memòria històrica

Berlín, 1989: deu rostres per un canvi d'època

D'Erich Honecker a Angela Merkel, passant per Helmut Kohl i Mikhaïl Gorbatxov, la caiguda del Mur i l'ensorrament del bloc soviètic va donar protagonisme a un seguit de figures històriques

per Pep Martí, 9 de novembre de 2019 a les 08:25 |
Un moment de la caiguda del règim comunista a Berlín. | Viquipèdia
La caiguda del Mur de Berlín va ser un d'aquells esdeveniments que van convertir un poble, en aquest cas l'alemany, en el gran protagonista de la història. Tot hauria estat diferent si la mateixa nit en què els dirigents de la RDA van decidir obrir les fronteres, el portaveu governamental, Günter Schabowski, hagués respost d'una altra manera la pregunta d'un periodista en una roda de premsa nocturna. "Quan entrarà en vigor la mesura?".
 

Retrat de Honecker en un local a la capital alemanya. Foto: Jordi Borràs


Schabowski, sorprès, va respondre: "Fins allà on jo sé, de manera immediata". Quan la notícia de l'obertura del mur va córrer, una allau de gent es va precipitar cap als accessos. 

Però en la caiguda de la frontera de formigó -símbol de la Guerra Freda- hi van jugar un paper important altres figures del moment. Alguns van jugar un rol determinant. D'altres van ser tan sols gestors del moment. Uns altres en foren precursors. Els repassem tots i els situem en el seu context.



Mikhaïl Gorbatxov, el comunista que va esberlar el bloc soviètic

Gorbatxev signant un acord de limitació d'armes nuclears el 1987. Foto: Viquipèdia


La seva arribada al poder al Kremlin el 1985 va inicciar el procés de reformes del sistema sociètic que es va conèixer com a perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència). La voluntat de transformar el règim en un sentit d'obertura i de consolidar una política de desgel amb el bloc occidental va provocar un efecte domino en el terreny internacional que acabaria enduent-se l'URSS i els règims del socialisme real. Abans, però, Gorbatxov va ser essencial per donar llum verda a la reunificació alemanya. Sense ell al Kremlin, el mur no hagués caigut en aquell moment. Probablement, l'exdirigent soviètic va arribar massa tard al poder, després de dècades d'immobilisme a l'URSS, i ja no va poder canalitzar un procés de reformes sense que tot el sistema s'enrunés. 
Helmut Kohl, el canceller que va travessar el mur

Helmut Kohl, en una imatge del 1989 Foto: Wikicommons


Va tenir una sort històrica. Helmut Kohl va ser el canceller de la República Federal que va viure la caiguda del Mur. Mai va creure que aquest moment podria veure'l estant al capdavant del seu país. Després, però, va apostar fort per consolidar el procés cap a la reunificació i perquè es produís de manera ràpida. Va copsar de seguida l'oportunitat. Líder de la conservadora i democristiana CDU, va governar entre el 1982 i el 1998. A més, va aconseguir que el seu partit guanyés també les primeres eleccions democràtiques a la RDA el 1990, la qual cosa va representar una altra sorpresa històrica i va afermar l'hegemonia del seu partit en les dues Alemanyes.  
Joan Pau II, el legionari de la fe

Joan Pau II en els seus anys finals. Foto: Viquipèdia


Karol Wojtyla va ser un actor important en la fase final de la Guerra Freda. Des de la seva elecció com a papa el 1978, va imprimir un signe molt reaccionari a l'Església, reprimint els moviments progressius del catolicisme, com la teologia de l'alliberament o els Jesuïtes, mentre mostrava simpatia i suport per les organitzacions més recalcitrants, com Legionaris de Crist. El seu paper en la caiguda del comunisme a Polònia va ser determinant i va contribuir a esquerdar el teló d'acer. El seu pontificat, molt llarg, va deixar sense resoldre els grans reptes de l'Església, com el paper de la dona o els abusos sexuals, que van haver d'entomar els seus successors.    
Erick Honecker, el funcionari ortodox

Erich Honecker quan era l'home fort de la RDA. Foto: Wiki Commons


Va governar la RDA entre 1971 i 1989, en vigílies de la caiguda del Mur, però quan el règim ja feia aigües per tot arreu. Jove militant comunista, es va enfrontar al nazisme i va passar deu anys a les presons de Hitler. Després va ser un funcionari ortodox del Partit Socialista Unificat (SED) i va ser un dels responsables de la construcció del mur, que poques setmanes abans del seu ensorrament assegurava que es mantindria dempeus durant 50 o 100 anys més. Pocs dies després de commemorar els 40 anys de la RDA, va ser forçat a dimitir davant l'onada de manifestacions populars per tot el país. Després de l'ensulsiada, va viure una peripècia entre refugis a ambaixades, processaments, un breu període d'empresonament pels morts al mur i, finalment, un exili a Xile, on va morir de càncer.  
Erich Mielke, el darrer guardià

Mielke, a la dreta, sent rebut per Honecker el 1980. Foto: Viquipèdia


En la història de la RDA hi ha un nom que va combinar mite i temor: Stasi, una abreviatura del ministeri per a la Seguretat de l'Estat, la policia política del règim. Erich Mielke va ser el seu cap des del 1957 al 1989 i fou alhora un dels principals dignataris del partit. Mielke, que havia estat vinculat a la NKVD de Stalin i havia estat a Espanya durant la Guerra Civil, va construir un dels serveis d'intel·ligència més potents del món. Un dels seus èxits coneguts va ser col·locar un espia, Gunter Gullaume, al costat mateix del canceller Brandt, de la RFA. Quan es va descobrir, Brandt va haver de dimitir. Però tota la intel·ligència de l'Stasi no va ser suficient per aturar la fi de la RDA. Després, Mielke va ser acusat i condemnat per l'assassinat de dos policies en el llunyà 1931, quan era jove militant comunista. Alliberat per una greu malaltia, va morir el 2000.
Egon Krenz, el líder sobrepassat

Krenz, a l'esquerra, en una entrevista a la televisió alemanya. Foto: Wiki Commons


Si Honecker va ser el darrer líder efectiu de la RDA, Egon Krenz va ser un parèntesi entre ell i la fi del règim. Membre gris i discret de la direcció del partit únic SED, li va tocar a ell afrontar el moment dramàtic final, quan va ser dels qui van decidir obrir la frontera. La riuada de gent que va sortir al carrer se'l va emportar. Massa vinculat al politburó del vell ordre, va dimitir el desembre de 1989. L'últim governant del SED va ser Hans Modrow, un reformista que va gestionar els darrers mesos abans de les primeres eleccions democràtiques de la RDA. Tots dos han sobreviscut fins ara i han contemplat -Krenz amb molta més nostàlgia-  la fi d'un món que un dia van encarnar.
George Bush, el successor de Reagan

Bush pare amb Reagan a la Casa Blanca. Foto: Viquipèdia


George H. W. Bush era el president dels EUA en el moment de la fi de la RDA. Republicà i conservador, polític discret i amb poc domini de l'escena, va succeir un Ronald Reagan que havia deixat un bon record des de la seva visita a Berlín el 1987, quan va demanar a Gorbatxev que destruís el mur. Bush, més aferrat al realisme clàssic, no va veure venir l'ensorrament de l'Est. Un cop es va produir, però, va tenir un paper crucial perquè tots els aliats acceptessin el fet de la unificació alemanya sense temors i amb esperança. Va ser president d'un sol mandat (1988-92), sent derrotat pel demòcrata Bill Clinton.  
François Mitterrand, l'enigma

Mitterrand, a l'esquerra, en una cimera amb Kohl. Foto: Wiki Commons


En la reunificació alemanya hi van jugar tots els aliats que van guanyar la Segona Guerra Mundial, que van haver d'admetre la realitat. Uns amb més simpaties que altres. Giulio Andreotti va expressar les reticències dels qui temien una Alemanya massa forta: "Estimem tant Alemanya que volem que n'hi hagi dues". El paper del president francès François Mitterrand va donar lloc a controvèrsies. Amb bones relacions amb Helmut Kohl, va acabar "beneint" la fi de la RDA. Però ha quedat la suspicàcia de si va ser dels més distants envers una reunificació. Sigui com sigui, també sobre això quedarà l'enigma en un personatge tan ple de misteris com Mitterrand.   
Angela Merkel, la "noia" de l'est

Angela Merkel, en una imatge d'arxiu Foto: Europa Press


Angela Merkel ha estat la primera cancellera de la República Federal Alemanya procedent de l'Est. Va néixer a Hamburg però de molt petita es va traslladar amb els pares a la República Democràtica (el pare era un pastor luterà). La seva joventut va ser un producte de la RDA, on va estudiar i fer el doctorat de Física. Va formar part durant un temps de l'organització oficial de la joventut, cosa que després se li va retreure. No va tenir una participació en les activitats opositores fins al mateix any de la caiguda del Mur. 

Representant de la majoria silenciosa fins a la reunificació, de seguida va despuntar i es va acostar a la CDU de Kohl, un partit majoritàriament catòlic i que inicialment la veia -de l'Est, protestant i divorciada sense fills- amb desconfiança. "La meva noia", l'anomenava Kohl. El temps ha mostrat les qualitats polítiques d'una Merkel que ha desmentit les opinions més reticents envers la dirigent democristiana, convertida al final més en el símbol d'una Alemanya europea que d'una Europa alemanya.  
Willy Brandt, l'estadista que es va obrir a l'Est

Willy Brandt agenollat davant el guetto de Varsòvia. Foto: @nothumbriana


No va ser un protagonista directe de la caiguda del Mur, però segurament és una de les figures polítiques que més van fer per començar a esberlar-ho. Va convertir-se en un polític de projecció internacional com a alcalde de Berlín els anys seixanta. Va acompanyar Kennedy en la seva visita històrica a la ciutat el 1963. Líder del socialdemòcrata SPD i canceller entre 1969 i 1974, va encetar la política d'obertura a l'Est, l'ostpolitik, i va contribuir a acabar amb la guerra freda quan va reconèixer l'existència de "dos estats alemanys" i va suposar un increment de les relacions econòmiques i les comunicacions entre la RFA i la RDA. El 1970 va protagonitzar una de les grans escenes del desgel amb l'est: es va agenollar davant el monument al gueto jueu de Varsòvia, demanant així perdó pel mal que Alemanya havia fet al poble polonès. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació