Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

REPORTATGE

El dia que l'independentisme català va ocupar el Pertús contra l'extradició de Viusà, ara fa 40 anys

El pintor estava acusat de subministrar armes a l'anomenat Exèrcit Popular Català

per Miquel Macià, Barcelona, 12 de novembre de 2019 a les 10:36 |
La Gendarmeria va impedir el pas a la caravana que viatjava cap al judici de Viusà a París. | Josep Maria Montaner.
La història es repeteix, 40 anys més tard. D'una manera semblant a la que aquesta setmana ha fet el Tsunami Democràtic, Més de dos-cents independentistes catalans van ocupar durant dos dies la duana francesa del Portús quan els va ser impedit el pas cap a París, on anaven amb diversos autocars per assistir al judici d'extradició de Manuel Viusà i Camps, el veterà patriota acusat de subministrar armes al grup secret que s'ha convingut en anomenar Epoca (Exèrcit Popular Català).

D'aquella acció, que es considera una de les primeres manifestacions del nou independentisme que eclosionaria als anys vuitanta, ara se'n compleixen just 40 anys. Nació Digital ja va publicar va un temps unes 45 fotografies inèdites dels fets viscuts els dies 8 i 9 de maig de 1979.


Entre els viatgers, hi havia personalitats amb llarga trajectòria dins del moviment, com Lluís M. Xirinacs, Gregori Font o Salvador Casanova. I d'altres homes que poques setmanes després serien a l'exili o la presó, com Josep de Calassanç Serra 'el Cala' i Frederic Bentanachs 'Freddy', acusats de constituir uns escamots armats que eren l'embrió d'una Terra Lliure que encara trigaria un any en donar-se a conèixer.
 

Lluís Maria Xirinacs a La Jonquera. Foto: Josep Maria Montaner


La petició d'extradició contra el pintor Manel Viusà partia de les detencions, el març del mateix any, de diverses persones acusades de formar part d'una organització armada independentista fins llavors desconeguda: Epoca. Una sofisticada i misteriosa estructura militar dirigida per Jaume Martínez Vendrell -detingut a Barcelona- a la qual s'atribuïa les morts de l'industrial Josep Maria Bultó, el 1977, i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i de la seva dona, el 1978.

Una nota policial culpava el prestigiós artistà catala establert a París de la compra d'un lot de pistoles Walter en una fàbrica belga, l'any 1973. Aquesta acusació es fonamentava en les declaracions d'un seu amic, el suís Ernest Spoerry, de 76 anys, que més tard va explicar a la premsa que les havia fet sota coacció policial durant els quatre dies de la seva detenció a Girona: "Em van amenaçar que si no parlava, em retirarien els medicaments", va dir als seus familiars.


A conseqüència de la demanda espanyola, Viusà va ser tancat a la presó de la Santé, mentre s'aixecava una gran onada de solidaritat. Fins i tot els futurs presidents de la Generalitat i del Parlament, Jordi Pujol i Heribert Barrera, van signar un manifest de suport. Un altre manifest amb un miler d'adhesions reunia des de capellans fins al senador del PSC Francesc Ferrer i Gironès. A França, els antics companys de Viusà a la resistència antinazi -de la xarxa Alibí-Maurice- reclamaven la seva llibertat, invocant els serveis que havia prestat "a França i als aliats". El pintor gaudia de l'estatut de refugiat polític d'ençà la seva marxa a l'exili l'any 1948 per escapolir-se de la repressió contra la secció militar del Front Nacional de Catalunya.

La primera vista de l'extradició es va celebrar a la Chambre d'Accusations de la Cour d'Appel de Paris el 26 d'abril, però no va poder debatre's perquè el dossier enviat pel jutge Gómez Chaparro no estava traduït al francès. I la Interpol es va desentendre de les acusacions del ministeri espanyol d'Interior. Aquella tarda, Barrera i Xirinacs i un centenar més de persones ja van donar ànims al pintor, de 62 anys d'edat, que estava empresonat enmig de delinqüents comuns des d'un mes abans. Grans mitjans com Le Monde, Libération o Le Matin donaven espai al cas. La vista definitiva quedava ajornada pel 9 de maig.

