Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Filiprim

​Adeu als maleducats

«Com no fer llenya d’una caterva d'indocumentats que porten una dècada sembrant odi, mentida, baixesa moral i una profunda mala educació? »

per Toni Vall, 14 de novembre de 2019 a les 13:40 |
Inés Arrimadas i Lorena Roldán, amb un cartell d'Albert Rivera | ACN
D’entre les tones d’insatisfacció i de frustració enquistada que han generat els últims set o vuit anys de la política catalana i espanyola, hi ha una altra variable galdosa: la descoberta pública, amb tota cruesa, que la maldat és una actitud que ja no només no s’amaga sinó que puntua. Encendre la tele i escoltar segons quins polítics i els seus tertulians afins és contemplar un panorama eixordador. No recordo que això passés tant abans. Veies polítics interessats i sectaris als qui se’ls escapava de tant en tant alguna mentida però el festival de la indignitat que avui ens desborda no es podia ni tan sols intuir. 

Tal vegada va ser José Maria Aznar el primer polític que veies clarament que era mala persona. No així els seus acòlits, que et semblaven faldillers i poca penes, aficionats a ensumar bitllets de banc per allà on anaven. Tenien el detall o la destresa de ser uns barruts amb el saber fer suficient com per transmetre’t també que amb ells hi podies tenir una conversa civilitzada, un intercanvi d’impressions, un diàleg més o menys constructiu. Hi ha avui polítics del PP amb qui sembla factible poder continuar fent aquesta mena d’accions humanes. Ho veig poc factible amb el cas de Ciutadans i, no cal dir-ho, amb la banda de tarats de la ultradreta. 

 

Aznar és encara una veu política influent. Foto: PP


Porto uns dies pensant de tant en tant en això. El dia del debat electoral de Televisió Espanyola era molt colpidor comprovar que només Pablo Iglesias semblava que fos una persona normal. Era l’únic que es comunicava amb normalitat, que mostrava capacitat retòrica i dialèctica humana. L’únic que no semblava un robot programat. L’únic que es comportava amb tarannà demòcrata i empàtic. Quan, el dia després de les eleccions, després de la patacada monstruosa del seu partit, el tal Albert Rivera va enunciar que dimitia confesso que vaig sentir una íntima i intensa satisfacció. I, tal i com va dir Jordi Basté al seu davantal d’El món a Rac1, tinc la sensació que a moltíssima gent li va passar exactament el mateix.


Tinc per costum ser fidel al saber popular que ens aconsella no fer llenya de l’arbre caigut. Estic convençut que l’inventor de la dita estaria d’acord amb fer-ne excepcions de tant en tant. De Rivera i de Ciutadans, de la seva monumental hòstia electoral, crec que qui vulgui té tot el dret a fer-ne llenya. Com no fer llenya d’una caterva d’indocumentats que porten una dècada sembrant odi, desencontre, mentida, rancúnia, desinformació, baixesa moral i una profunda mala educació? Com no fer llenya del que no sap res, del qui no és res i es considera tot?


De la mateixa manera que ja fa mesos que em resulta molt complicat tenir la tele amb so quan apareixen aquests suposats periodistes amb el carnet (i el punyal) a la boca escampant doctrina i mentida –encara que et paguin una morterada, ha de ser íntimament molt penós saber que ets quota i que has de donar la cara per un partit polític- em provoca devastació intel·lectual veure els debats entre els polítics. A Twitter tothom en fa conya però quan passa la conya què queda? Què queda després de veure que les persones que suposadament ens han de governar s’increpen, no s’escolten, s’interrompen, es parlen com si fossin nens de set anys. Què hem d’esperar després de veure en pantalla uns esperpents com les tals Arrimadas i Álvarez de Toledo? 
 

Álvarez de Toledo i Arrimadas, al Parlament. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació