12
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
20:54h
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, i de Podem, Pablo Iglesias, han fet història aquest dimarts en signar un preacord per constituir el primer govern de coalició de la història d'Espanya des dels anys ja molt llunyans de la Segona República. Els resultats electorals del 10-N han forçat una entesa que s'havia fet impossible després del 28-A. Es tanca així un llarg cicle polític en què el poder executiu ha estat monopolitzat per un sol partit, gairebé sempre controlat, a més, per un lideratge fort.
La Transició es va fer a partir de molts acords transversals, tant entre forces polítiques com entre agents socials. Però mai fins ara un president espanyol havia compartit el seu govern amb membres d'altres formacions polítiques. Estem, per tant, davant d'un escenari inèdit. Per partida doble: com a fórmula de coalició i també com a aliança entre forces d'esquerres que comprèn partits a l'esquerra de la socialdemocràcia.
- Set presidents i cap coalició
Des de les primers eleccions democràtiques del 1977, set presidents s'han succeït a la Moncloa: els centristes Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el socialista Felipe González, el dirigent del PP José María Aznar, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el conservador Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, líder del PSOE. Cap d'ells ha presidit un executiu de coalició. En alguns casos -González, Aznar i Rajoy- els governs han disposat de la comoditat d'una majoria absoluta al Congrés.
En els altres, l'estabilitat s'ha garantit a través de geometries variables o acords de legislatura, com els que havien signat els governs de González amb CiU, els anys vuitanta i fins a mitjan dels noranta. O els que la mateixa federació nacionalista va tancar amb el PP d'Aznar el 1996, amb el Pacte del Majèstic.
- Un règim parlamentari que no ho és tant
En cap dels casos anteriors, però, es va arribar a formar un govern de coalició. Cal remuntar-se als anys llunyans de la Segona República per trobar exemples d'executius de coalició, la qual cosa no deixa de ser una anomalia històrica. Malgrat que la Constitució de 1978 estableix el règim espanyol com una "monarquia parlamentària", el cert és que l'Estat continua configurat entorn a un poder executiu dominant amb uns contrapesos molt fràgils.
El control dels líders polítics sobre la maquinària dels seus partits ha convertit el marge de maniobra del Congrés -i en bona part dels parlaments de les comunitats- en molt residual. Quan un partit té la majoria absoluta, la seva hegemonia és total. Si no és així, es veu obligat a governar amb pactes a l'hora de legislar. Ara bé: ho fa amb el control sobre l'aparell de l'Estat, sense compartir el consell de ministres ni tampoc els organismes que en depenen. Què implica? Un poder legislatiu en realitat subordinat i àmbits del poder judicial (com el Consell General del Poder Judicial, que regeix la justícia) sotmesos al nucli dirigent del partit al govern.
- El model és la França presidencialista
No hi gaire models de democràcia amb un poder executiu tan fort en relació als altres. L'únic exemple proper és el de França. De fet, és el model. La república veïna, des de la constitució de 1958, dona al poder executiu, i en concret al president, una preeminència sense gaires contrapesos. L'Assemblea Nacional, amb un sistema d'elecció que beneficia els primers partits, juga un paper menor, gens comparable a altres parlaments com el britànic o l'alemany.
A les dificultats existents fins ara per tancar una aliança d'esquerres dins del consell de ministres -que ja és per ella mateixa una gran novetat-, s'hi ha afegit el pes de la tradició històrica, de tot una cultura política en què el vèrtex del braç executiu acaba tenint un poder desproporcionat. A Espanya, el poder executiu -fins ara- no s'ha compartit. Una anomalia de la democràcia espanyola que avui ha quedat superada.
La Transició es va fer a partir de molts acords transversals, tant entre forces polítiques com entre agents socials. Però mai fins ara un president espanyol havia compartit el seu govern amb membres d'altres formacions polítiques. Estem, per tant, davant d'un escenari inèdit. Per partida doble: com a fórmula de coalició i també com a aliança entre forces d'esquerres que comprèn partits a l'esquerra de la socialdemocràcia.
- Set presidents i cap coalició
Des de les primers eleccions democràtiques del 1977, set presidents s'han succeït a la Moncloa: els centristes Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el socialista Felipe González, el dirigent del PP José María Aznar, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el conservador Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, líder del PSOE. Cap d'ells ha presidit un executiu de coalició. En alguns casos -González, Aznar i Rajoy- els governs han disposat de la comoditat d'una majoria absoluta al Congrés.
En els altres, l'estabilitat s'ha garantit a través de geometries variables o acords de legislatura, com els que havien signat els governs de González amb CiU, els anys vuitanta i fins a mitjan dels noranta. O els que la mateixa federació nacionalista va tancar amb el PP d'Aznar el 1996, amb el Pacte del Majèstic.
- Un règim parlamentari que no ho és tant
En cap dels casos anteriors, però, es va arribar a formar un govern de coalició. Cal remuntar-se als anys llunyans de la Segona República per trobar exemples d'executius de coalició, la qual cosa no deixa de ser una anomalia històrica. Malgrat que la Constitució de 1978 estableix el règim espanyol com una "monarquia parlamentària", el cert és que l'Estat continua configurat entorn a un poder executiu dominant amb uns contrapesos molt fràgils.
L'Estat s'ha configurat a l'entorn d'un poder executiu dominant amb uns contrapesos molt fràgils
El control dels líders polítics sobre la maquinària dels seus partits ha convertit el marge de maniobra del Congrés -i en bona part dels parlaments de les comunitats- en molt residual. Quan un partit té la majoria absoluta, la seva hegemonia és total. Si no és així, es veu obligat a governar amb pactes a l'hora de legislar. Ara bé: ho fa amb el control sobre l'aparell de l'Estat, sense compartir el consell de ministres ni tampoc els organismes que en depenen. Què implica? Un poder legislatiu en realitat subordinat i àmbits del poder judicial (com el Consell General del Poder Judicial, que regeix la justícia) sotmesos al nucli dirigent del partit al govern.
- El model és la França presidencialista
No hi gaire models de democràcia amb un poder executiu tan fort en relació als altres. L'únic exemple proper és el de França. De fet, és el model. La república veïna, des de la constitució de 1958, dona al poder executiu, i en concret al president, una preeminència sense gaires contrapesos. L'Assemblea Nacional, amb un sistema d'elecció que beneficia els primers partits, juga un paper menor, gens comparable a altres parlaments com el britànic o l'alemany.
Des de la constitució de 1958, la constitució francesa, erigida en model, dona al poder executiu i al president una preeminència absoluta
A les dificultats existents fins ara per tancar una aliança d'esquerres dins del consell de ministres -que ja és per ella mateixa una gran novetat-, s'hi ha afegit el pes de la tradició històrica, de tot una cultura política en què el vèrtex del braç executiu acaba tenint un poder desproporcionat. A Espanya, el poder executiu -fins ara- no s'ha compartit. Una anomalia de la democràcia espanyola que avui ha quedat superada.