11
de novembre
del
2019
Actualitzat
el
13
de novembre
a les
14:30h
S'atribueix a Robespierre, un dels líders de la Revolució Francesa, una frase que va fer fortuna (i que en els eu cas seria premonitòria): "La revolució sempre es menja els seus fills". No sabem com evolucionarà el procés sobiranista, però sí que es pot assegurar que ja s'ha empassat alguns dirigents polítics espanyols. El procés ha vist la caiguda de Mariano Rajoy i ara truca a la porta d'un dels principals líders de l'unionisme, Albert Rivera. Des que el jove i ambiciós advocat va decidir fer el salt a la política espanyola, la seva ha estat una trajectòria caracteritzada per l'esperit aventurer i l'acceleració.
Nascut a Barcelona el 1979, llicenciat en Dret, carrera en la qual va tenir de professor Francesc de Carreras, en el seu èxit -al capdavall efímer- hi ha molt de representació d'un determinat tipus de classe política dels temps líquids. Rivera és un prototipus del jove pretensiós amb les qualitats requerides per uns cicles polítics molt accelerats, gasosos, que enlluernen, on tot se subordina a l'èxit, on és més important el tuit enginyós que l'anàlisi aprofundida, la rapidesa de reflexos que la visió a llarg termini.
La manera amb què es va convertir en el líder de Ciutadans explica molt del camí que ha dut Rivera del triomf a l'ocàs. Albert Boadella va explicar en una ocasió que va ser elegit candidat perquè es diu Albert. En el congrés fundacional del partit, el 2006, impulsat per un grup d'intel·lectuals com De Carreras, Arcadi Espada, Ferran Toutain, Xavier Pericay, Félix Ovejero o el mateix Boadella, no hi havia un candidat clar i algú va proposar triar-ho per ordre alfabètic. Albert es va imposar. El noi era resultón. Fotogènic, amb la carrera de dret feta i oratòria fluida -havia guanyat un concurs universitari de debats-, era un bon candidat si no s'entrava en detalls. I Rivera fou elevat al lideratge.
Enlluernat per l'èxit
Rivera va passar del lideratge al cabdillatge molt ràpidament, acumulant tots els defectes del dirigent de la vella política, malgrat encapçalar una marca que es reclamava com a renovadora. Elegit diputat al Parlament en les eleccions del 2006 en un grup de 3, va incrementar la representació en eleccions successives, fins que va obtenir-ne 36 en les de desembre del 2017, sent encapçalat a Catalunya per Inés Arrimadas, una altra dirigent forjada en el mateix motlle que Rivera. Ell ja havia donat el salt a la política espanyola, on era saludat com un nou referent del constitucionalisme.
Els mitjans madrilenys l'aplaudien mentre un sector del món empresarial li mostrava adhesió, albirant per un "Podem de dretes", com va reclamar el president de Banc Sabadell. Mentrestant, Ciutadans fluctuava entre un pseudoprogressisme contradictori amb una posició molt agressiva contra el sobiranisme, i un gir a la dreta cada cop més evident. Després de les eleccions del desembre del 2015, va assajar un acord d'investidura amb Pedro Sánchez que no va prosperar. Després, l'evolució a la dreta ja no va tenir aturador.
Rivera sempre s'ha llançat al seu objectiu sense contrapesos. Quan va veure barrat el pas a la Moncloa per la moció de censura de Sánchez contra Rajoy, va optar per intentar fer-se amb el ceptre de la dreta espanyola. Ho va fer, com tot, des de l'excés. Per això va anar a la plaça de Colón de Madrid, junt amb Pablo Casado... i Santiago Abascal. En les eleccions del 28-A, va estar a punt de superar el PP. Però no ho va aconseguir i, davant del bloqueig, va radicalitzar encara més el seu missatge.
La croada contra l'independentisme
El procés sobiranista, contra el qual va llançar una mena de croada, ha estat la seva tomba. Lluny de suavitzar la seva hostilitat contra l'independentisme, va dur la seva obsessió fins al límit, amb una campanya orquestrada per atiar el conflicte, amb actes que fregaven la provocació i la confrontació, fos al poble natal de Josu Ternera o de Carles Puigdemont, a la plaça Major de Vic o entre les fumarades d'Urquinaona.
La ironia ha estat que, després de ser elevat a la glòria pel búnquer mediàtic madrileny i empresarial, qui l'ha baixat a la terra ha estat Vox. Un partit que, a l'hora de la veritat, ha estat vist com a més autèntic pels qui reclamen repressió com a gran remei al conflicte de Catalunya. Potser aquest ha estat el gran fracàs de Rivera: haver contribuït a inflamar un incendi que al final l'ha socarrimat a ell.
Nascut a Barcelona el 1979, llicenciat en Dret, carrera en la qual va tenir de professor Francesc de Carreras, en el seu èxit -al capdavall efímer- hi ha molt de representació d'un determinat tipus de classe política dels temps líquids. Rivera és un prototipus del jove pretensiós amb les qualitats requerides per uns cicles polítics molt accelerats, gasosos, que enlluernen, on tot se subordina a l'èxit, on és més important el tuit enginyós que l'anàlisi aprofundida, la rapidesa de reflexos que la visió a llarg termini.
La manera amb què es va convertir en el líder de Ciutadans explica molt del camí que ha dut Rivera del triomf a l'ocàs. Albert Boadella va explicar en una ocasió que va ser elegit candidat perquè es diu Albert. En el congrés fundacional del partit, el 2006, impulsat per un grup d'intel·lectuals com De Carreras, Arcadi Espada, Ferran Toutain, Xavier Pericay, Félix Ovejero o el mateix Boadella, no hi havia un candidat clar i algú va proposar triar-ho per ordre alfabètic. Albert es va imposar. El noi era resultón. Fotogènic, amb la carrera de dret feta i oratòria fluida -havia guanyat un concurs universitari de debats-, era un bon candidat si no s'entrava en detalls. I Rivera fou elevat al lideratge.
Enlluernat per l'èxit
Rivera va passar del lideratge al cabdillatge molt ràpidament, acumulant tots els defectes del dirigent de la vella política, malgrat encapçalar una marca que es reclamava com a renovadora. Elegit diputat al Parlament en les eleccions del 2006 en un grup de 3, va incrementar la representació en eleccions successives, fins que va obtenir-ne 36 en les de desembre del 2017, sent encapçalat a Catalunya per Inés Arrimadas, una altra dirigent forjada en el mateix motlle que Rivera. Ell ja havia donat el salt a la política espanyola, on era saludat com un nou referent del constitucionalisme.
Els mitjans madrilenys l'aplaudien mentre un sector del món empresarial li mostrava adhesió, albirant per un "Podem de dretes", com va reclamar el president de Banc Sabadell
Els mitjans madrilenys l'aplaudien mentre un sector del món empresarial li mostrava adhesió, albirant per un "Podem de dretes", com va reclamar el president de Banc Sabadell. Mentrestant, Ciutadans fluctuava entre un pseudoprogressisme contradictori amb una posició molt agressiva contra el sobiranisme, i un gir a la dreta cada cop més evident. Després de les eleccions del desembre del 2015, va assajar un acord d'investidura amb Pedro Sánchez que no va prosperar. Després, l'evolució a la dreta ja no va tenir aturador.
Rivera sempre s'ha llançat al seu objectiu sense contrapesos. Quan va veure barrat el pas a la Moncloa per la moció de censura de Sánchez contra Rajoy, va optar per intentar fer-se amb el ceptre de la dreta espanyola. Ho va fer, com tot, des de l'excés. Per això va anar a la plaça de Colón de Madrid, junt amb Pablo Casado... i Santiago Abascal. En les eleccions del 28-A, va estar a punt de superar el PP. Però no ho va aconseguir i, davant del bloqueig, va radicalitzar encara més el seu missatge.
La croada contra l'independentisme
El procés sobiranista, contra el qual va llançar una mena de croada, ha estat la seva tomba. Lluny de suavitzar la seva hostilitat contra l'independentisme, va dur la seva obsessió fins al límit, amb una campanya orquestrada per atiar el conflicte, amb actes que fregaven la provocació i la confrontació, fos al poble natal de Josu Ternera o de Carles Puigdemont, a la plaça Major de Vic o entre les fumarades d'Urquinaona.
Potser aquest ha estat el gran fracàs de Rivera: haver contribuït a inflamar un incendi que al final l'ha socarrimat a ell
La ironia ha estat que, després de ser elevat a la glòria pel búnquer mediàtic madrileny i empresarial, qui l'ha baixat a la terra ha estat Vox. Un partit que, a l'hora de la veritat, ha estat vist com a més autèntic pels qui reclamen repressió com a gran remei al conflicte de Catalunya. Potser aquest ha estat el gran fracàs de Rivera: haver contribuït a inflamar un incendi que al final l'ha socarrimat a ell.