23
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
21:45h
Les restes del dictador Francisco Franco seran exhumades aquest dijous del Valle de los Caídos per ser traslladades al cementiri del Pardo. Però la memòria dels vençuts que allà hi descansen i dels molts que van treballar a Cuelgamuros en la construcció faraònica resta enterrada per l'oblit. Entre ells, els de molts catalans.
La primera pedra de la basílica del Valle de los Caídos es va posar l'1 d'abril del 1940, però no es va inaugurar fins molts més anys després, el 1959. La historiadora Queralt Solé, professora de la Universitat de Barcelona, és una de les especialistes en la història del Valle des que va publicar l'any 2008 Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (Afers). En breu treurà una nova publicació, La dictadura de pedra, juntament amb la periodista Sílvia Marimon. Solé explica a NacióDigital que es parla molt del Valle de los Caídos, però que "paradoxalment encara se'n sap molt poc".
Quants catalans hi ha enterrats? La historiadora assenyala que se sap que hi ha les restes d'unes 33.000 persones a la basílica, però que se'n tenen poques dades, més enllà dels noms: "Ni tan sols sabem el lloc de naixement, el que fa difícil esclarir d'on són. Al País Basc s'ha fet un estudi sobre els bascos enterrats, però ells tenen l'avantatge que molts cognoms bascos són més fàcils de visibilitzar". Després de molta recerca en fons municipals i en l'Arxiu General de l'Administració, Solé va trobar informació sobre el trasllat de prop de 6.000 cossos procedents de Catalunya. Això incloïa "caiguts" que havien arribat d'altres indrets de l'Estat.
"Del Valle encara hi ha molt per investigar", explica la professora de la UB, que detalla els fons que són clau en la recerca sobre el tema: els d'institucions penitenciàries, la documentació que existeix a la Fundació Francisco Franco i l'arxiu de Palau Reial, on hi ha el fons de patrimoni nacional, titular del Valle de los Caídos.
Es dona el cas que Franco, contra el que se sol creure, no va ser el darrer enterrat al Valle de los Caídos. L'últim enterrat va ser precisament un català, Joan Álvarez de Sisternes, un dirigent de la dreta local a Vilafranca del Penedès, que va ser alcalde de la població durant la dictadura de Primo de Rivera i que va ser assassinat per un grup d'incontrolats l'agost de 1936. El 1983, molts anys després, la família va sol·licitar el trasllat de les restes a Cuelgamuros, i allà romanen.
Isaías Lafuente: "La fi de 44 anys d'anomalia"
Tampoc hi ha moltes dades dels presoners que van treballar per redempció de penes en la construcció del monument, entre els quals hi havia presoners republicans catalans. Un dels investigadors que ha treballat més a fons el tema és l'escriptor i periodista Isaías Lafuente, a Esclavos por la patria (Espasa), que calcula que entre 1942 i 1950 van treballar en el monument entre 6.000 i 8.000 presoners republicans. D'altres investigadors donen xifres més elevades. Lafuente sempre ha defensat que les condicions de treball eren pròpies de l'esclavatge, ja que els presos treballaven per una redempció de penes, però "les penes eren injustes i rebien un salari que era menor al dels treballadors lliures".
Lafuente considera que aquest dijous serà un dia "històric" perquè és "la fi de 44 anys d'anomalia". Discrepa dels qui han afirmat que l'exhumació és una mesura electoralista: "Si es fa ara és per les traves de la família i els procediments judicials. I tampoc crec que això beneficiï el PSOE. Potser ajuda Vox". Lafuente considera que l'exhumació "fa justícia a les víctimes, però també a la dignitat de la democràcia".
Solé subratlla, electoralismes a banda, la importància que té l'exhumació de les restes del dictador: "No hi havia cap motiu perquè fos enterrat allà. La decisió d'exhumar-lo té transcendència des del moment que Franco i el seu llegat continuen ben vius i hi ha sectors que encara el volen legitimar".