Abans d'aquesta segona sessió, es va constituir una Coordinadora de Defensa de Manuel Viusà, amb la participació d'Esquerra Republicana, Unió Democràtica, Front Nacional, Estat Català, Independentistes dels Països Catalans (IPC), BCT, PSAN i BEAN. Mentrestant, s'esperava la resposta de forces com el PSC, PSUC i CDC, que no va arribar. Tampoc no s'hi va adherir l'aleshores president de la Generalitat provisional, Josep Tarradellas, que havia estat un bon amic de Viusà, però que va expressar als membres de la Coordinadora que estava d'acord amb tot el que es fes per alliberar-lo.

També va aparèixer un altre manifest signat per rellevants intel·lectuals catalans i francesos, com Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre, Ives Montand, Pere Calders, Antoni Tàpies, Francesc Espriu, Guinovart i molts d'altres.

El dia abans del judici, el 8 de maig de 1979, uns 225 catalans van sortir de matinada amb tres autocars de la plaça de la Universitat de Barcelona en direcció a París. Un cop superada amb entrebancs la duana espanyola, la sorpresa es va produir quan la policia francesa els va impedir l'entrada. La reacció dels congregats consistiria en una ocupació simbòlica: quedar-se a la duana francesa de forma indefinida per reclamar pas lliure cap a la capital.

Els problemes ja havien començat a la banda espanyola, que va retenir la caravana durant un parell d'hores, fins a les dotze, i va obligar a recular una vintena d'expedicionaris que estaven en edat militar o bé no duien la documentació necessària. Per la seva part, els francesos van fer comprovacions d'identitat per via telemàtica fins a les dues, hora en què els ànims es van escalfar. Es va establir una comissió d'interlocució formada per Lluís Maria Xirinacs, Salvador Casanova i Xavier Romeu.

Finalment, a les quatre, des de París es va confirmar que els autocars no podrien passar. El cap de duanes va explicar en un correcte català a l'autor d'aquest reportatge -que viatjava a París per cobrir la notícia per a El Periódico - que l'ordre havia arribat "directament de la Prefectura de Policia de París" perquè se sospitava que es volia "subvertir l'ordre a la capital." Més tard es va adduir que França no podia acceptar accions de pressió damunt els jutges, o que els viatgers duien objectes com pancartes i banderes amb pals. Com a resposta, es va decidir en assemblea que no es faria marxa enrere i que es procedia a l'ocupació de la duana exterior.

De seguida va començar a funcionar un operatiu de suport. Va arribar menjar des de Figueres i Perpinyà, i quan es va decidir que l'acció continuaria durant la nit, també es van rebre mantes i sacs de dormir. Els manifestants van intentar aturar dues vegades el pas de vehicles, però van desistir-ne per la intervenció dels antiavalots, després que un autocar alemany i un turisme francès envestissin els independentistes, sense causar ferides greus a ningú. Els gendarmes havien indicat als vehicles que avancessin malgrat la barrera humana que tenien al davant. Un dels contusionats va ser Gregori Font i Catibiela, de 66 anys d'edat, fundador del Front Nacional de Catalunya el 1940, membre de la seva secció militar clandestina i antic col·laborador dels serveis d'intel·ligència britànics durant la Guerra Mundial.

L'Ajuntament de la Jonquera es va reunir d'urgència per socórrer la gent més gran que hauria de passar la nit a la duana, aconseguint que alguns fossin traslladats al poble per rebre assistència mèdica i dormir sota teulada. Durant les primeres sis hores d'ocupació, els gendarmes -que parlaven català- van impedir l'accés als lavabos a ningú, i tampoc no van voler donar ni aigua. Uns camioners valencians, assabentats dels incidents per la ràdio, van repartir caixes de taronges.
 

L'arribada de noves dotacions antiavalots de la CRS (Companyies Republicanes de Seguretat) va incrementar la tensió, mentre es repetien els crits clàssics de "Ni Espanya, ni França: Països Catalans!" "Llibertat patriotes catalans!", "Un dos i tres, botifarra al francès!". Entre els catalans, hi havia diversos antics combatents de la resistència, que van recordar ben irats als gendarmes -just quan estaven escorcollant a fons els quatre autocars- que el dia abans França havia celebrat l'aniversari del seu alliberament del nazisme i que la detenció de Viusà i el bloqueig del Portús eren actes contraris als drets humans. El prefecte dels Pirineus Orientals i el degà del Col·legi d'Advocats de Perpinyà van presentar-se a la Jonquera per buscar una solució al conflicte, però sense cap resultat: el pas no seria obert. Malgrat això, l'ocupació va continuar tota la nit, a l'aire lliure, damunt el dur asfalt de l'autopista. Des de la seva banda, els policies espanyols observaven i actualitzaven els seus arxius fotografiant els independentistes. Aquestes imatges serien utilitzades durant els anys següents en interrogatoris policials per identificar presumptes membres i col·laboradors d'organitzacions com Terra Lliure.

