Periodisme, patacades i autocrítica

Sempre és bonic trepitjar el cercle central de la Plaça Catalunya. Mai he sabut ben bé si és un pedrís, un enrajolat o una barreja de les dues coses. Té un la sensació de sentir-se al mig d’alguna cosa, de trobar-se centrat. Recordo que quan era petit, en dies de pluja era perillós caminar-hi. L’aigua i les caques dels coloms deixaven la superfície molt relliscosa. Ara hi passo molt de tant en tant, no acostuma a venir a tomb creuar la plaça passant pel centre. Dimarts sí que venia a tomb, molt a tomb de fet. Allà, al centre, s’hi va fer la concentració de periodistes per a protestar contra els abusos policials patits des que han començat els aldarulls anti sentència del procés. 

A mi no m’ha pegat mai cap policia però, esclar, hi vaig anar igualment. A la majoria dels que érem allà no els havia pegat mai cap policia, però a alguns sí. Pegat o disparat amb aquestes pilotes nauseabundes que ara els policies disparen a la mínima que hi ha una mica de sidral. Hi havia l’Albert Garcia, el fotògraf d’El País a qui van detenir, emmanillar i humiliar la nit de divendres. M’hauria agradat preguntar-li com va acabar l’assumpte, com el van deixar anar i si es van disculpar o no. No vaig voler incomodar-lo i suposo que els detalls se’ls guarda per la seva defensa. 
 
Es va llegir un manifest que qualsevol periodista amb un mínim de criteri subscriuria. El mati de dissabte vaig fer un parell de tuits suggerint que es fes algun acte de protesta de la professió periodística. Jo i molta més gent ho va fer. La majoria de respostes que vaig rebre m’acusaven de corporativista, de només voler protestar quan atacaven als “meus”. Si avui en dia existeix una actitud absurda per un periodista és precisament el corporativisme. La professió està tan trinxada, hi ha tant barrut exercint de periodista, dient que ho és i demostrant ser un ajunta lletres, un palangana, un altaveu del poder, que si algú en aquestes condicions és o es fa el corporativista és que directament és més tonto que una sabata.

Si la policia pega un periodista l’explicació és molt clara: li molesta que estigui allà. I per què el molesta? Perquè pot relatar o retratar allò que veuen els seus ulls. Perdoneu per l’obvietat però per això és tan important la nostra professió i per això és tan important exercir-la amb decència. I per això és tan important el que va dir a El Món a Rac1 el pare a qui tots vam veure amb la seva filla en braços una nit d’aldarulls fugint del foc que amenaçava casa seva: “Els periodistes sou uns fills de puta”. Per què ho deia? Doncs perquè, segons ell, cap dels periodistes que van veure l’escena va oferir-los ajuda, es van limitar a filmar i a fer fotos. Jo no hi era i no tinc ni idea de com hauria reaccionat si m’hi hagués trobat. És possible que sigui el seu un judici un pèl massa sever o potser sigui del tot encertat. El fet important és el crit d’alerta.

Els periodistes tenim autocrítica per fer. Molta. Vivim en precari, els sous ja no són els d’antany, els que es cobraven als diaris durant els anys vuitanta i noranta encara que estic segur que un bon grapat encara conserva sous indecents. Hi ha molt freelance, molt cobrar a tant la peça i molta explotació. Però no tenim més remei que continuar. Explicar allò que veiem. I si ens peguen explicar-ho més alt. Cridant si fa falta. 
 
I per això és tan important saber fer preguntes. Si vas a la roda de premsa de Miquel Buch o Fernando Grande-Marlaska el dia següent de la pluja d’hòsties de la policia, prepara’t una pregunta demolidora. Si el ministre de l’interior afirma que tots els vídeos que assenyalen la mala praxi de la policia nacional són “desinformació” digues-li que un d’aquests vídeos l’has filmat tu i que tingui la dignitat de tenir-te una mica de respecte. 

Si el conseller diu que el cos de Mossos d’Esquadra té una “actitud d’autocrítica constant” demana-li que ho concreti. Posar-li un cas concret, aixeca’t i ensenya-li el vídeo al mòbil o a la tablet perquè tothom el vegi. El vídeo del furgó amb l’altaveu posat: “Som gent pacífica, veniu, veniu!”. Si diu que les imatges d’un mosso intercanviant confidències amb un feixista a la Plaça Artós són “fruit de la mediació” segurament tinguis tota la potestat de preguntar-li: “Perdoni conseller, vostè es pensa que tots els periodistes que estem aquí som imbècils?”. S’ha fet ja un reportatge titulat “Quin controla els Mossos?”. O un llibre? Qui els controla? Davant de qui responen?