13
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
18:36h
La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.
No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.
I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.
El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.
Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern, era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.
Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.
Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb els búlgars de Víktor Orban i els ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.
Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.
Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l'escenari que sorgeixi: si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podem, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l'abstenció d'ERC, denunciarà suposats pactes amb l'independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Cs calcaran o no els arguments de Vox. Però si l'acord fracassa i s'entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado pogués valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l'oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.
No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.
I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.
El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.
Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern, era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.
Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.
Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb els búlgars de Víktor Orban i els ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.
Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.
Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l'escenari que sorgeixi: si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podem, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l'abstenció d'ERC, denunciarà suposats pactes amb l'independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Cs calcaran o no els arguments de Vox. Però si l'acord fracassa i s'entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado pogués valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l'oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.