A mesura que passaven les hores -sota el fred, el vent i la pluja-, la situació esdevenia més complicada. Així, en la millor tradició catalana, les dissensions entre els concentrats van pujar de to, amb crits, insults i conats d'agressió. Alguns, com Xirinacs, acabarien per desentendre's de tot i recloure's dins del seu autocar.

L'endemà, dia 9, la concentració va continuar fins a la tarda, més o menys a la mateixa hora que a París acabava el judici de Viusà. Tot cantant Els Segadors, els expedicionaris van travessar en un bloc compacte la terra de ningú i van accedir a la part espanyola, on els esperaven els quatre autocars, i van emprendre sense novetat el camí cap a Figueres per fer una manifestació de protesta a la Rambla. Després cap a Barcelona, a la concentració de protesta convocada davant del consolat francès, que seria avortada per un fort desplegament de la policia espanyola. Però els de la Jonquera no hi van poder ser perquè la Guardia Civil va aturar la comitiva més d'una hora, dins l'autopista, a l'altura de Granollers, i va obligar els vehicles a sortir-ne cap a d'altres carreteres, tot per entorpir la seva arribada. Ja a Barcelona, al captard, una roda de premsa de la Coordinadora va denunciar els fets, amb intervencions de Xirinacs, Xavier Romeu i Blanca Serra, entre d'altres.

A aquella hora, es va saber que el Tribunal francès havia desestimat l'extradició i havia decretat la llibertat immediata per a Manuel Viusà. El mateix fiscal, acusador en teoria, havia lloat les seves virtuts cíviques i s'havia escandalitzat per l'empresonament que patia des de feia sis setmanes.

L'endemà, dia 10, una comissió va visitar el consolat per lliurar un document signat pels frustrats viatgers: "Quan aquestes lletres arribin a les vostres mans, suposem que ja sereu sabedor pels mitjans de comunicació dels esdeveniments del Portús, frontera que ens ha estat imposada als catalans i que ens separa d'un estat que fins ara es definia com a democràtic, on un grup de ciutadans dels Països Catalans, dins les normes legals més estrictes, foren privats d'assistir al judici del compatriota Manuel Viusà, del qual insistim a exigir la no extradició. Davant l'enorme evidència de l'agressió als més elementals drets ciutadans de què hem estat objecte, qualsevol comentari resulta sobrer. Quedi, doncs, la constància de la nostra més enèrgica protesta per semblant actuació de les autoritats franceses, i alhora volem manifestar el nostre profund desencís per l'ultratge que els governants francesos han inflingit a la '"liberté, egalité et fraternité" que han orientat el vostre poble. El Portús, 9 de maig de 1979".
 

El grup de manifestants a La Jonquera. Foto: Josep Maria Montaner


Manuel Viusà va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1989 per les seves virtuts cíviques i patriòtiques, però no la va poder anar a recollir perquè passada una dècada encara estava sota ordre de recerca i captura per les autoritats espanyoles. En honor seu, el Casal Independentista Manuel Viusa, de Vic (Osona) va adoptar el seu nom. Moriria l'11 de febrer del 1998, a París, a l'edat de 71 anys.

Amb la perspectiva dels 35 anys transcorreguts, els fets de la Jonquera i el Portús apareixen com la primera mobilització pública d'un nou independentisme, disposat a enfrontar-se amb l'Estat, que deixava enrere l'etapa de lluita antifranquista i creava noves organitzacions i noves expressions per a una nova era. La Coordinadora de suport a Viusà, per exemple, va ser el precedent immediat dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que actuarien durant més de deu anys.

En els darrers anys han esta publicats treballs d'investigació històrica que aprofundeixen en el context polític dels fets de la Jonquera, com ara Epoca, l'exèrcit a l'ombra, de Ferran Dalmau i Pau Juvillà; L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, d'Oriol Falguera;  Inscrit en la memòria històrica, d'Agustí Barrera, i Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), d'Àlvar Valls.
 

Text: Miquel Macià
Fotos: Josep Maria Montaner

Galeria de fotos de l'ocupació de la duana del Portús (Josep M. Montaner)

Manifestació a Figueres. Foto: Josep Maria Montaner

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació