16
de novembre
del
2019
Actualitzat
el
18
de novembre
a les
7:04h
En la vida de Jorge Fernández Díaz, la fe és un aspecte essencial. Ho és des d'aquella visita a Las Vegas -durant una estada als EUA dins d'un programa oficial del departament d'Educació- en què va sentir una crida especial. En aquesta segona part de l'entrevista concedida a NacióDigital, l'exministre de l'Interior aprofundeix en aquest vessant personal que explica amb convenciment i passió.
-Hi ha molts episodis curiosos en el llibre, com el de la seva conversió, que ha comentat en altres ocasions. Què va passar a Las Vegas?
- Veig que això de Las Vegas s'ha convertit en un mite. No va ser un viatge de turisme. Vaig formar part d'un programa del departament d'Educació dels EUA una mica hereu de les beques Fulbright, que organitza unes estades als Estats Units per persones que poden ser líders de l'àmbit polític, periodístic o empresarial, persones de 40 anys com a màxim. Va ser una estada de tres setmanes en la qual visitàvem Washington, les dues costes i el Mig Oest, i ens entrevistàvem amb dirigents polítics.
En un dels caps de setmana, entre Denver i Nebraska -on jo volia conèixer el seu sistema parlamentari perquè és l'únic estat que té només una cambra legislativa-, vam ser a Las Vegas. Vaig ser-hi acompanyat d'un amic, Antonio Perea, i jo tenia la idea d'anar una nit per la ciutat i visitar els casinos per viure l'ambient. Arribem a l'hotel... i em diu que vol anar a missa.
- A missa a Las Vegas.
- A missa. No m'ho creia. Jo era el que podem dir un catòlic sociològic però no anava a missa. Va trobar-ne una als afores i jo vaig estar esperant-lo a l'hotel tres hores. En aquestes tres hores em vaig recordar d'ell... Quan va tornar, vam anar a sopar al Caesar's Palace. Durant el sopar, li vaig demanar que m'ho expliqués i em va confessar que era supernumerari de l'Opus Dei. Em va impressionar. La resta del viatge vam estar conversant sobre Déu, la religió i l'Opus. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig entrar en contacte amb l'Obra. Jo havia tingut un contacte molt anterior, però molt superficial. Vaig començar a participar dels cursos de formació, però dient-los que no em faria de l'Opus.
- Però després va entrar a l'Obra.
- Sí, però vuit anys després. El 1998. Podria dir que contra la meva voluntat de partida. Hi ha dos paradigmes de conversió, l'agustinià, que Sant Agustí explica a les seves Confessions, i el paulí, quan Saulo de Tarso cau del cavall camí de Damasc. La meva va ser agustiniana, no vaig caure del cavall. No vaig tenir una revelació. Va ser un camí en el qual vaig rebre vàries gràcies que em van fer veure que Déu em deia: o caixa o faixa.
- Ens pot explicar alguna d'aquestes gràcies?
- Una seria el que Sant Agustí anomena set de Déu. Jo tenia una gran manca de formació i vaig començar a comprar llibres de vides de sants, història de la religió i experiències de persones que havien experimentat processos de conversió. Estava en aquell procés que Sant Agustí definia com "creure per entendre". Jo abans estava en una posició molt racionalista de voler entendre per creure i Déu em va donar la humilitat per creure. Ara, la conversió pot ser fruit d'un moment, però la santificació és una lluita diària.
- Explica en el llibre que, ja des de petit, quan amb només dos anys un cotxe li va passar per sobre, un àngel de la guarda l'ha protegit. Com està Marcelo?
- Molt bé. Si creus en la doctrina catòlica, creus en en l'àngel de la guarda. Em va donar per dir-li Marcelo, em va venir de cop.
- Hi parla sovint?
- Li demano favors i sol ser bastant eficaç. Això venia perquè es referia a una experiència que vaig tenir de petit. Sempre m'havia acompanyat la percepció que, sent molt petit, era al carrer i escoltava uns crits mentre apareixia un cotxe per la meva dreta. Es feia el silenci i ho veia tot negre. I tot seguit, de nou, la llum i crits i plors. Un dia li vaig preguntar al meu pare, abans de morir, si m'havia passat alguna cosa de petit. I em va dir que sí, que havia tingut un accident. Un dia, davant de l'acadèmia militar de Saragossa on el meu pare donava classes, un cotxe va passar per sobre meu i jo vaig quedar entre les quatre rodes mirant cap dalt. No em vaig fer ni una rascada. Li vaig preguntar al meu pare si això era possible i em respongué: "Així va ser així perquè així va succeir".
- Una experiència colpidora.
- Jo ara dic que va ser gràcies a l'àngel de la guarda. En tinc l'íntima convicció. Es parla de les "tres c" com les tres causes de major mortalitat: carretera, càncer i cor. Jo he superat les tres. Tots tenim un àngel de la guarda, siguem creients o no. Vostè també. Es pot creure o no en Déu, però Déu existeix i actua.
-Hi ha molts episodis curiosos en el llibre, com el de la seva conversió, que ha comentat en altres ocasions. Què va passar a Las Vegas?
- Veig que això de Las Vegas s'ha convertit en un mite. No va ser un viatge de turisme. Vaig formar part d'un programa del departament d'Educació dels EUA una mica hereu de les beques Fulbright, que organitza unes estades als Estats Units per persones que poden ser líders de l'àmbit polític, periodístic o empresarial, persones de 40 anys com a màxim. Va ser una estada de tres setmanes en la qual visitàvem Washington, les dues costes i el Mig Oest, i ens entrevistàvem amb dirigents polítics.
En un dels caps de setmana, entre Denver i Nebraska -on jo volia conèixer el seu sistema parlamentari perquè és l'únic estat que té només una cambra legislativa-, vam ser a Las Vegas. Vaig ser-hi acompanyat d'un amic, Antonio Perea, i jo tenia la idea d'anar una nit per la ciutat i visitar els casinos per viure l'ambient. Arribem a l'hotel... i em diu que vol anar a missa.
- A missa a Las Vegas.
- A missa. No m'ho creia. Jo era el que podem dir un catòlic sociològic però no anava a missa. Va trobar-ne una als afores i jo vaig estar esperant-lo a l'hotel tres hores. En aquestes tres hores em vaig recordar d'ell... Quan va tornar, vam anar a sopar al Caesar's Palace. Durant el sopar, li vaig demanar que m'ho expliqués i em va confessar que era supernumerari de l'Opus Dei. Em va impressionar. La resta del viatge vam estar conversant sobre Déu, la religió i l'Opus. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig entrar en contacte amb l'Obra. Jo havia tingut un contacte molt anterior, però molt superficial. Vaig començar a participar dels cursos de formació, però dient-los que no em faria de l'Opus.
"Hi ha dos paradigmes de conversió, l'agustinià i el paulí, quan Saulo de Tarso cau del cavall camí de Damasc. La meva va ser agustiniana, no vaig caure del cavall"
- Però després va entrar a l'Obra.
- Sí, però vuit anys després. El 1998. Podria dir que contra la meva voluntat de partida. Hi ha dos paradigmes de conversió, l'agustinià, que Sant Agustí explica a les seves Confessions, i el paulí, quan Saulo de Tarso cau del cavall camí de Damasc. La meva va ser agustiniana, no vaig caure del cavall. No vaig tenir una revelació. Va ser un camí en el qual vaig rebre vàries gràcies que em van fer veure que Déu em deia: o caixa o faixa.
Jorge Fernández Díaz, en un moment de l'entrevista Foto: Adrià Costa
- Ens pot explicar alguna d'aquestes gràcies?
- Una seria el que Sant Agustí anomena set de Déu. Jo tenia una gran manca de formació i vaig començar a comprar llibres de vides de sants, història de la religió i experiències de persones que havien experimentat processos de conversió. Estava en aquell procés que Sant Agustí definia com "creure per entendre". Jo abans estava en una posició molt racionalista de voler entendre per creure i Déu em va donar la humilitat per creure. Ara, la conversió pot ser fruit d'un moment, però la santificació és una lluita diària.
- Explica en el llibre que, ja des de petit, quan amb només dos anys un cotxe li va passar per sobre, un àngel de la guarda l'ha protegit. Com està Marcelo?
- Molt bé. Si creus en la doctrina catòlica, creus en en l'àngel de la guarda. Em va donar per dir-li Marcelo, em va venir de cop.
"De petit, un cotxe em va passar per sobre, em va salvar l'àngel de la guarda"
- Hi parla sovint?
- Li demano favors i sol ser bastant eficaç. Això venia perquè es referia a una experiència que vaig tenir de petit. Sempre m'havia acompanyat la percepció que, sent molt petit, era al carrer i escoltava uns crits mentre apareixia un cotxe per la meva dreta. Es feia el silenci i ho veia tot negre. I tot seguit, de nou, la llum i crits i plors. Un dia li vaig preguntar al meu pare, abans de morir, si m'havia passat alguna cosa de petit. I em va dir que sí, que havia tingut un accident. Un dia, davant de l'acadèmia militar de Saragossa on el meu pare donava classes, un cotxe va passar per sobre meu i jo vaig quedar entre les quatre rodes mirant cap dalt. No em vaig fer ni una rascada. Li vaig preguntar al meu pare si això era possible i em respongué: "Així va ser així perquè així va succeir".
- Una experiència colpidora.
- Jo ara dic que va ser gràcies a l'àngel de la guarda. En tinc l'íntima convicció. Es parla de les "tres c" com les tres causes de major mortalitat: carretera, càncer i cor. Jo he superat les tres. Tots tenim un àngel de la guarda, siguem creients o no. Vostè també. Es pot creure o no en Déu, però Déu existeix i actua.