07
de novembre
del
2019
Actualitzat
el
18
de novembre
a les
18:14h
Són quarts de sis tocats d'un dimecres de finals d'octubre. La Torre Glòries ja està il·luminada –el canvi d'hora ja es nota- i qualsevol vianant poc habituat a aquesta part de Barcelona se sorprèn de la gran quantitat d'edificis nous i imponents, molts amb rètol amb la paraula Hotel.
A tocar de la torre en forma cilíndrica hi ha un edifici més modest però amb un llum blanca ben acollidora. No és cap hotel. És el casal de barri la Llacuna, a la confluència dels carrers Badajoz i Bolívia. Hi arriben puntuals la Sílvia i la Miriam. Estan cansades després d'un dia dur –un més- a la feina però amb ganes de desconnectar i de gaudir d'un espai pensat per a elles. La Sílvia Carrió i la Miriam Suárez són cambreres de pis, les ja conegudes arreu com a kellys, un nom que precisament ha estat el primer pas cap a l'empoderament i la visibilització d'un col·lectiu tradicionalment invisible.
Un taller per millorar la salut física i emocional
La Sílvia i la Miriam, juntament amb altres cambreres de pis, assisteixen regularment a l'Espai de Trobada per a treballadores del sector turístic de l'àmbit de la neteja. Es tracta d'una iniciativa setmanal que organitza l'Ajuntament de Barcelona al casal de la Llacuna. "L'objectiu és donar eines que les permeti millorar la seva salut física i emocional i, sobretot, a empoderar-les", explica Clara Orellana, una de les tècniques del departament de Transversalitat de Gènere -Pla d'Ocupació Municipal de Barcelona Activa- que dinamitzen l'activitat.
"La majoria de les usuàries fan entre 18 i 22 habitacions diàries. I només tenen 15 minuts de temps per fer-les", explica Lídia Huguet, l'altra tècnica del projecte. Aquesta càrrega de treball desmesurada –pràcticament mai hi ha temps material per acabar-la dins la jornada estipulada al contracte- és l'origen de tots els problemes del col·lectiu. I és que més enllà de sous baixos i condicions precàries, pateixen molts problemes físics i, fins i tot, de salut mental.
Els tallers són gratuïts i no cal inscriure's prèviament. Sovint comencen amb un berenar i compten amb un servei de ludoteca, per tal de facilitar l'assistència a les treballadores amb nens petits. Des del setembre s'han celebrat sessions dedicades a la prevenció i rehabilitació de lesions, autoshiatsu, risoteràpia, dansateràpia i autodefensa, entre altres.
"Aquest tipus d'activitats són una mica el ganxo", explica Huguet. Els tallers inicialment volen ser un espai per trobar-se, desconnectar i aprendre tècniques que els hi puguin ser útils en el dia a dia. Les últimes sessions, a més, tindran una vessant d'assessorament, tant a nivell dels serveis que ofereix l'Ajuntament com de drets laborals.
Per un Sant Martí menys desigual
I per què aquestes activitats es fan a tocar de la Torre Glòries? El projecte de l'Espai de Trobada s'emmarca per una banda en l'Estratègia municipal contra la Feminització de la Pobresa i la Precarietat i, per l'altra, en el Pla de Desenvolupament Econòmic del districte de Sant Martí. De fet, és una zona amb un creixement turístic molt notable i amb molta desigualtat, tant geogràfica com social. "El desenvolupament econòmic no té sentit si no es respecten els drets de les dones", explica Sonia Ruíz, cap del Departament de Transversalitat de Gènere de l'Ajuntament.
Inicialment els tallers estaven destinats a cambreres de pis que no estiguessin associades ni sindicalitzades, ja que no disposen d'una xarxa de suport mutu i tenen els recursos laborals i de cures menys a l'abast. Ara bé, tal i com admeten les dues tècniques del projecte, el perfil de les assistents és majoritàriament de dones vinculades a col·lectius com Las Kellys. "Són en general persones organitzades i informades. Continuen tenint una situació laboral molt complicada però amb un elevat grau de coneixement i de consciència de la seva situació", explica Lídia Huguet a NacióDigital.
La valoració tant de les tècniques com de les assistents és força positiva. "Són activitats útils per al seu dia a dia. Però lamenten que no arribi a més dones, ja que és una bona oportunitat", assenyala Orellana. "Si et sents millor, estàs més capacitada per enfrontar els problemes", afegeix. El projecte pilot acabarà a finals de novembre i aleshores serà el moment de passar balanç. “Ho presentarem a la taula de l'Estratègia contra la Feminització de la Pobresa i serà el moment d'analitzar com s'ha de millorar de cara al futur”, conclou Ruíz.
20 habitacions en quatre hores i mitja
La Sílvia Carrió i la Míriam Suárez comparteixen el fet de coincidir a l'Espai de Trobada i de formar part de Las Kellys. Se senten orgulloses del nom –que ha passat de ser una paraula amb connotacions pejoratives a empoderar un col·lectiu– i estan convençudes que tard o d'hora els seus drets seran reconeguts.
També comparteixen una mateixa situació laboral. Contractes a temps parcial –entre quatre i cinc hores diàries– i una vintena d'habitacions diàries per netejar a toc de corneta. Tenen un contracte fix i no estan externalitzades –el darrer esglaó de la precarització d'aquestes treballadores-, però les condicions laborals són molt dures i la càrrega de treball inassumible.
"Treballo a tota velocitat, ben estressada, per intentar acabar les habitacions que em toquen", explica la Miriam a NacióDigital. I és que si quan acaba la seva jornada, no ha netejat la vintena d'habitacions que li pertoquen, les hores extra no les cobra. El testimoni és molt similar al de la Sílvia: "Tinc 20 habitacions repartides en tres plantes. Vaig ràpid amunt i avall per intentar guanyar cinc minuts". Un sol dia de festa a la setmana, cap pont ni festiu de guardar i el fet d'haver de treballar quan alguna de les companyes està de baixa –sense cobrar el dia extra- són el pa de cada dia en el seu hotel. A més, s'hi suma el fet de netejar zones comunes: salons, recepció, cafeteria i escales, entre altres.
La llei que obliga a fitxar les jornades laborals s'ha notat poc als pisos dels hotels. "Si convé ho arreglen després amb el programa de gestió", relata Miriam Suárez. "Una pràctica habitual de les governantes és que et facin signar a l'hora, però que hagis de continuar fins a acabar totes les habitacions", assenyala la Sílvia. En definitiva, un cas clar de feta la llei, feta la trampa –les dues riuen en escoltar aquest refrany català tan apropiat per aquesta situació.
Els tallers com a teràpia
Ernest Cañada, investigador en turisme responsable i coordinador del centre Alba Sud, destaca que la irrupció de Las Kellys va suposar fer visible un col·lectiu i una problemàtica fins aleshores invisible. De fet, també va suposar una presa de consciència individual, com exemplifica el testimoni de Sílvia Carrió. "Pensava que només em passava a mi patir aquell dolor a les espatlles, la sobrecàrrega de feina i les 20 habitacions diàries, només tenir un dia de festa... fins que vaig veure que era un problema col·lectiu", relata. "Es va convertir en una teràpia personal i en una forma de donar visibilitat a la nostra feina", afegeix.
Per a Miriam Suárez els tallers setmanals al casal de la Llacuna també són una teràpia. "Arribem esgotades i angoixades. A les nits moltes vegades somiem que estem treballant", relata. I, per a aquesta cambrera de pis, l'Espai de Trobada serveix no només per desconnectar sinó per aprendre pautes i tècniques per al dia a dia. "Quan puc, les aplico. Intento fer els estiraments que m'han ensenyat encara que això suposi algun minut extra", explica.
Les reivindicacions del col·lectiu passen per la denominada "llei Kelly" que, entre altres, reclama sous dignes, el reconeixement de malalties professionals, l'aturada de les externalitzacions de plantilles amb l'empara de la reforma laboral i la jubilació anticipada. Les cambreres de pis, malgrat tots els malgrats, es mostren optimistes. “L'hoteler ens veu com a dones fràgils i poca cosa. Però cada vegada ens imposem més i no pararem fins a guanyar i aconseguir els nostres objectius”, emfatitza Sílvia Carrió. “Això segur. Només volem els nostres drets. No som animals, som persones”, conclou Miriam Suárez.
A tocar de la torre en forma cilíndrica hi ha un edifici més modest però amb un llum blanca ben acollidora. No és cap hotel. És el casal de barri la Llacuna, a la confluència dels carrers Badajoz i Bolívia. Hi arriben puntuals la Sílvia i la Miriam. Estan cansades després d'un dia dur –un més- a la feina però amb ganes de desconnectar i de gaudir d'un espai pensat per a elles. La Sílvia Carrió i la Miriam Suárez són cambreres de pis, les ja conegudes arreu com a kellys, un nom que precisament ha estat el primer pas cap a l'empoderament i la visibilització d'un col·lectiu tradicionalment invisible.
Un taller per millorar la salut física i emocional
La Sílvia i la Miriam, juntament amb altres cambreres de pis, assisteixen regularment a l'Espai de Trobada per a treballadores del sector turístic de l'àmbit de la neteja. Es tracta d'una iniciativa setmanal que organitza l'Ajuntament de Barcelona al casal de la Llacuna. "L'objectiu és donar eines que les permeti millorar la seva salut física i emocional i, sobretot, a empoderar-les", explica Clara Orellana, una de les tècniques del departament de Transversalitat de Gènere -Pla d'Ocupació Municipal de Barcelona Activa- que dinamitzen l'activitat.
"La majoria de les usuàries fan entre 18 i 22 habitacions diàries. I només tenen 15 minuts de temps per fer-les", explica Lídia Huguet, l'altra tècnica del projecte. Aquesta càrrega de treball desmesurada –pràcticament mai hi ha temps material per acabar-la dins la jornada estipulada al contracte- és l'origen de tots els problemes del col·lectiu. I és que més enllà de sous baixos i condicions precàries, pateixen molts problemes físics i, fins i tot, de salut mental.
Els tallers són gratuïts i no cal inscriure's prèviament. Sovint comencen amb un berenar i compten amb un servei de ludoteca, per tal de facilitar l'assistència a les treballadores amb nens petits. Des del setembre s'han celebrat sessions dedicades a la prevenció i rehabilitació de lesions, autoshiatsu, risoteràpia, dansateràpia i autodefensa, entre altres.
La majoria de les usuàries dels tallers fan entre 18 i 22 habitacions diàries. I només tenen 15 minuts de temps per fer-les
"Aquest tipus d'activitats són una mica el ganxo", explica Huguet. Els tallers inicialment volen ser un espai per trobar-se, desconnectar i aprendre tècniques que els hi puguin ser útils en el dia a dia. Les últimes sessions, a més, tindran una vessant d'assessorament, tant a nivell dels serveis que ofereix l'Ajuntament com de drets laborals.
Per un Sant Martí menys desigual
I per què aquestes activitats es fan a tocar de la Torre Glòries? El projecte de l'Espai de Trobada s'emmarca per una banda en l'Estratègia municipal contra la Feminització de la Pobresa i la Precarietat i, per l'altra, en el Pla de Desenvolupament Econòmic del districte de Sant Martí. De fet, és una zona amb un creixement turístic molt notable i amb molta desigualtat, tant geogràfica com social. "El desenvolupament econòmic no té sentit si no es respecten els drets de les dones", explica Sonia Ruíz, cap del Departament de Transversalitat de Gènere de l'Ajuntament.
Inicialment els tallers estaven destinats a cambreres de pis que no estiguessin associades ni sindicalitzades, ja que no disposen d'una xarxa de suport mutu i tenen els recursos laborals i de cures menys a l'abast. Ara bé, tal i com admeten les dues tècniques del projecte, el perfil de les assistents és majoritàriament de dones vinculades a col·lectius com Las Kellys. "Són en general persones organitzades i informades. Continuen tenint una situació laboral molt complicada però amb un elevat grau de coneixement i de consciència de la seva situació", explica Lídia Huguet a NacióDigital.
