24
d'octubre
del
2019
Actualitzat
el
25
d'octubre
a les
16:29h
Del Valle de los Caídos se n'ha parlat molt, però encara avui, seixanta anys després de la seva inauguració, continua amagant moltes preguntes sense resposta. Els historiadors Queralt Solé i Xavi López n'han explicat alguns en un article recent a la revista cultural Kamchatka. El recinte, barreja de basílica, monument funerari i símbol feixista, traspua també molts missatges ideològics. Aquí recollim deu secrets, preguntes i claus d'un indret franquista que, 44 anys després de la mort del dictador, encara genera ferides de guerra.
1. Imposar l'ordre a base de pedra
Els esmentats Solé i López s'han endinsat en el llenguatge que emet la construcció de la basílica. El fet d'erigir un monument de pedra enmig d'un entorn natural, amb un granit trist i fred, sense corbes i en un espai immens, ja pretenia imposar al visitant una sensació de petitesa davant la magnitud del recinte.
2. La visibilitat de la creu
La creu que corona la basílica té 130 metres d'alçada, amb braços de 23 metres cadascun. Està situada de manera que fos visible a molts quilòmetres de distància i simbolitza el component més rellevant del règim franquista, especialment en els seus inicis: el nacionalcatolicisme. Des del sud-est és ben visible a 20 quilòmetres de distància.
3. A prop de l'Escorial... pensant en una nova dinastia
S'ha especulat molt sobre les raons per les quals es va elegir aquest indret. La primera pedra es va col·locar l'1 d'abril del 1940, un any després de la fi de la Guerra Civil, enmig de l'eufòria triomfalista del règim i quan el feixisme era l'amo d'Europa. Es troba a només nou quilòmetres del monestir de l'Escorial, on hi ha enterrats els reis d'Espanya. D'aquesta manera, un Franco tot poderós s'atrevia a mirar fit a fit els monarques, i a més alçada: a 1.758 metres davant dels 1.028 del panteó reial.
4. La "legitimitat" dels ossos
En relació a la "rivalitat" amb l'Escorial, el franquisme va voler imposar-se sobre el panteó recorrent també a la "legitimitat" dels ossos. Per això, calia que la basílica fos també un sepulcre. A la legitimitat de la dinastia borbònica, que té els seus morts al Escorial, Franco va oposar la legitimitat de la sang dels caídos -és a dir, els morts del bàndol vencedor- durant la Guerra Civil. Durant anys, de fet, el discurs del règim per perpetuar-se i no cedir a cap obertura política es va basar en l'anomenat "sacrificio de nuestros mejores".
5. Dels morts d'un bàndol a la pretesa reconciliació
En el seu inici, el Valle de los Caídos estava destinat tan sols precisament als caídos. Aquesta era la mentalitat feixista fundadora del règim, però van passar dinou anys fins a la seva inauguració. El 1959, les coses havien canviat, sobretot en el camp internacional. El Franco que mirava a Roma i Berlín ara havia d'estar bé amb els Estats Units i el Vaticà, mentre intentava fer-se un espai a Europa. Tot i les crítiques d'alguns falangistes, el dictador va decidir enterrar-hi també morts del bàndol republicà. Això va anar junt a un intent d'introduir en el discurs triomfalista oficial un component de falsa "reconciliació".
6. Els franquistes "exclosos"
No tots els morts del bàndol franquista van ser "admesos" al recinte. El decret inicial sobre el que havia de ser el sepulcre va deixar clar que només espanyols catòlics podien ser-hi enterrats. Això va excloure els musulmans que van combatre per Franco, tot i que van tenir un paper important en la guerra i que el dictador es va fer envoltar durant un temps de la famosa Guàrdia Mora.
7. Els franquistes que no hi van voler ser
Els carlins van rebutjar ser enterrats a Cuelgamuros, que veien més com un monument falangista. En el cas de Catalunya, el Terç de Montserrat, que era nodrit per requetès, es va negar a confondre els ossos dels seus morts amb la resta de caídos. D'aquí la decisió d'adquirir una cripta privada al monestir de Montserrat.
8. Florentino Pérez i Cuelgamuros
És una de les coses més sorprenents al voltant de la basílica. L'Estat paga a Florentino Pérez, empresari i president del Reial Madrid, pel manteniment d'un funicular que, per més inri, està inactiu des del 2008. Des de fa set anys, el funicular s'ha empassat 200.000 euros, però no és l'únic benefici d'ACS a Cuelgamuros. El 2015, una filial de l'empresa de Pérez va guanyar la concessió de la neteja del Valle de los Caídos.
9. Qui va decidir enterrar Franco al Valle?
És una de les incògnites que no tenen una resposta clara. Sembla ser que en un moment de la inauguració, l'1 d'abril de 1959, el dictador hauria dit a un dels arquitectes, Diego Méndez: "Méndez, en el seu dia, jo aquí, eh". Però no queda clar que deixés aquest encàrrec en testament. L'historiador Isaías Lafuente assegura que la decisió va ser del rei Joan Carles. El cert és que, formalment, va ser una recomanació del president del govern, Carlos Arias Navarro, avalada pels serveis d'intel·ligència, que consideraven més complicat ubicar les restes en un espai de Madrid. En tot cas, ningú es va atrevir a preguntar-li-ho a Franco.
10. I ara, què?
Aquesta és la pregunta més difícil de respondre. Sense Franco, què passarà amb el recinte? Mentre que alguns historiadors com el malaguanyat Santos Juliá sempre havia defensat que l'indret era inservible, d'altres sectors n'han defensat una museïficació. Durant el govern de Rodríguez Zapatero, es va formar una comissió d'experts que van concloure en la necessitat de fer del monument un centre d'interpretació històrica sobre el franquisme. L'arribada al poder del PP va deixar les recomanacions en paper mullat. El debat resta obert.
1. Imposar l'ordre a base de pedra
Els esmentats Solé i López s'han endinsat en el llenguatge que emet la construcció de la basílica. El fet d'erigir un monument de pedra enmig d'un entorn natural, amb un granit trist i fred, sense corbes i en un espai immens, ja pretenia imposar al visitant una sensació de petitesa davant la magnitud del recinte.
2. La visibilitat de la creu
La creu que corona la basílica té 130 metres d'alçada, amb braços de 23 metres cadascun. Està situada de manera que fos visible a molts quilòmetres de distància i simbolitza el component més rellevant del règim franquista, especialment en els seus inicis: el nacionalcatolicisme. Des del sud-est és ben visible a 20 quilòmetres de distància.
3. A prop de l'Escorial... pensant en una nova dinastia
S'ha especulat molt sobre les raons per les quals es va elegir aquest indret. La primera pedra es va col·locar l'1 d'abril del 1940, un any després de la fi de la Guerra Civil, enmig de l'eufòria triomfalista del règim i quan el feixisme era l'amo d'Europa. Es troba a només nou quilòmetres del monestir de l'Escorial, on hi ha enterrats els reis d'Espanya. D'aquesta manera, un Franco tot poderós s'atrevia a mirar fit a fit els monarques, i a més alçada: a 1.758 metres davant dels 1.028 del panteó reial.
4. La "legitimitat" dels ossos
En relació a la "rivalitat" amb l'Escorial, el franquisme va voler imposar-se sobre el panteó recorrent també a la "legitimitat" dels ossos. Per això, calia que la basílica fos també un sepulcre. A la legitimitat de la dinastia borbònica, que té els seus morts al Escorial, Franco va oposar la legitimitat de la sang dels caídos -és a dir, els morts del bàndol vencedor- durant la Guerra Civil. Durant anys, de fet, el discurs del règim per perpetuar-se i no cedir a cap obertura política es va basar en l'anomenat "sacrificio de nuestros mejores".
5. Dels morts d'un bàndol a la pretesa reconciliació
En el seu inici, el Valle de los Caídos estava destinat tan sols precisament als caídos. Aquesta era la mentalitat feixista fundadora del règim, però van passar dinou anys fins a la seva inauguració. El 1959, les coses havien canviat, sobretot en el camp internacional. El Franco que mirava a Roma i Berlín ara havia d'estar bé amb els Estats Units i el Vaticà, mentre intentava fer-se un espai a Europa. Tot i les crítiques d'alguns falangistes, el dictador va decidir enterrar-hi també morts del bàndol republicà. Això va anar junt a un intent d'introduir en el discurs triomfalista oficial un component de falsa "reconciliació".
6. Els franquistes "exclosos"
No tots els morts del bàndol franquista van ser "admesos" al recinte. El decret inicial sobre el que havia de ser el sepulcre va deixar clar que només espanyols catòlics podien ser-hi enterrats. Això va excloure els musulmans que van combatre per Franco, tot i que van tenir un paper important en la guerra i que el dictador es va fer envoltar durant un temps de la famosa Guàrdia Mora.
7. Els franquistes que no hi van voler ser
Els carlins van rebutjar ser enterrats a Cuelgamuros, que veien més com un monument falangista. En el cas de Catalunya, el Terç de Montserrat, que era nodrit per requetès, es va negar a confondre els ossos dels seus morts amb la resta de caídos. D'aquí la decisió d'adquirir una cripta privada al monestir de Montserrat.
8. Florentino Pérez i Cuelgamuros
És una de les coses més sorprenents al voltant de la basílica. L'Estat paga a Florentino Pérez, empresari i president del Reial Madrid, pel manteniment d'un funicular que, per més inri, està inactiu des del 2008. Des de fa set anys, el funicular s'ha empassat 200.000 euros, però no és l'únic benefici d'ACS a Cuelgamuros. El 2015, una filial de l'empresa de Pérez va guanyar la concessió de la neteja del Valle de los Caídos.
9. Qui va decidir enterrar Franco al Valle?
És una de les incògnites que no tenen una resposta clara. Sembla ser que en un moment de la inauguració, l'1 d'abril de 1959, el dictador hauria dit a un dels arquitectes, Diego Méndez: "Méndez, en el seu dia, jo aquí, eh". Però no queda clar que deixés aquest encàrrec en testament. L'historiador Isaías Lafuente assegura que la decisió va ser del rei Joan Carles. El cert és que, formalment, va ser una recomanació del president del govern, Carlos Arias Navarro, avalada pels serveis d'intel·ligència, que consideraven més complicat ubicar les restes en un espai de Madrid. En tot cas, ningú es va atrevir a preguntar-li-ho a Franco.
10. I ara, què?
Aquesta és la pregunta més difícil de respondre. Sense Franco, què passarà amb el recinte? Mentre que alguns historiadors com el malaguanyat Santos Juliá sempre havia defensat que l'indret era inservible, d'altres sectors n'han defensat una museïficació. Durant el govern de Rodríguez Zapatero, es va formar una comissió d'experts que van concloure en la necessitat de fer del monument un centre d'interpretació històrica sobre el franquisme. L'arribada al poder del PP va deixar les recomanacions en paper mullat. El debat resta obert.