02
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
8:06h
Dos anys de l’empresonament d’Oriol Junqueras. Dos anys en què Esquerra Republicana ha hagut d’encaixar un difícil trencaclosques: el d’adaptar-se a un creixement electoral insòlit i, al mateix temps, cobrir les limitacions que suposa l’absència del seu líder. Ara, amb una condemna encara fumejant de 13 anys de presó per al president del partit, totes les enquestes li juguen a favor per revalidar la victòria del 28 d’abril. Aquesta campanya és, més que cap altra, sobre Junqueras, però sense Junqueras. I per acostar-se tant com sigui possible al seu líder, els republicans celebren el seu míting central de campanya aquest dissabte just davant del centre penitenciari de Lledoners. La petició d’amnistia, travessarà els barrots de les cel·les.
El repte és menys èpic que mai: aconseguir que el PSOE s’assegui a dialogar. Però en un moment en què Pedro Sánchez pretén arrencar vots a partir de fer bandera de la seva negativa a parlar amb l’independentisme, el que hauria de ser aparentment més senzill es complica. Més encara quan el fantasma d’una investidura amb la connivència del Partit Popular sobrevola la Moncloa. Tot i això, els republicans insisteixen que només amb la seva victòria l’escenari del diàleg pot ser possible. Si el que Sánchez busca és no haver de dependre d’Esquerra per ser investit, l’objectiu d’Esquerra és ser aritmèticament clau. Aquest és el missatge que amplificarà avui la cúpula del partit i el candidat Gabriel Rufián, un dels màxims exponents de l’anomenat independentisme pragmàtic.
Junts per Catalunya, a qui les enquestes tornen a pronosticar menys de la meitat de diputats que a Esquerra, intenta mossegar en el que assenyalen com una actitud tova amb els socialistes. Però Esquerra no té cap intenció d’entrar en el cos a cos amb qui no és una amenaça electoral. Per tant, l’artilleria anirà tota contra els socialistes, contra un PSC a qui els sondejos situen en segona posició a Catalunya i contra un Pedro Sánchez a qui acusen de sucumbir ara al discurs territorial de la dreta. Però amb la paradoxa d’haver d’admetre que, si el PSOE fracassa a nivell estatal, el que vindrà pot ser encara pitjor.