La valoració tant de les tècniques com de les assistents és força positiva. "Són activitats útils per al seu dia a dia. Però lamenten que no arribi a més dones, ja que és una bona oportunitat", assenyala Orellana. "Si et sents millor, estàs més capacitada per enfrontar els problemes", afegeix. El projecte pilot acabarà a finals de novembre i aleshores serà el moment de passar balanç. “Ho presentarem a la taula de l'Estratègia contra la Feminització de la Pobresa i serà el moment d'analitzar com s'ha de millorar de cara al futur”, conclou Ruíz.
20 habitacions en quatre hores i mitja
La Sílvia Carrió i la Míriam Suárez comparteixen el fet de coincidir a l'Espai de Trobada i de formar part de Las Kellys. Se senten orgulloses del nom –que ha passat de ser una paraula amb connotacions pejoratives a empoderar un col·lectiu– i estan convençudes que tard o d'hora els seus drets seran reconeguts.
També comparteixen una mateixa situació laboral. Contractes a temps parcial –entre quatre i cinc hores diàries– i una vintena d'habitacions diàries per netejar a toc de corneta. Tenen un contracte fix i no estan externalitzades –el darrer esglaó de la precarització d'aquestes treballadores-, però les condicions laborals són molt dures i la càrrega de treball inassumible.
Miriam Suárez: "Treballo a tota velocitat, ben estressada, per intentar acabar les habitacions que em toquen"
"Treballo a tota velocitat, ben estressada, per intentar acabar les habitacions que em toquen", explica la Miriam a NacióDigital. I és que si quan acaba la seva jornada, no ha netejat la vintena d'habitacions que li pertoquen, les hores extra no les cobra. El testimoni és molt similar al de la Sílvia: "Tinc 20 habitacions repartides en tres plantes. Vaig ràpid amunt i avall per intentar guanyar cinc minuts". Un sol dia de festa a la setmana, cap pont ni festiu de guardar i el fet d'haver de treballar quan alguna de les companyes està de baixa –sense cobrar el dia extra- són el pa de cada dia en el seu hotel. A més, s'hi suma el fet de netejar zones comunes: salons, recepció, cafeteria i escales, entre altres.
La llei que obliga a fitxar les jornades laborals s'ha notat poc als pisos dels hotels. "Si convé ho arreglen després amb el programa de gestió", relata Miriam Suárez. "Una pràctica habitual de les governantes és que et facin signar a l'hora, però que hagis de continuar fins a acabar totes les habitacions", assenyala la Sílvia. En definitiva, un cas clar de feta la llei, feta la trampa –les dues riuen en escoltar aquest refrany català tan apropiat per aquesta situació.
Els tallers com a teràpia
Ernest Cañada, investigador en turisme responsable i coordinador del centre Alba Sud, destaca que la irrupció de Las Kellys va suposar fer visible un col·lectiu i una problemàtica fins aleshores invisible. De fet, també va suposar una presa de consciència individual, com exemplifica el testimoni de Sílvia Carrió. "Pensava que només em passava a mi patir aquell dolor a les espatlles, la sobrecàrrega de feina i les 20 habitacions diàries, només tenir un dia de festa... fins que vaig veure que era un problema col·lectiu", relata. "Es va convertir en una teràpia personal i en una forma de donar visibilitat a la nostra feina", afegeix.
Sílvia Carrió: "Pensava que només em passava a mi... fins que vaig veure que era un problema col·lectiu"
Per a Miriam Suárez els tallers setmanals al casal de la Llacuna també són una teràpia. "Arribem esgotades i angoixades. A les nits moltes vegades somiem que estem treballant", relata. I, per a aquesta cambrera de pis, l'Espai de Trobada serveix no només per desconnectar sinó per aprendre pautes i tècniques per al dia a dia. "Quan puc, les aplico. Intento fer els estiraments que m'han ensenyat encara que això suposi algun minut extra", explica.
Les reivindicacions del col·lectiu passen per la denominada "llei Kelly" que, entre altres, reclama sous dignes, el reconeixement de malalties professionals, l'aturada de les externalitzacions de plantilles amb l'empara de la reforma laboral i la jubilació anticipada. Les cambreres de pis, malgrat tots els malgrats, es mostren optimistes. “L'hoteler ens veu com a dones fràgils i poca cosa. Però cada vegada ens imposem més i no pararem fins a guanyar i aconseguir els nostres objectius”, emfatitza Sílvia Carrió. “Això segur. Només volem els nostres drets. No som animals, som persones”, conclou Miriam Suárez.
