vam haver d'aguantar comentaris durant els interrogatoris... No sé si tot això conjuga amb el que entenem per un judici just.

"M'he sentit derrotat en molts moments del procediment"

- Al llibre diu que en aquest judici s'ha vist la "mala llet" de l'Estat. La sentència ha estat una venjança?

- Vaig dir al tribunal en les qüestions prèvies que no fessin de "salvadors de la pàtria", però no em devien sentir. Tothom pot entendre que la sentència és duríssima. El resultat punitiu no s'avé amb el relat de fets del propi veredicte del Suprem. Costa molt de digerir que en una resolució judicial d'aquesta magnitud es digui que els Jordis són pacifistes i alhora s'imposin penes de nou a tretze anys de presó. La interpretació que s'ha fet de la sedició ha estat contrària als acusats i això no hauria de ser així.
 
- Se senten derrotats?

- Com a advocat penalista, quan no guanyo és una derrota. Si no assoleixes els objectius, és una derrota. No em cauen els anells per dir que m'he sentit derrotat en molts moments del procediment ni per dir que la sentència és contrària als nostres interessos. Es podria dir que la pena ha estat menor de la que es demanava, però per sort no gaire gent ha comprat aquest relat. Han imposat unes penes al Govern superiors als deu anys de presó: si això no és una derrota nostra i una victòria de les acusacions ja podem plegar.

- Haurien fet alguna cosa diferent durant el judici?

- Després de cada acte processal, i això t'ho dirà qualsevol advocat, et menges molt el cap. A l'habitació de l'hotel, quan t'han posat el client a la presó, penses "ostres, m'he oblidat de dir això" o "hauria d'haver posat més èmfasi en allò". En el meu cas, per exemple, fins després de l'estiu no vaig voler veure la meva intervenció per presentar l'informe final. Ho fas per autodefensa, per por de no agradar-te. Fa vergonya pensar que no has dit alguna cosa o que no hauries d'haver dit alguna altra cosa. Sempre penses que tot es pot millorar. El que tinc clar és que he donat tot el que podia de mi durant el judici, i no n'he deixat passar ni una. I això ajuda.

- Hi ha hagut bona coordinació amb la resta de les defenses?

- Jo penso que sí. Potser fas la mateixa pregunta a l'Andreu [Van den Eynde] o al Melero i et diuen que no, però jo n'estic molt satisfet. Ens reuníem sovint en aquesta sala [una sala gran del bufet d'advocats Molins i Silva] i penso que ens hem coordinat molt bé. Ens hem discutit, ens hem criticat, però això és habitual en totes les defenses que fas amb altres companys. Està clar que en aquest procediment tots anaven a l'una, no hi havia disparitat de criteris. És cert que quan hi ha moltes defenses pot haver el problema que si has dir la veritat pots perjudicar un altre, o un testimoni positiu per a tu pot ser perjudicial per a un altre, però nosaltres no hem tingut gaires problemes. Ens coneixíem tots i penso que tenim una bona relació. M'ha agradat molt treballar amb ells i m'ho he passat bé.

- Al llibre queda clar que no li ha tocat defensar clients, sinó amics. És més difícil?

- És molt més difícil. En aquest judici hi ha hagut dos elements que el fan diferent pel que fa a la implicació emocional. La implicació emocional es deriva de la relació de proximitat que pots tenir amb els presos i les famílies. Hem tingut molta proximitat i això fa que sigui molt més complex. La filla del Jordi , per exemple, es queda a dormir molts caps de setmana a casa perquè és molt amiga de la meva filla. La tens esmorzant i és la filla d'una persona que està a la presó i que tu defenses, i no ets capaç de tornar-li. Això et mina la moral... Et preguntes què deuen pensar els familiars.

- Parla molt de les famílies i de converses dures que han hagut tenir.

- Les famílies han tingut sempre amb mi una actitud de proximitat. Tant els presos com les famílies mai m'han fet cap retret ni m'han discutit res del que he fet. No he tingut la sensació que hagin volgut canviar d'advocat, una cosa molt humana i que passa sovint, sobretot en els advocats penalistes. Això fa que tinguis més proximitat i ho visquis més de prop. A més, i no me n'he amagat mai, el fet de pensar políticament com pensen els presos també fa que entenguis molt més les coses que ells defensen.
 
- És més fàcil treballar si pensa el mateix que els seus clients?

