Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

monarquia

Les visites reials a Catalunya, una història de conflictes

Del complot del Garraf per assassinar Alfons XIII als xiulets contra Joan Carles I en la inauguració de l'Estadi Olímpic, un repàs dels viatges i del seu impacte quan visites el país

per Pep Martí, 4 de novembre de 2019 a les 14:05 |
Alfons XIII amb el dictador Primo de Rivera. | Viquipèdia
El conflicte polític entre Catalunya i l'Estat ha tingut en alguns dels viatges reials un dels seus moments àlgids, episodis en què s'han manifestat les dificultats de l'encaix i, sovint, la incapacitat de la monarquia per trobar un discurs i un to per empatitzar amb els sectors més dinàmics de la societat catalana, més enllà de cortesans i grups oficialistes lligats a l'aparell estatal. Repassem alguns d'aquests viatges produïts al llarg del segle XX amb motiu de la visita, en plena campanya, de Felip VI.

- 1904: la química entre el rei i Cambó


L'abril del 1904, Alfons XIII va visitar Catalunya. Ho va fer en un moment molt especial. El monarca duia només dos anys en el tron i la societat catalana recordava la indiferència amb què la corona havia respost a les successives peticions del primer regionalisme, amb l'històric Memorial de Greuges (1885) en la llunyania. El govern espanyol contemplava atemorit com la societat catalana se'n distanciava: el republicanisme s'estenia en les zones obreres i la Lliga Regionalista, primera formació del catalanisme modern, prenia volada. Els partits del règim, liberals i conservadors, perdien gas. 

La visita del rei va provocar una forta crisi a la Lliga. De fet, va ser el factor que va accelerar una escissió interna. L'ala més progressiva volia boicotejar la visita. Però Francesc Cambó, jove regidor de Barcelona, va defensar -amb el suport de Prat de la Riba- acollir el monarca i va fer un discurs davant Alfons XIII en què va presentar algunes reivindicacions "amb catalana franquesa". El monarca va dir que la propera vegada que vingués parlaria en català. No ho va fer pas. Moltes coses van quedar d'aquell viatge: la il·lusió de molta gent per un rei nou i jove aviat s'esvairien. El sector més avançat va abandonar la Lliga i va fundar el Centre Nacionalista Republicà. 


La visita del rei Alfons XIII del 1904 va provocar una forta crisi a la Lliga; de fet, va ser el factor que va accelerar una escissió interna

Un altre fet va trasbalsar aquella visita: l'atac d'un anarquista contra el president del govern, Antonio Maura, davant la basílica de la Mercè, que no va tenir conseqüències però va recordar la gravetat de la situació social a Barcelona. Era un anunci de crisis posteriors.


- Una visita reial i el complot del Garraf

El maig del 1925, Alfons XIII va tornar a Catalunya. Les coses havien canviat molt des d'aquell 1904. Espanya estava sota el règim dictatorial del general Primo de Rivera. Les esperances, poques o moltes, en el monarca s'havien dissolt i Alfons XIII era a Catalunya -i en moltes zones d'Espanya- un rei qüestionat i ara amb l'estigma d'haver beneït el cop militar de 1923. Aquell viatge va estar marcat per l'anomenat complot del Garraf, l'intent d'un grup d'activistes independentistes (Miquel Badia, Jaume Compte, Marcel·lí Perelló), del grup Bandera Negra, d'assassinar el rei.

El projecte era col·locar una forta càrrega d'explosius als túnels de Sitges per on Alfons XIII havia de passar. L'operació, que es va intentar diversos cops, no va reeixir i sembla que una delació va provocar la detenció d'una colla d'activistes, que van ser processats. Compte va ser condemnat a mort, però la pena es va commutar. Després de la caiguda de la dictadura, el 1930, Alfons XIII va concedir un indult als condemnats.

- L'últim viatge durant la dictadura

El 19 de maig de 1929, el mateix monarca va ser a Barcelona per inaugurar l'Exposició Universal. Va ser el darrer que faria en companyia de Primo de Rivera, que seria apartat del poder pocs mesos després. Potser va ser en aquest viatge quan es va produir una conversa citada per alguns historiadors. Es va fer una crida a posar banderes espanyoles als balcons i, passant per la Diagonal, el rei li va dir al dictador: "Veig moltes banderes catalanes". "Però si no n'hi ha cap", va dir Primo de Rivera. "On no hi ha una bandera espanyola hi ha una bandera catalana", va sentenciar el monarca, a qui no li quedava tampoc gaire temps en el tron.

- Gener de 1976: un viatge gèlid

Encara no gfeia dos mesos de la mort de Franco i el nou rei, Joan Carles I, va fer la seva primera visita a Catalunya. Era una prova de foc. El cert és que el viatge va transcórrer enmig de molta fredor popular. Només la Barcelona franquista es va congregar a la plaça de Sant Jaume i al Saló de Cent, on l'alcalde Joaquim Viola va rebre el rei, que anava acompanyat del president del govern, Carlos Arias. L'estampa d'Arias, Manuel Fraga (aleshores ministre de Governació) i Adolfo Suárez, ministre del Movimiento, els tres junts assistint a la cerimònia, era una estampa de l'ahir mentre tothom esperava esdeveniments imminents.

- "Catalunya és la que els catalans volen que sigui"

L'actual rei, Felip VI, va fer el seu primer viatge oficial a Catalunya l'abril del 1990. Va ser la seva posada de llarg amb la societat catalana, sent Príncep d'Astúries. Per un moment, va semblar que podia haver encaix entre el país i la Corona d'Espanya. Sobretot per una frase que va pronunciar al Parlament: "Catalunya és la que els catalans vulguin que sigui". Això va ser entès per alguns com un reconeixement a la personalitat nacional de Catalunya. Qui sap si a un embrionari dret a decidir. L'hereu també va emprar el català, cosa que sí que ha anat fent amb cada vegada més fluidesa. El temps, però, s'encarregaria de posar cada cosa a lloc.

- La pax olímpica

Amb la democràcia estabilitzada, les relacions entre Corona i societat catalana van guanyar una aparent convivència, mai exempta de tensions puntuals. La celebració dels Jocs Olímpics ho van escenificar. Si la inauguració de l'Estadi Olímpic ja va mostrar elements de conflicte amb una xiulada massiva contra els monarques, el moment dels Jocs va generar una aparent pax olímpica. Per això, va ser necessari que l'Estat fes un seguit de concessions. La imatge de les institucions espanyoles estava en risc seriós, i davant de tot el planeta. 

Si la inauguració de l'Estadi Olímpic ja va mostrar elements de conflicte amb una xiulada massiva contra els monarques, el moment dels Jocs va generar una aparent pau institucional

Així, l'arribada de Joan Carles i Sofia es va produir mentre sonaven Els Segadors, tot i que el monarca només es va quadrar quan es va escoltar l'himne espanyol. L'estadi històric es va batejar com a Lluís Companys i al president afusellat es va referir l'alcalde Pasqual Maragall. La llengua catalana va ser declarada llengua oficial dels Jocs, gràcies a la diplomàcia de Juan Antonio Samaranch.

Després vindrien altres moments d'aparent consens, com quan la infanta Cristina es va casar amb un jugador del Barça, Iñaki Urdangarin, i el matrimoni es va oficialitzar a la catedral de Barcelona. Els anys pletòrics del felipisme a Espanya i del pujolisme a Catalunya van generar un aparent -i ara es veu que bastant fictici- gran acord institucional. L'arribada de l'aznarisme, amb la recuperació del poder polític per part de la dreta, i el gir regressiu de l'Estat envers el model autonòmic inicial, van ser el començament d'una inflexió que tindria en la monarquia un altre front de batalla.     

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació