28
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
21:18h
Dimarts vinent se celebrarà la vista del tribunal belga que ha de decidir la sort de l'euroordre emesa pel jutge Pablo Llarena contra l'expresident, Carles Puigdemont. Arriba després de la condemna per sedició als líders independentistes que van promoure el referèndum. La decisió del jutge, però, es coneixerà més endavant.
Les extradicions -les seves sol·licituds i denegacions-, estan unides a la història recent d'Espanya i en molts casos constitueixen un capítol sòrdid del passat.
- El precedent d'un president extraditat
Si Puigdemont fos extraditat, seria el segon cas en què un president català és lliurat per un país europeu a les autoritats espanyoles. El cas més rellevant d'una extradició europea a Espanya durant el franquisme és ben conegut. El 1940, Lluís Companys, refugiat a la França ocupada per Hitler, va ser detingut per la policia militar alemanya. El règim de Franco va demanar de seguida la seva entrega i va ser lliurat a policies espanyols. Internat a Montjuïc, va ser sotmès a un consell de guerra i afusellat el 15 d'octubre de 1940.
En el cas de Companys, cal recordar el nom dels dos jerarques franquistes que van ser determinants en l'extradició. Un va ser el número dos del règim i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, abanderat de la branca més filonazi de la dictadura. L'altre, José Félix de Lequerica, va convertir-se en una de les figures més fatals pels exiliats, ja que era l'ambaixador a França a inicis dels quaranta.
- Joan Peiró, d'Alemanya a la mort
Un altre dirigent republicà català extradit en aquells anys va ser l'anarcosindicalista Joan Peiró, que va ser líder de la CNT i ministre de la República. Tot i ser un dels qui més van lluitar per evitar els excessos a la rereguarda en la zona republicana, Franco va demanar-ne l'extradició. Peiró va viure un periple tràgic de detencions i fugides dins del territori francès, fins que va caure en mans nazis, que el van enviar a Alemanya. Des d'allí va ser posat en mans de Franco.
Entre la seva arribada a Espanya el febrer del 1941 i l'afusellament el maig de 1942 va passar un temps que era excepcionalment llarg en aquella època. Peiró va tenir molts defensors entre figures del règim que recordaven que havia salvat moltes vides durant la guerra. Sembla ser que li van oferir organitzar els sindicats franquistes, i s'hi va negar. Companys i Peiró van ser les figures republicanes extraditades més rellevants. Una altra va ser l'exministre socialista d'Exteriors, Julián Zugazagoitia, també afusellat.
- Pierre Laval, el feixista extradit per Franco
És un cas molt diferent. Pierre Laval va ser un destacat polític francès que va evolucionar del socialisme a posicions cada cop més conservadores. En el moment de l'ocupació de França per l'exèrcit alemany, signada la rendició davant Hitler per part del mariscal Pétain, Laval es va convertir en un dels homes forts del règim col·laboracionista del mariscal, de qui va ser primer ministre. D'entre els seguidors de Pétain, Laval va representar l'ala més proalemanya. Després de la derrota nazi, va fugir a l'Espanya de Franco, com molts altres jerarques feixistes.
Va arribar a l'aeroport del Prat el maig de 1945, confiant en l'amistat amb el règim franquista. Però les coses havien canviat. Madrid no volia problemes amb els aliats i Laval era una figura incòmoda. En un primer moment, li van suggerir que viatgés a Irlanda, però s'hi va negar. Va ser un error. Internat a Montjuïc mentre es decidia què es feia amb ell, finalment el van extraditar, però de manera indirecta: el van tornar a pujar a l'avió en què havia vingut per anar al lloc d'on procedia, Linz, a Àustria. D'aquesta manera no el van lliurar directament a França. Però Linz era en zona de control nord-americà i va ser lliurat als francesos. L'octubre de 1945 va ser jutjat per traïció i afusellat.
- Degrelle, el "fill de Hitler" protegit per Franco
Pocs dies després que Laval arribés al Prat, va aterrar a Donosti Léon Degrelle, que havia estat fundador del moviment Rex, el partit feixista belga. Degrelle era un aliat de l'Alemanya nazi i d'ell s'explicava que un dia Hitler li havia dit: "Si tingués un fill, voldria que fos com vostè". Aquest "fill de Hitler" va demanar refugi a l'Espanya de Franco i va tenir més sort que Laval. Bèlgica va demanar l'extradició. Però Bèlgica no era França i el procés es va allargar. Finalment, se li va ordenar que abandonés el país, però va desaparèixer.
El líder rexista va estar un temps amagat, en connivència amb el règim. Va ser un model per molts casos similars de nazis que es van refugiar a Espanya. Degrelle va fer negocis i va viure tranquil·lament fins que va morir a Màlaga el 1994. Només d'una cosa se'n penedia, com repetia sovint: "De no haver triomfat".
- Peticions d'extradició des de l'Argentina
Abans dels dirigents sobiranistes a l'exili, el darrer episodi vinculat a unes peticions d'extradició han vingut de la justícia internacional. La inviabilitat de processar alts jerarques del franquisme ha obert vies a altres camins. La jutgessa argentina María Servini, atenent una denúncia de víctimes del franquisme, va sol·licitar l'extradició d'exministres de la dictadura i de la Transició. Entre ells, José Utrera Molina, un ultra que formava part del govern d'Arias Navarro en el moment de le'xecució de Salvador Puig Antich, el març del 1974. També el de Rodolfo Martín Villa, per la mort a mans de la policia el 1976 de cinc treballadors bascos.
L'any 2015, el govern de Mariano Rajoy va denegar la petició. Segons el titular de Justícia en aquells moments, Rafael Catalá, els suposats delictes ja havien prescrit a l'haver passat més de quinze anys. Sobre el cas de la pena de mort contra Puig Antich, no va poder ser més explícit: "En aquella època, autoritzar una execució no era delicte a Espanya".
Les extradicions -les seves sol·licituds i denegacions-, estan unides a la història recent d'Espanya i en molts casos constitueixen un capítol sòrdid del passat.
- El precedent d'un president extraditat
Si Puigdemont fos extraditat, seria el segon cas en què un president català és lliurat per un país europeu a les autoritats espanyoles. El cas més rellevant d'una extradició europea a Espanya durant el franquisme és ben conegut. El 1940, Lluís Companys, refugiat a la França ocupada per Hitler, va ser detingut per la policia militar alemanya. El règim de Franco va demanar de seguida la seva entrega i va ser lliurat a policies espanyols. Internat a Montjuïc, va ser sotmès a un consell de guerra i afusellat el 15 d'octubre de 1940.
En el cas de Companys, cal recordar el nom dels dos jerarques franquistes que van ser determinants en l'extradició. Un va ser el número dos del règim i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, abanderat de la branca més filonazi de la dictadura. L'altre, José Félix de Lequerica, va convertir-se en una de les figures més fatals pels exiliats, ja que era l'ambaixador a França a inicis dels quaranta.
- Joan Peiró, d'Alemanya a la mort
Un altre dirigent republicà català extradit en aquells anys va ser l'anarcosindicalista Joan Peiró, que va ser líder de la CNT i ministre de la República. Tot i ser un dels qui més van lluitar per evitar els excessos a la rereguarda en la zona republicana, Franco va demanar-ne l'extradició. Peiró va viure un periple tràgic de detencions i fugides dins del territori francès, fins que va caure en mans nazis, que el van enviar a Alemanya. Des d'allí va ser posat en mans de Franco.
Si Puigdemont fos extraditat, seria el segon cas en què un president català és lliurat per un país europeu a les autoritats espanyoles després de Companys
Entre la seva arribada a Espanya el febrer del 1941 i l'afusellament el maig de 1942 va passar un temps que era excepcionalment llarg en aquella època. Peiró va tenir molts defensors entre figures del règim que recordaven que havia salvat moltes vides durant la guerra. Sembla ser que li van oferir organitzar els sindicats franquistes, i s'hi va negar. Companys i Peiró van ser les figures republicanes extraditades més rellevants. Una altra va ser l'exministre socialista d'Exteriors, Julián Zugazagoitia, també afusellat.
- Pierre Laval, el feixista extradit per Franco
És un cas molt diferent. Pierre Laval va ser un destacat polític francès que va evolucionar del socialisme a posicions cada cop més conservadores. En el moment de l'ocupació de França per l'exèrcit alemany, signada la rendició davant Hitler per part del mariscal Pétain, Laval es va convertir en un dels homes forts del règim col·laboracionista del mariscal, de qui va ser primer ministre. D'entre els seguidors de Pétain, Laval va representar l'ala més proalemanya. Després de la derrota nazi, va fugir a l'Espanya de Franco, com molts altres jerarques feixistes.
Laval, després de la derrota nazi, va fugir a Espanya, com molts altres jerarques feixistes, però finalment va ser extraditat
Va arribar a l'aeroport del Prat el maig de 1945, confiant en l'amistat amb el règim franquista. Però les coses havien canviat. Madrid no volia problemes amb els aliats i Laval era una figura incòmoda. En un primer moment, li van suggerir que viatgés a Irlanda, però s'hi va negar. Va ser un error. Internat a Montjuïc mentre es decidia què es feia amb ell, finalment el van extraditar, però de manera indirecta: el van tornar a pujar a l'avió en què havia vingut per anar al lloc d'on procedia, Linz, a Àustria. D'aquesta manera no el van lliurar directament a França. Però Linz era en zona de control nord-americà i va ser lliurat als francesos. L'octubre de 1945 va ser jutjat per traïció i afusellat.
- Degrelle, el "fill de Hitler" protegit per Franco
Pocs dies després que Laval arribés al Prat, va aterrar a Donosti Léon Degrelle, que havia estat fundador del moviment Rex, el partit feixista belga. Degrelle era un aliat de l'Alemanya nazi i d'ell s'explicava que un dia Hitler li havia dit: "Si tingués un fill, voldria que fos com vostè". Aquest "fill de Hitler" va demanar refugi a l'Espanya de Franco i va tenir més sort que Laval. Bèlgica va demanar l'extradició. Però Bèlgica no era França i el procés es va allargar. Finalment, se li va ordenar que abandonés el país, però va desaparèixer.
El líder rexista va estar un temps amagat, en connivència amb el règim. Va ser un model per molts casos similars de nazis que es van refugiar a Espanya. Degrelle va fer negocis i va viure tranquil·lament fins que va morir a Màlaga el 1994. Només d'una cosa se'n penedia, com repetia sovint: "De no haver triomfat".
- Peticions d'extradició des de l'Argentina
Abans dels dirigents sobiranistes a l'exili, el darrer episodi vinculat a unes peticions d'extradició han vingut de la justícia internacional. La inviabilitat de processar alts jerarques del franquisme ha obert vies a altres camins. La jutgessa argentina María Servini, atenent una denúncia de víctimes del franquisme, va sol·licitar l'extradició d'exministres de la dictadura i de la Transició. Entre ells, José Utrera Molina, un ultra que formava part del govern d'Arias Navarro en el moment de le'xecució de Salvador Puig Antich, el març del 1974. També el de Rodolfo Martín Villa, per la mort a mans de la policia el 1976 de cinc treballadors bascos.
La jutgessa argentina María Servini, atenent una denúncia de víctimes del franquisme, va sol·licitar l'extradició d'exministres de la dictadura i de la Transició
L'any 2015, el govern de Mariano Rajoy va denegar la petició. Segons el titular de Justícia en aquells moments, Rafael Catalá, els suposats delictes ja havien prescrit a l'haver passat més de quinze anys. Sobre el cas de la pena de mort contra Puig Antich, no va poder ser més explícit: "En aquella època, autoritzar una execució no era delicte a Espanya".