Zoo: «Amb la nostra música, a banda de fer pensar, ens apetia fer ballar»

El grup de Gandia toca aquest vespre al Sant Jordi Club amb les entrades esgotades abans de baixar dels escenaris per preparar un nou disc

Panxo i Arnau Jiménez, de Zoo, en una imatge d'arxiu.
Panxo i Arnau Jiménez, de Zoo, en una imatge d'arxiu. | Eva Dominguez
01 de novembre del 2019
Actualitzat el 03 de novembre a les 11:53h
Zoo, un dels grups més en forma del panorama musical en català actual, tanca aquest divendres al vespre una etapa de cinc anys amb un concert especial al Sant Jordi Club per al qual tenen totes les entrades venudes des de fa mesos. Després de cinc anys amb milers de quilòmetres de carretera pels Països Catalans, però també per l'Estat, Europa o el Japó, decideixen aturar-se per preparar un nou disc que ha de veure la llum a principis del 2021.

Hores abans d'aquest concert parlem amb Toni Sánchez (Panxo), el seu cantant, d'aquesta gira de comiat, de les sorpreses del xou d'avui, del creixement que ha patit Zoo i d'aquesta aturada temporal, de com veu la indústria musical i també de com veu la censura i la resposta que molts joves estan protagonitzant a la sentència del procés a Barcelona, molts dels quals amb samarretes del grup de Gandia.

- Aquesta nit feu l’últim concert abans de l'aturada d'un any per preparar un nou disc. Serà al Sant Jordi Club i amb les entrades esgotades des de fa mesos. Com ho estàs vivint?

- Amb unes miques de nervis però amb molta il·lusió. Ara ens han marxat un poc, perquè havíem fet un repertori nou i no sabíem com aniria. Però l'hem provat a Madrid i València i hem vist que funciona. Per a Barcelona tenim moltes sorpreses preparades, amb diverses col·laboracions. I amb ganes, també, de tancar aquesta etapa i començar a mirar al futur.

- Com han anat els concerts a Madrid, Compostel·la i València?

- Els de Madrid i València va ser especialment bonics. El de València és el més especial que hem viscut. Per la quantitat de gent que havia pagat una entrada per veure’ns i pel lloc, que, a banda de ser un lloc preciós –una plaça de bous, un amfiteatre brutal–, també pel simbolisme que és tocar a la Plaça de Bous de València, un espai que històricament ha estat vetat a propostes culturals com la nostra.

- Parlaves de col·laboracions i sorpreses. Pots avançar algun nom dels que veurem?

- Hi serà Rodrigo d’At Versaris, Annie Garcés, que és una cantant cubana que va eixir en el nostre segon disc i que mai havia eixit de Cuba fins ara, o el meu germà Pablo, que acaba de presentar el seu nou projecte després de La Raíz i està tornant a prendre contacte amb els escenaris. També Mafalda i JazzWoman. A més, ho gravarem en vídeo d'alta qualitat.

- En cinc anys molt intensos heu publicat dos discos, un LP, heu fet col·laboracions amb altres bandes, centenars de concerts, heu tocat al Japó, Hongria o Polònia. Creus que ha estat molt ràpid?

- Sí, tinc la sensació que hem tingut un creixement un poc més ràpid del que és comú, almenys pel fa a altres artistes del nostre circuit. Crec que com a grup ha estat molt ben portat. Hem intentat treballar sempre d’una manera molt autònoma i molt independent, i això ens ha permès aprendre molt.

- I amb quina sensació tanques l'etapa?

Amb la sensació que es tanca de manera natural, tant a nivell de públic com a nivell intern, de dinàmiques de treball i funcionament. És un molt bon moment per parar i recomençar de nou.

- Recordes el moment en què vas dir o vau dir: “Això se’ns ha fet més gran del que esperàvem o preteníem”?

- Al segon ViñaRock al que vam anar, que va ser l’any 2016, tocàvem a primera hora de la vesprada i de cop va començar a vindre un muntó de gent corrents. Eixe dia sí que vam tenir una sensació molt bonica de dir: “Hòstia, açò se’ns n'ha anat un poc de les mans”. Almenys en allò territorial, en dir: “Hem transcendit les nostres fronteres lingüístiques”, que és una cosa que els grups que cantem en una llengua com la nostra sempre tenim com una quimera.

- Durant aquest temps deveu haver pencat moltíssim i deveu haver renunciat a moltes coses. Què més has trobat a faltar?

- Disfrutar un poc de la nostra vida més personal tal com era abans, de no estar tan compromesos amb una agenda de concerts. Hem trobat a faltar molt l’estiu. Venim d’un volum d’onze o tretze concerts al mes, que això és pràcticament estar fora de casa cada dues nits. Per la nostra edat i per venir d’un món musical un poc més vell –perquè no som tan joves– també trobem a faltar la filosofia que hi havia abans a l’hora de crear.

- Què ha canviat?

- Abans, quan treies el disc, te n’oblidaves un poc. Ara hem hagut d’endinsar-nos en estes noves formes de fer i d’estar a les xarxes socials. Hem hagut de fer un sobreesforç, perquè el jovent hi està molt posat, i ho fa molt bé, amb molta habilitat i molta eficiència, i hem hagut de posar-nos molt les piles per adaptar-nos a aquests temps nous. Però estem contents, siga com siga.

Els membres de Zoo, en una imatge promocional Foto: Ruben Juan

- Pareu en el vostre millor moment com a grup. Comentaves, en algunes entrevistes quan vau publicar Raval (2017), que no el vau poder fer en les condicions que us hagués agradat. Aquest és el principal motiu de l’aturada?

- Sí. Raval el vam publicar en març i l’any anterior vam estar girant fins al setembre. Vam tindre uns sis mesos per fer un disc nou. No només per fer-lo, sinó per gravar-lo, per rodar els videoclips, fer tot el disseny i l’estratègia i campanya de promoció i llançament. Sent un grup tan autònom, va ser un volum de treball molt gran i en un calendari que ens pressionava. Vam decidir que en comptes de sis mesos, necessitàvem un poc més de temps. I també ens apetia un estiu sense pujar a la furgoneta i agafar-nos-ho amb calma.

- I com us plantegeu aquest 2020?

- Molt il·lusionats, perquè descobrirem i ens redescobrirem en un àmbit que mai hem pogut gaudir molt, el de crear a l’estudi sense pressa i disfrutant d’eixe procés. I també dissenyar la possible eixida de nous videoclips. Tota eixa feina d’oficina, que a dia d’avui també forma part dels grups i que a mi personalment m'agrada molt, anem a gaudir-la molt i a intentar ser creatius.

- No fa un mica de vertigen, tal com està la indústria, fer una aturada així?

- Ens sentim afortunats de poder-la fer, però també amb molts temors. Lligat al que deia abans, de com funciona la indústria i el consum de la música, dona la sensació que, si desapareixes, la gent s'oblidarà de tu. Abans sí que tu treies material i podies estar una temporada que la gent anava escoltant el disc, però ara sembla que has d’estar present no sols en disc, sinó també traient nou material, tocant en directe, generant continguts... tenim un cert respecte, però ho necessitem.

- Remuntem-nos al 2014 fins a aquell primer vídeo d’Estiu. Què creus que contenia per fer l'esclafit que va fer?

- Tenia un punt d’innocència. No només en la lletra i composició, també en el vídeo en si. No té una complexitat i, a nivell de guió o narratiu, és una penya de col·legues pegant-se una festa en un xiringuito.  A nivell estilístic, el rotllo que sigui un rap amb melodies i tocs més playeros va aportar certa frescor, com alguna cosa que tenia poca solemnitat, que era lleuger. Crec que el públic ho va agrair.



- A EP2K18, les quatre cançons van sortir en vídeo, també. En un moment en què guanyar-se la vida amb la música vol dir el directe, què us donen aquests vídeos, aquesta part d’art i estètica que us acompanya i que us fa tan recognoscibles?

- Ens dona una satisfacció personal de saber que estem intentant fer coses diferents. Els vídeos, en moltes ocasions, són perdre diners, però és una manera d’invertir en altres coses, que la gent et seguisca, que valore que estàs fent coses diferents. I això es traduïx, a la llarga, en què fas més concerts. En la part externa et dona promoció i en la interna et dona la satisfacció que estàs intentant fer coses diferents, que no sols estàs intentant ser original en les teus ritmes i melodies, sinó també en les teues idees en general.

- Creus que per això també heu connectat amb aquesta generació més jove, la més visual i que més vídeos consumeix?

- Sí. Ara mateix, el model de consum de música va molt a través del vídeo i cançons soltes. Ja no hi ha tant aquest format de publicar un LP. L'oient ja no agafa un LP, l'obre i s'endinsa un poc en la història que lliga totes les cançons. Ara és tot molt més immediat i puntual.

- Tu t’hi sents còmode o prefereixes més el format de disc, de fer “una obra sencera”.

- Personalment, i de cara al nostre projecte, tenim ganes de fer un tercer disc, de fer una obra sencera i amb una intrahistòria. Però sí que la realitat ens espenta un poc cap a l’altra manera de fer.

Toni Sánchez, Panxo, en un concert de Zoo Foto: Ruben Juan


- Beveu dels grups propers a l'ska, el rap i el rock com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Aspencat, però també de La Ruta del Bakalao o la música de ball. Com fas confluir tots aquests estils i que no es converteixi en un poti-poti sense sentit?

- No sé com ho faig, però intentem fer-ho amb sinceritat i amb honestedat, fent el que ens agrada i sense falsejar res, no intentar fer vore el que no som. A partir d’aquí, ja, nosaltres hem jugat amb sonoritats molt diferents entre si i sempre hem intentat mantenir un segell a través de les lletres i el llenguatge. Crec que és això el que a la gent li ha agradat de tot aquest projecte.

- Parlem de les lletres. Vas de la revolució i crítica social a l’experiència personal; de Palestina o el Sàhara al barri de Gandia, de les lluites globals a les lluites més properes. A nivell líric, què t'inspira?

- La realitat és molt inspiradora i bonica, també, per escriure lletres. De fet, el dia que no ho vegi així deixaré de fer música i d’intentar fer cançons.

- I en un context en què hi ha sentències contra Valtònyc o Pablo Hasel i cancel·lacions com les que ha patit Soziedad Alkoholika... com t’afecta a l’hora de fer lletres?

- Sempre he dit que a nosaltres això ens va afectar poc, o almenys de manera conscient, perquè sempre hem tingut certa tendència a buscar la denúncia a través de llenguatges un poc més metafòrics, amb la ironia... Per una qüestió de gust sempre he intentat evitar ser excessivament explícit. Han tingut pitjor sort altres companys que tenen uns continguts més explícits. No sé si inconscientment sí que ens estiga condicionant a l’hora d’escriure, però estàs en un context de repressió molt forta que pot fer-te mesurar molt més les paraules.



- Com saps, aquests dies, a Barcelona, moltes joves han protestat contra la sentència del Tribunal Suprem. Vosaltres, com a grup polític i amb una base de fans força  jove, com esteu vivint aquest moviment?

- M’agrada veure-ho. M’il·lusiona veure que la gent jove demana que s’escolte la seva veu i, d’alguna manera, transmetre un missatge que no els prenen per tontos. Sobretot en les últimes setmanes s’ha vist que hi ha molta gent jove a Catalunya que s’ha cansat d’estratègies i fulls de ruta diversos, de discursos amb molta ambigüitat... I han dit: “Em dona igual el teu full de ruta, nosaltres estem farts d’este abús”.

- I hi ha una cosa curiosa: molts d'aquests joves porten les vostres samarretes i dessuadores.

- Això ens fa molt feliços. Saber que acompanyem tots estos processos de transformació, siga amb les nostres cançons o amb la nostra imatge a la samarreta. I també veure que sempre estem al seu costat, que  estem al costat dels bons.

- A Corbelles citeu Emma Goldman, que va dir allò de “Si no puc ballar, no és la meva revolució”. És aquesta la raó última de Zoo, fer ballar i fer la revolució a la plegada?

- No som tan ambiciosos, però sí. Sempre hem tingut molt clar que, amb la nostra música, a banda de fer pensar a la gent i de donar-li una via de sortida de certs pensaments, també ens apetia fer ballar i que s’entenguera com una manera de gaudir.
 

Concert de Zoo a l'Acampada Jove, en una imatge d'arxiu. Foto: JERC

Arxivat a