La primera pedra de la basílica del Valle de los Caídos es va posar l'1 d'abril del 1940, però no es va inaugurar fins molts més anys després, el 1959. La historiadora Queralt Solé, professora de la Universitat de Barcelona, és una de les especialistes en la història del Valle des que va publicar l'any 2008 Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (Afers). En breu treurà una nova publicació, La dictadura de pedra, juntament amb la periodista Sílvia Marimon. Solé explica a NacióDigital que es parla molt del Valle de los Caídos, però que "paradoxalment encara se'n sap molt poc".
Quants catalans hi ha enterrats? La historiadora assenyala que se sap que hi ha les restes d'unes 33.000 persones a la basílica, però que se'n tenen poques dades, més enllà dels noms: "Ni tan sols sabem el lloc de naixement, el que fa difícil esclarir d'on són. Al País Basc s'ha fet un estudi sobre els bascos enterrats, però ells tenen l'avantatge que molts cognoms bascos són més fàcils de visibilitzar". Després de molta recerca en fons municipals i en l'Arxiu General de l'Administració, Solé va trobar informació sobre el trasllat de prop de 6.000 cossos procedents de Catalunya. Això incloïa "caiguts" que havien arribat d'altres indrets de l'Estat.
L'últim enterrat al Valle de los Caídos va ser precisament un català, Joan Álvarez de Sisternes, un dirigent de la dreta local a Vilafranca del Penedès
"Del Valle encara hi ha molt per investigar", explica la professora de la UB, que detalla els fons que són clau en la recerca sobre el tema: els d'institucions penitenciàries, la documentació que existeix a la Fundació Francisco Franco i l'arxiu de Palau Reial, on hi ha el fons de patrimoni nacional, titular del Valle de los Caídos.
Es dona el cas que Franco, contra el que se sol creure, no va ser el darrer enterrat al Valle de los Caídos. L'últim enterrat va ser precisament un català, Joan Álvarez de Sisternes, un dirigent de la dreta local a Vilafranca del Penedès, que va ser alcalde de la població durant la dictadura de Primo de Rivera i que va ser assassinat per un grup d'incontrolats l'agost de 1936. El 1983, molts anys després, la família va sol·licitar el trasllat de les restes a Cuelgamuros, i allà romanen.
Isaías Lafuente: "La fi de 44 anys d'anomalia"
Tampoc hi ha moltes dades dels presoners que van treballar per redempció de penes en la construcció del monument, entre els quals hi havia presoners republicans catalans. Un dels investigadors que ha treballat més a fons el tema és l'escriptor i periodista Isaías Lafuente, a Esclavos por la patria (Espasa), que calcula que entre 1942 i 1950 van treballar en el monument entre 6.000 i 8.000 presoners republicans. D'altres investigadors donen xifres més elevades. Lafuente sempre ha defensat que les condicions de treball eren pròpies de l'esclavatge, ja que els presos treballaven per una redempció de penes, però "les penes eren injustes i rebien un salari que era menor al dels treballadors lliures".
Lafuente assegura que entre el 1942 i el 1950 van treballar en el momument fins a 8.000 presoners del bàndol republicà
Lafuente considera que aquest dijous serà un dia "històric" perquè és "la fi de 44 anys d'anomalia". Discrepa dels qui han afirmat que l'exhumació és una mesura electoralista: "Si es fa ara és per les traves de la família i els procediments judicials. I tampoc crec que això beneficiï el PSOE. Potser ajuda Vox". Lafuente considera que l'exhumació "fa justícia a les víctimes, però també a la dignitat de la democràcia".
Solé subratlla, electoralismes a banda, la importància que té l'exhumació de les restes del dictador: "No hi havia cap motiu perquè fos enterrat allà. La decisió d'exhumar-lo té transcendència des del moment que Franco i el seu llegat continuen ben vius i hi ha sectors que encara el volen legitimar".