- Jo crec que sí. Moltes converses que hem tingut o coses que m'han argumentat jo les he compartit totalment. Quan ells et parlen dels anhels de llibertat, són els mateixos que els meus. Això també fa que aquest sigui el judici de la teva vida.

- No va voler escoltar abans l'última paraula dels presos. No va patir?

- Que va! Els hauries de conèixer amb profunditat com els conec jo. Són unes màquines. Dins de la desgràcia d'aquest procediment, la intimitat que he tingut amb ells per poder parlar de moltes coses m'ha fet descobrir molt més les grans persones que són. I no parlo només dels meus tres clients, sinó de tots els presos. Tenim molta sort de tenir gent tan honesta i compromesa, i alhora tan normal, amb les mateixes pors que tothom. Com que els he vist i he vist com pensen i com parlen, quan em van dir que em volien explicar què dirien a l'últim torn de paraula, els vaig dir que no calia. Només els vaig demanar que no diguessin que tot el que havia dit jo fins aleshores no valia per res . Els vaig dir que era la seva vida, la seva llibertat, i que jo no era ningú per coartar el seu missatge en el seu gran moment.

"Al gener els Jordis compleixen una quarta part de la condemna i això genera beneficis penitenciaris i possibilitats de permisos"

- Quan creu que podran accedir a algun benefici penitenciari?

- Això és molt prematur. Però al gener els Jordis compleixen una quarta part de la condemna i això genera beneficis penitenciaris i possibilitats de permisos.

- De què depèn?

- De la junta de tractament de la presó. Són els que avaluen i fan les propostes. Haurem d'esperar a veure com els classifiquen (segon grau, tercer grau...) i a partir d'aquí anirem veient com evoluciona. Hem de deixar treballar els tècnics, que són els que avaluen els presos, i no pressionar la junta de tractament perquè puguin treballar i prendre la decisió que considerin.

- Al llibre és molt crític amb la jutge Carmen Lamela. El tracte de Llarena i Marchena ha estat més correcte?

- Molt més. Et poden acordar les mateixes resolucions, no acceptar-te cap argument... Però una cosa és ser una persona educada i correcte com Pablo Llarena o Manuel Marchena, i l'altra ser una mal educada com la senyora Lamela. Podia tenir la idea de posar a la presó els Jordis, però has de respectar al màxim els seus drets. La manera com jo crec que pensa aquella senyora es reflecteix en el moment en què el fiscal que acaba de demanar l'ingrés a presó del Jordi Sànchez li sona reiteradament el mòbil i ella no és capaç ni d'amonestar-lo.
 
- Van den Eynde, Roig i vostè van rebre moltes esbroncades de Marchena. Com és el president de la sala segona del Suprem?

- No t'ho sabria dir perquè no el conec... El tracte va ser molt correcte. Et foten canya però amb un somriure als llavis i cordialitat. Jo no el coneixia i no havia tingut cap vista amb ell. Penso que va fer el paper que li tocava fet. Tret d'algunes coses que penso que es va equivocar, crec que ell també tenia molta pressió. Després de les picabaralles, parlàvem i comentàvem correctament i ell sempre tenia una paraula amable. Tota l'amabilitat se li'n va anar a l'hora de posar l'hora de posar les penes.

- I com va ser la relació amb la resta de membres del tribunal?

La relació més cordial la vaig tenir amb Antonio del Moral, a qui tinc un respecte profund per la seva vàlua professional, i amb Ana Ferrer, que també és una gran jurista. Hi havia altres magistrats més hermètics. Amb Luciano Varela, per exemple, depenia del dia.

- Se'l veia enfadat, a Luciano Varela...

- I tant, i vosaltres veieu el que veieu! Ell no n'era conscient, dels gestos que feia. És molt incòmode, se n'hauria d'haver adonat. És molt antipàtic veure que la persona a qui va dedicada la teva feina mostra signes inequívocs de reprovació. Ens vam haver d'aguantar molt per no dir-li alguna cosa, però no ens havíem de posar a la seva alçada. Qui ho patia més era l'Andreu [Van den Eynde], que el tenia al costat.

"No em puc permetre el luxe de no ser optimista"

- Va ser difícil compaginar el rol d'acusats dels presos amb el de candidats a les eleccions?

- Sí, són molt pesats perquè es presenten a tot i a sobre guanyen.

- Un moment molt potent del judici va ser el silenci que es va fer quan es van veure els vídeos de la violència de l'1-O.

- Està clar que no els va impactar, perquè si no no haurien sentenciat amb les penes que van decidir. No havia vist mai aquell silenci a la sala, ni tampoc les cares. Els fiscals estaven encongits, no miraven les imatges i estaven molt seriosos. El tribunal estava molt seriós, també. L'únic que reia l'advocat de Vox Pedro Rodríguez. A la resta de gent no els feia cap gràcia el que s'estava veient. Hi havia un silenci de respecte i ho vaig valorar positivament.

"En el cas del procés he vist determinades coses que m'han preocupat molt"

- Quins són els propers passos després de la sentència?

- Ara hem presentat els recursos de nul·litat. Com que probablement no es referà res rellevant, presentarem un recurs d'empara al Tribunal Constitucional i, si no ens dona la raó, anirem al Tribunal Europeu de Drets Humans.

- Són optimistes?

- No em puc permetre el luxe de no ser-ho. Era optimista i pensava que podríem aconseguir una sentència absolutòria. Tinc l'esperança que un dia algú repararà el dany que s'ha fet als meus amics.
 
- Quins terminis es posen?

- El TC hauria d'anar volant, però no ho farà. Els meus clients es van haver de posar en vaga de fam per protestar per això. La dilació del TC bloqueja el pas al TEDH. La gent deu pensar que això és només pels independentistes, però passa en tots els judicis. Tota la gent que forma part de la justícia hauria de protestar per la injustícia que suposa que un tribunal tingui bloquejat un recurs d'empara en un calaix.

"No m'agrada que s'hagin cremat contenidors, però no vol dir que no ho entengui"

- Ha deixat de creure en la justícia espanyola?

- He deixat de creure en una part de la justícia espanyola. En els delictes que no tenen res a veure amb el dret d'autodeterminació no tinc cap queixa. Sí que he vist alguna cosa estranya, però els responsables han estat sancionats. En el cas del procés he vist determinades coses que m'han preocupat molt. Quan expliques aquestes coses no ho fas per caprici, ho fas amb dades objectives. Quan veus certs comportaments es replanteges coses. Val la pena? Ara bé, amb la majoria de jutges tinc bona relació, em donen la raó a vegades, i a vegades no, però sempre penso que les resolucions han estat justes.

- Com ha vist les protestes per la sentència?

Normals i lògiques. A mi personalment no estic d'acord en les actuacions que han anat més enllà del que és la protesta. No m'agrada que s'hagin cremat contenidors, però no vol dir que no ho entengui. Tampoc m'han agradat actuacions dels Mossos i la policia espanyola que són absolutament lamentables, com per exemple la càrrega de Via Laietana contra gent asseguda al terra de manera pacífica. És molt complex d'analitzar. Als presos no els agraden aquests aldarulls, no és la seva manera d'entendre el camí cap a la independència, però penso que és raonable que la gent protesti contra una resolució injusta. El problema també és que als mitjans ven més gent encaputxada tirant llambordes que una manifestació pacífica.

"Molta gent voldria que aquí hi hagués terrorisme, però no ho aconseguiran"

- Determinats mitjans han col·laborat per criminalitzar l'independentisme.

Els presos m'han demanat que fes l'esforç durant tot aquest temps d'anar als mitjans, especialment els espanyols, per explicar la visió de l'altra part. I també a Europa i el món. Per tal que es vegi arreu què ha passat a Catalunya aquests últims anys. Al Suprem hi havia moltíssims periodistes acreditats pel judici, i la premsa ha tingut un paper molt important. Jo he pogut veure que alguns mitjans de comunicació han anat evolucionant cap a una postura més light.

Recordo gent de Madrid que al principi del judici se sorprenia perquè només es parlava de desobediència, sense ni rastre de la violència de què s'havia parlat durant mesos. Ara, els mitjans han trobat en els CDR una nova pantalla. Durant el judici han vist que als presos no els podien acusar de tallar carreteres, i han vist que havien de parlar de Catalunya d'alguna manera.

- S'aguanten les acusacions de terrorisme?

- No. Ho he de dir amb la prudència de no haver llegit ni un full del sumari de l'Audiència Nacional, però sembla que no. Molta gent voldria que aquí hi hagués terrorisme, però no ho aconseguiran.