01
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
10:40h
Paradoxalment, en un dels moments de major efervescència política, comença una de les campanyes electorals menys engrescadores que es recordin. I és que els partits estan segurament més qüestionats que mai, incapaços de fer allò pel que se'ls paga, que és arribar a acords i governar. Ni a Catalunya, on la manca d'un projecte polític sòlid i unitari ha ressituat la centralitat del conflicte al carrer. Ni a l'Estat, on la cursa per veure qui és més recentralitzador sembla no tenir fi. I aquests comicis no sembla que hagin de fer variar massa els blocs per fer possible canvis de fons.
El desencís es notava ahir en els primers actes de campanya, majoritàriament desangelats i d'hora, per poder tornar a casa aviat a fer allò important, menjar castanyes i panallets. I les peticions de vot per correu han caigut un 30%. La factura, però, s'haurà de pagar igual, encara que la nova votació no desencalli res. 140 milions és la despesa d'aquestes noves eleccions. Perquè ens en fem una idea, una quantitat que equival a 45 cops el cost dels desperfectes causats pels aldarulls dels darrers dies a Barcelona. Aquesta pèrdua, però, no la plorarà ningú.
Tot i això, la campanya tindrà interrogants rellevants a resoldre. Aconseguirà l'independentisme sumar per primer cop la meitat dels diputats catalans? Esdevindrà l'extrema dreta de Vox la tercera força al Congrés? Quedarà Ciutadans per sota d'Esquerra en diputats a tot l'Estat? Però la pregunta principal no es resoldrà fins després del 10-N: aquest cop anar a les urnes servirà per resoldre alguna cosa o realment la campanya permanent s'ha instal·lat per no marxar?