El despertador: 20 de novembre

És o no una democràcia?

L'estat de dret espanyol és massa flexible. Es relaxa, deixa en suspens les garanties i la separació de poders massa sovint: el sumari dels CDR n'és una nova prova. Avui també són notícia la ressaca del sopar de Foment, Francisco Franco i Paco Ibáñez (que és molt millor)

per Ferran Casas , 20 de novembre de 2019 a les 06:00 |

Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'Audiència Nacional decideix avui si allibera quatre dels CDR empresonats el passat mes de setembre. El sumari, que es va fer públic fa uns dies, no acreditava ni que estiguessin en possessió d'explosius ni que tinguessin objectius terroristes, però va ser per aquest delicte que se'ls va detenir i empresonar. El sumari ha anat perdent consistència i la sala penal va anul·lar ahir les ordres de presó dels activistes i considera que s'ha produït una "indefensió evident" i una "infracció d'un dret essencial". Es revisaran per tant les mesures cautelars en què les defenses consideren una victòria contra l'atac als seus drets.

Sovint aflora el debat sobre si Espanya és o no una "democràcia plena", com defensen els partits de l'establishment. El que passa a l'Audiència Nacional i informes com el d'ahir d'Amnistia Internacional, després de setmanes d'estudi de la sentència del Suprem, torna a deixar en evidència l'Estat i no és nou. I se suma a les plantofades de la justícia europea contra els tribunals espanyols. Perquè Espanya és una democràcia, sí, i el conjunt de la comunitat internacional la reconeix com a tal, sí. No hi ha dubte en això. Però també és cert que el seu estat de dret és flexible. Massa. Que es relaxa, deixa en suspens les garanties i la separació de poders sovint. La defensa de la unitat d'Espanya, que genera un ampli consens polític i mediàtic a Madrid, centre del poder polític, és motiu suficient per fer-ho i no qüestionar-se res. També cal dir-ho sense caure en les hipèrboles. 

Per cert, que ahir vam presentar Tota la veritat, un llibre que he escrit amb altres cinc companys dedicats al periodisme polític. N'estem contents perquè és un llibre que reivindica l'ofici de periodista i que ajuda a entendre el què i el perquè del que hem vist els darrers anys. Oriol March en va fer aquesta crònica. I per cert que el nostre cap de Política també ha tret llibre. Si feu el pas de fer-vos subscriptors de NacióDigital rebreu de forma gratuïta el retrat quirúrgic que ha escrit sobre el judici de l'1-O i les seves implicacions a més de donar suport al nostre periodisme i gaudir d'avantatges i rifes exclusives de productes culturals. Val la pena!
 

Avui no et perdis

» L'Audiència Nacional decideix avui si allibera quatre dels CDR empresonats; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Adriana Ribas (Amnistia I.): «La interpretació de la sedició amenaça la llibertat d’expressió i de reunió a Espanya»; per Bernat Surroca.

» La Veu de Nació: «Quan l'«indecent» és de casa»; per Sara González.

» Opinió: «Qui té por d'un govern amb Podem?»; per Jordi Mir.

» Opinió: «Presidents de la Generalitat»; per Francesc Canosa.

» Torra reactiva el diàleg a Catalunya en ple debat sobre la investidura a Madrid; per Oriol March.

» Conjura público‑privada per canviar la mobilitat a Europa des de Barcelona; per Andreu Merino.
 

 El passadís

El sopar dels empresaris de Foment del Treball va donar per anècdotes sucoses. Algun dels assistents va comentar la sorpresa que li havia produït que Foment es posicionés en favor del preacord entre el PSOE i Podem. La resposta d'un directiu de la patronal va ser contundent: "És que a nosaltres ens interessa que la situació a Catalunya s'estabilitzi i amb un govern més conservador no es resoldrà", va etzibar-li. S'havia anunciat la presència de diverses ministres de l'àrea econòmica del govern, i en efecte, hi eren Nadia Calviño i María Jesús Montero, titulars d'Economia i d'Hisenda, respectivament. Però més d'un va mostrar estupor per la presència de la ministra de Defensa, Margarita Robles. "Sí que s'ha complicat la situació", va comentar algú fent broma sobre la presència de la responsable de les qüestions militars. Un dels qui es movia com a peix a l'aigua pels grupets que es van formar va ser l'incombustible Josep Antoni Duran i Lleida.

Vist i llegit

Les desigualtats també es traslladen a les xarxes, i en especial la precarietat. La necessitat de controlar la imatge pública és un dels fets que ha vingut amb la digitalització de la societat i que assenyala Ignacio Pato al seu article "Precarietat, autoexposició i ansietat: quan les xarxes socials també t'exploten" a La Marea. Parla del periodisme i altres feines creatives i culturals. Controlar els tuits que es fan, tenir por de prendre posicionaments polítics sobre determinats temes... tot per si després qui t'està llegint pot ser algú que més tard et pugui encarregar feina.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1975 el dictador espanyol Francisco Franco moria al llit i després d'una llarga agonia a 82 anys. La seva desaparició física va entronitzar com a cap de l'estat Joan Carles I, a qui ell havia triat com a successor i va donar peu a una Transició que no va trencar amb l'antic règim. Els seus dirigents van conservar privilegis i mai van pagar pels crims de la dictadura, que va arribar al poder el 1939 després d'un cop d'estat militar i tres anys de sagnant guerra que van precedir una forta repressió als vençuts. Franco va ser enterrat al Valle de los Caídos i no ha estat fins fa unes setmanes, en plena precampanya electoral, que se'l va exhumar i el recinte va deixar de ser un mausoleu feixista. Ara Franco està enterrat a Mingorrubio, el cementiri del Pardo. A Catalunya, la seva figura encara és jutjada amb displicència per part de molts unionistes.   

 L'aniversari

Per sort, però, no tots els espanyols i els catalans eren franquistes. I el món de la cultura va plantar cara. Els cantautors van ser dels més compromesos. Un d'ells va ser el valencià Paco Ibáñez, nascut avui fa 85 anys i que encara segueix en actiu. Fa dos anys va actuar al Grec i Toni Vall va escriure aquesta crònica. Compromès amb els valors democràtics i la pluralitat de l'Estat ha cantat també en català i basc i ha posat música a grans poetes com ara Federico García Lorca, Pablo Neruda o Miguel Hernández. La seva cançó més cèlebre és A galopar. "Hasta enterrarlos en el mar", deia rabiosa. La podeu recuperar aquí, on la va interpretar després que el poeta Rafael Alberti en llegís alguns versos en una actuació a Madrid el 1991.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació