«La hija de un ladrón»: els ulls carregats de talent i patiment de la Greta Fernández

L'actriu barcelonina és la protagonista de l'òpera prima de Belén Funes amb què va guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià

Greta Fernández, en el paper principal de «La hija de un ladrón»
Greta Fernández, en el paper principal de «La hija de un ladrón» | BTeam Pictures
07 de novembre del 2019
Actualitzat a les 21:04h
"Em quedaré sola". Intentar sobreviure en un context absolutament en contra és una de les presons socials més crues i difícils que pot afrontar una persona. Una mare soltera de 23 anys ho té encara més complicat. Amb les ungles i amb les dents, aguantant les llàgrimes i el pes del món sobre les espatlles, tira endavant com pot, amb la càrrega que suposa una situació similar. Aquesta és la carta de presentació de Sara Garrido, la protagonista de La hija de un ladrón, l'òpera prima de la directora Belén Funes.

El personatge el crea, li dona vida i l'enlluerna Greta Fernández, una de les actrius amb més projecció del panorama estatal. El seu paper és exquisit, amb el reconeixement merescut que li va atorgar la Concha de Plata a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià.


La història de la Sara es desenvolupa en una zona indeterminada de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Rodejada de ciment, supervivents, obstacles i mirades buides, lluita per tirar endavant amb un fill que cuida com pot i en la recerca constant de feina per mantenir pisos de protecció social que li escapen de les mans. Funes ens presenta una dona de 23 anys que és filla d'un delinqüent que ha sortit de la presó. Eduard Fernández encarna el paper del pare, un personatge que li escau com un guant, ja que també és el pare real de la Greta. La seva química traspassa la pantalla, amb moments de contenció absoluta, nul·la relació i una càrrega de sentiments reprimits que s'escapen com rampells de ràbia i tristesa.

La mirada i els ulls de la Greta Fernández es cruspeixen la pantalla, representant l'esgotament absolut que arrossega el seu personatge, una vida injusta, una vida que no l'ajuda a somriure. El seu paper està interpretat amb complexa senzillesa, basada en gestos quotidians, situacions sense cap mena de glamour però carregades de dolor. "Com et definiries?", pregunten. "No ho sé, com una persona normal".

Funes rendeix homenatge a les dones normals, a les dones que sobreviuen en una selva salvatge de ciment i asfalt. A mares, germanes i filles oblidades, maltractades. Els únics moments d'estima i amor que rep la Sara són petits detalls, a vegades continguts, de massa poca duració. La falta d'empatia, la necessitat d'una abraçada, de no sentir-se sola, és un nus a l'estomac i un ofec a la gola que va desfent-la a mesura que avança el metratge. Àlex Monner es complementa molt bé amb Fernández, en un paper molt més secundari però solvent, com el petit Tomás Martín, un descobriment enlluernador.

La hija de un ladrón és una bona radiografia de les situacions de milers de mares solteres, joves en dificultats i context carregats de patiment. És una carta d'amor i homenatge a les filles marcades pels seus pares, amb el bri d'esperança sempre a la mà que acaba esmicolat per les mentides, la frustració i la decepció. "Ningú em traurà aquesta pena", canta la trapera Albany, en la cançó que acompanya la pel·lícula. És el millor resum que pot acompanyar el personatge de la Sara. Les llàgrimes de la Greta Fernández, en uns ulls plens de sentiment, són un gran descobriment cinematogràfic per a una gran actriu. I una gran pel·lícula.