11
de novembre
del
2019
Actualitzat
el
12
de novembre
a les
10:04h
El desastrós resultat electoral ha estat l'últim epidosi d'un llarg viatge de Ciutadans cap al no-res. La decisió d'Albert Rivera de donar el salt a la política espanyola i ser candidat a la Moncloa en les eleccions del desembre del 2015 va ser un pas més en una aventura que ha acabat amb el partit fora de la carretera.
Aquests són alguns dels moments més il·lustratius d'un trajecte ple de sobresalts i contradiccions insalvables.
- Primer amb Sánchez... després amb Rajoy
Ciutadans va obtenir 40 diputats en les eleccions espanyoles de desembre del 2015. Va ser el seu bateig al Congrés. D'aquest moment en queda l'acord que va tancar amb Pedro Sánchez de cara a la investidura, després que Mariano Rajoy es negués a postular-se per manca de suports. Aquell intent no va fructificar, però li va donar al líder taronja una pàtina de veu centrista. Després de la repetició d'eleccions, el juny del 2016, Rajoy va incrementar el seu grup, de 123 -curiosament, els mateixos que va obtenir el PSOE a l'abril- a 137. En aquelles noves eleccions, els socialistes van caure de 90 a 85. I Rivera va acabar votant la investidura de Rajoy.
- 155 no, 155 sí
Rivera ja va mostrar la seva conducta erràtica davant la possibilitat de l'aplicació d el'article 155. L'estiu del 2017, en diverses ocasions, s'hi va mostrar contrari, una actitud que vista ara pot sorprendre. El cert és que Ciutadans va considerar que suspendre l'autonomia seria "un gran titular per a Carles Puigdemont". Rivera va advocar, en aquell moment, per "fer política". Fins i tot després de l'1-O, Ciutadans -com també el PSOE- va mostrar dubtes davant l'aplicació del controvertit article. Poc després, el partit es va convertir en el gran defensor del 155, que reclamava dia sí dia també.
- Amb l'extrema dreta a Andalusia
Des de la moció de censura triomfant contra Rajoy, Rivera es radicalitza. No només no s'afegeix a la moció, sinó que adopta una posició intransigent contra Sánchez. Això té un moment determinant quan, després de les eleccions del 2 de desembre a Andalusia, tanca un acord amb el PP i, de retruc, amb Vox, per governar plegats la Junta. A més, Ciutadans actua de manera controvertida, escenificant que l'acord és només amb els populars i evitant una fotografia conjunta amb els de Santiago Abascal.
Després, van començar els problemes interns. Figures destacades del partit se'n van anar desmarcant, en una línia que s'aniria allargant al llarg de l'any: des de Xavier Pericay al diputat Toni Roldán, passant pel constitucionalista Francesc de Carreras, van anar posant distància envers Rivera. L'escàndol de les primàries de Castella-Lleó, quan el partit va haver d'anul·lar l'elecció interna de l'exdirigent del PP Silvia Clemente, un fitxatge de Rivera, per irregularitats, va afegir-se als problemes i va desacreditar la cúpula. El partit de la regeneració no era tan pulcre. Un altre decorat havia caigut.
- De Colón a la crispació
A partir d'Andalusia, va semblar que Ciutadans havia entrat en una dinàmica autodestructiva. No eren només els seus pactes amb l'extrema dreta, sinó la seva manera esbiaixada d'explicar-les. Rivera volia jugar amb totes les cartes i guanyar sempre. Ell no pactava amb Vox, sinó amb el PP, que era qui arribava a acords amb els d'Abascal. La seva decisió d'anar a l'acte de la plaça Colón amb les altres dues formacions de dretes el va erosionar enormement.
Les eleccions del 28-A, que van estar a punt de sortir-li molt bé, el van deixar tocat. Un bon resultat (tercera força, 57 escons) però inferior a les expectatives al no assolir superar un PP en un moment d'extrema fragilitat. Però l'error fatal el comet després, al negar-se a modular el seu discurs en el debat d'investidura. El ressentiment contra Sánchez i la incapacitat de ser autocrític el fan entrar en una dinàmica absurda i reaccionària, titllant el líder socialista de cap d'una "banda" amb els sobiranistes i Podem. Una aliança que només existia en la seva imaginació.
La falta d'empatia amb l'electorat ja era un tret característic de Ciutadans i el seu estil de fer política. Els nyaps s'acumulaven: aquest estiu, un dels grans fitxatges del líder, l'empresari Marcos de Quinto, avergonyia amb tuits humiliants contra els qui buscaven salvar la vida a la Mediterrània. Els mítings i actes de Ciutadans es reduïen a performances provocatives allí on oloraven que podia haver-hi conflicte, del País Basc a la plaça d'Urquinaona. La clau era aconseguir ser portada, millor entre escridassades.
Poc a poc, però de manera imparable, Rivera s'anava acostant a la seva caricatura. L'últim episodi va ser mostrar un panot en el debat de candidats. En algun debat, fins i tot el candidat de Vox semblava més moderat en les formes que el de Ciutadans. El final era proper. Ningú, però, creia que fos tan abrupte. Després d'intentar ser la reencarnació d'un Adolfo Suárez que tantes vegades esmentava, Rivera ha acabat protagonitzant un final molt més cru -i sense res de l'èpica suarista- que el del CDS.
Aquests són alguns dels moments més il·lustratius d'un trajecte ple de sobresalts i contradiccions insalvables.
- Primer amb Sánchez... després amb Rajoy
Ciutadans va obtenir 40 diputats en les eleccions espanyoles de desembre del 2015. Va ser el seu bateig al Congrés. D'aquest moment en queda l'acord que va tancar amb Pedro Sánchez de cara a la investidura, després que Mariano Rajoy es negués a postular-se per manca de suports. Aquell intent no va fructificar, però li va donar al líder taronja una pàtina de veu centrista. Després de la repetició d'eleccions, el juny del 2016, Rajoy va incrementar el seu grup, de 123 -curiosament, els mateixos que va obtenir el PSOE a l'abril- a 137. En aquelles noves eleccions, els socialistes van caure de 90 a 85. I Rivera va acabar votant la investidura de Rajoy.
- 155 no, 155 sí
Rivera ja va mostrar la seva conducta erràtica davant la possibilitat de l'aplicació d el'article 155. L'estiu del 2017, en diverses ocasions, s'hi va mostrar contrari, una actitud que vista ara pot sorprendre. El cert és que Ciutadans va considerar que suspendre l'autonomia seria "un gran titular per a Carles Puigdemont". Rivera va advocar, en aquell moment, per "fer política". Fins i tot després de l'1-O, Ciutadans -com també el PSOE- va mostrar dubtes davant l'aplicació del controvertit article. Poc després, el partit es va convertir en el gran defensor del 155, que reclamava dia sí dia també.
- Amb l'extrema dreta a Andalusia
Des de la moció de censura triomfant contra Rajoy, Rivera es radicalitza. No només no s'afegeix a la moció, sinó que adopta una posició intransigent contra Sánchez. Això té un moment determinant quan, després de les eleccions del 2 de desembre a Andalusia, tanca un acord amb el PP i, de retruc, amb Vox, per governar plegats la Junta. A més, Ciutadans actua de manera controvertida, escenificant que l'acord és només amb els populars i evitant una fotografia conjunta amb els de Santiago Abascal.
Pedro Sánchez i Albert Rivera, el febrer de 2016 signant un 'Acord per a un govern reformista i de progrés'. Foto: PSOE
Figures vinculades al partit, com Francesc de Carreras, se'n van anar desmarcant mentre les primàries de Castella-Lleó mostraven que el partit de la regeneració no era tan pulcre
Després, van començar els problemes interns. Figures destacades del partit se'n van anar desmarcant, en una línia que s'aniria allargant al llarg de l'any: des de Xavier Pericay al diputat Toni Roldán, passant pel constitucionalista Francesc de Carreras, van anar posant distància envers Rivera. L'escàndol de les primàries de Castella-Lleó, quan el partit va haver d'anul·lar l'elecció interna de l'exdirigent del PP Silvia Clemente, un fitxatge de Rivera, per irregularitats, va afegir-se als problemes i va desacreditar la cúpula. El partit de la regeneració no era tan pulcre. Un altre decorat havia caigut.
- De Colón a la crispació
A partir d'Andalusia, va semblar que Ciutadans havia entrat en una dinàmica autodestructiva. No eren només els seus pactes amb l'extrema dreta, sinó la seva manera esbiaixada d'explicar-les. Rivera volia jugar amb totes les cartes i guanyar sempre. Ell no pactava amb Vox, sinó amb el PP, que era qui arribava a acords amb els d'Abascal. La seva decisió d'anar a l'acte de la plaça Colón amb les altres dues formacions de dretes el va erosionar enormement.
Les eleccions del 28-A, que van estar a punt de sortir-li molt bé, el van deixar tocat. Un bon resultat (tercera força, 57 escons) però inferior a les expectatives al no assolir superar un PP en un moment d'extrema fragilitat. Però l'error fatal el comet després, al negar-se a modular el seu discurs en el debat d'investidura. El ressentiment contra Sánchez i la incapacitat de ser autocrític el fan entrar en una dinàmica absurda i reaccionària, titllant el líder socialista de cap d'una "banda" amb els sobiranistes i Podem. Una aliança que només existia en la seva imaginació.
Els mítings i actes de Ciutadans es reduïen a performances provocatives allí on oloraven que podia haver conflicte
La falta d'empatia amb l'electorat ja era un tret característic de Ciutadans i el seu estil de fer política. Els nyaps s'acumulaven: aquest estiu, un dels grans fitxatges del líder, l'empresari Marcos de Quinto, avergonyia amb tuits humiliants contra els qui buscaven salvar la vida a la Mediterrània. Els mítings i actes de Ciutadans es reduïen a performances provocatives allí on oloraven que podia haver-hi conflicte, del País Basc a la plaça d'Urquinaona. La clau era aconseguir ser portada, millor entre escridassades.
Poc a poc, però de manera imparable, Rivera s'anava acostant a la seva caricatura. L'últim episodi va ser mostrar un panot en el debat de candidats. En algun debat, fins i tot el candidat de Vox semblava més moderat en les formes que el de Ciutadans. El final era proper. Ningú, però, creia que fos tan abrupte. Després d'intentar ser la reencarnació d'un Adolfo Suárez que tantes vegades esmentava, Rivera ha acabat protagonitzant un final molt més cru -i sense res de l'èpica suarista- que el del CDS.