Un dels tallers per a cambreres de pis organitzat per l'Ajuntament de Barcelona. Foto: Albert Alemany
Una precarietat legalitzada
Ernest Cañada va publicar l'any 2015 el llibre Las que limpian los hoteles: Historias ocultas de precariedad laboral. Anteriorment, ja havia publicat algun article periodístic d'un dels col·lectius clau en el sector turístic del nostre país però que, paradoxalment, era invisible a ulls de la societat.
Quatre anys després la situació ha canviat com un mitjó. “La qüestió està en l'agenda pública ja que s'han organitzat en sindicats o associacions”. De fet, els primers grups de Facebook de cambreres de pis van desembocar en la creació el 2016 de Las Kellys. En parla Homera Rosetti, tècnica de Comunicació de l'àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i l'LGBTI de l'Ajuntament de Barcelona: "És una experiència, com passa amb Sindillar i les treballadores de la llar, on les pròpies treballadores s'organitzen davant la manca d'espais on fer efectives les seves reivindicacions".
Cañada lamenta que sigui un sector on la precarietat està legalitzada. "El problema, a diferència d'altres sectors, no són les treballadores no regularitzades. És un marc legal que afavoreix la precarietat". La va agreujar la reforma laboral del 2012 que va obrir el meló de les externalitzacions d'unitats senceres d'una empresa. Va provocar que en moltes cadenes s'acomiadessin en bloc les cambreres de pis per tal que després les tornés a contractar una segona empresa en condicions molt pitjors.
Les cambreres de pis cobren entre 1,5 i 2 euros per habitació? "És possible en molts casos i, en alguns, fins i tot per sota", assenyala Ernest Cañada. De fet, un dels problemes per estudiar des d'un punt de vista acadèmic el col·lectiu és la manca de dades. "Tots els treballadors d'un hotel tenen el mateix codi estadístic. I ara amb les externalitzacions n'hi ha moltes que ni tan sols formen part de les plantilles", es lamenta aquest investigador especialitzat en turisme responsable.
Ernest Cañada va publicar l'any 2015 el llibre Las que limpian los hoteles: Historias ocultas de precariedad laboral. Anteriorment, ja havia publicat algun article periodístic d'un dels col·lectius clau en el sector turístic del nostre país però que, paradoxalment, era invisible a ulls de la societat.
Quatre anys després la situació ha canviat com un mitjó. “La qüestió està en l'agenda pública ja que s'han organitzat en sindicats o associacions”. De fet, els primers grups de Facebook de cambreres de pis van desembocar en la creació el 2016 de Las Kellys. En parla Homera Rosetti, tècnica de Comunicació de l'àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i l'LGBTI de l'Ajuntament de Barcelona: "És una experiència, com passa amb Sindillar i les treballadores de la llar, on les pròpies treballadores s'organitzen davant la manca d'espais on fer efectives les seves reivindicacions".
Cañada lamenta que sigui un sector on la precarietat està legalitzada. "El problema, a diferència d'altres sectors, no són les treballadores no regularitzades. És un marc legal que afavoreix la precarietat". La va agreujar la reforma laboral del 2012 que va obrir el meló de les externalitzacions d'unitats senceres d'una empresa. Va provocar que en moltes cadenes s'acomiadessin en bloc les cambreres de pis per tal que després les tornés a contractar una segona empresa en condicions molt pitjors.
Les cambreres de pis cobren entre 1,5 i 2 euros per habitació? "És possible en molts casos i, en alguns, fins i tot per sota", assenyala Ernest Cañada. De fet, un dels problemes per estudiar des d'un punt de vista acadèmic el col·lectiu és la manca de dades. "Tots els treballadors d'un hotel tenen el mateix codi estadístic. I ara amb les externalitzacions n'hi ha moltes que ni tan sols formen part de les plantilles", es lamenta aquest investigador especialitzat en turisme responsable.
Pancarta reivindicativa de Las Kellys. Foto: Jordi Bes/Arxiu ND