27
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
9:59h
L'huracà Dorian ha estat qualificat pels meteoròlegs com el "més intens" des de que hi ha registres. La Núria (Barcelona, 1961) fa poc més d'un mes que va tornar a casa després d'haver viscut el pitjor episodi de la seva vida. Ella, el seu marit i la seva filla de 17 anys van aconseguir sobreviure al Dorian i encara es pregunten com i per què. En una conversa amb NacióDigital, explica com van passar les 30 hores que van durar els episodis més forts de l'huracà. "Ningú a l'illa sabia a què ens enfrontàvem".
A principis del passat mes de setembre, l'huracà va tocar terra a les Bahames amb ratxes de vent de fins a 354 km/h i uns vents sostinguts de 295 km/h, superant així l'huracà més fort registrat l'any 1935, conegut amb el nom de Labour Day. Amb el Dorian, les illes de Freeport i Abaco van quedar completament destrossades i desenes de persones van desaparèixer i perdre la vida.
En una trobada al Vallès, on la família resideix, la Núria explica que la primera intenció de la família era passar aquells dies a l'illa de Freeport. Però ella ja hi havia estat feia 20 anys i va preferir conèixer-ne una altra. Precisament en aquell viatge -l'agost del 1999- va viure el seu primer huracà, el Denis, d'intensitat dos en l'escala de Saffir-Simpson. Recorda que aleshores no va patir però que ho va passar "malament" perquè "els vents eren molt forts". Aquesta vegada, quan els van dir que el Dorian era d'intensitat quatre, es va "imaginar el pitjor". Quan ho explica, es tapa la cara amb les mans i agafa aire.
La família del Vallès va arribar a les Bahames el 27 d'agost després d'uns dies als Estats Units i amb un vol procedent de Phoenix. Anaven amb retard, però més enllà d'això tot era "normal", explica la Núria. Ella i la seva família, quan van de viatge, no acostumen a mirar les notícies i, per tant, eren "totalment ignorants" que s'estava gestant un huracà. Des de l'aeroport a l'illa d'Eleuthera van agafar primer un taxi per arribar al port, i allà un water taxi que els va portar fins a la Harbour Island, una petita illa que fa sis quilòmetres de llarg per un quilòmetre d'ample.
"El bungalou sense vistes al mar, que en un principi ens va molestar, al final ens va ajudar a sobreviure"
Allà van fer el check-in sense problemes, i ningú els va dir res, remarca. El bungalou on els van allotjar quedava entremig de dues casetes més i no tenia vistes al mar. "En un primer moment això em va molestar però ara me n'adono que ens va ajudar a sobreviure. No sé què hauria passat si haguéssim estat davant del mar". Fa un silenci.
Illa de Harbour, a les Bahames, abans de l'huracà. Foto: CedidaDes del 27 fins al 30 a la nit, van fer vida normal. "A l'illa es comentava que hi havia un huracà a prop però tothom estava molt tranquil i, en conseqüència, nosaltres també", recalca. Tot i així, una de les coses que van fer sospitar la Núria que alguna cosa anava malament va ser la falta de peixos i animals al mar. Aficionades a l'snorkel, ella i la seva filla van quedar sorpreses quan no van veure ni un sol peix en una zona on "n'hi hauria d'haver moltíssims", remarca.
A la televisió que hi havia a l'habitació només es veia una cadena de sèries i pel·lícules i no tenien quasi internet per poder-se connectar i veure les notícies. Per això, van estar tranquils fins que la situació ja era d'extrema perillositat. Alertats per la família, que seguien les notícies des de Catalunya, van intentar anar cap a una altra illa on tenien previst estar-hi més tard però els guies locals els van aconsellar que era perillós i que no hi havia transport per fer-ho.
"Ens venen onades de 8 metres i vents de més de 300 km/h, es tallarà la llum, l'aigua i les connexions"
L'única opció era quedar-se a Harbour Island. Al supermercat recorda que no hi havia massa cosa i van comprar alguns plàtans, iogurts, pa i pernil. Això, a més d'unes galetes que portaven a la motxilla i molta aigua va ser tot el que van poder ingerir ells tres, durant els quatre dies que van estar confinats a l'habitació de l'hotel.
"El dia 30 d'agost a la nit quan ens vam adonar de la magnitud de l'huracà. Ens van dir que potser ens portarien a l'església del poble i el responsable de l'hotel ens va donar una llanterna potent i moltes ampolles d'aigua". Tot i això, el 31 d'agost al matí ens van dir que podíem anar a la platja.
Però la Núria explica que "aquell dia el mar estava diferent, cada 15 minuts venien onades molt fortes i amb molta força". I posa per exemple que una de les onades va tirar el seu marit a terra i se li va endur una gorra -vermella- que va desaparèixer en segons. "La vam buscar durant molta estona i no la vam veure mai més", recorda.
Document de l'hotel i llanterna per l'arribada de l'huracà. Foto: CedidaDurant les hores que van estar a la platja alguna cosa havia canviat. La situació era una altra i l'alerta imminent de que l'huracà impactés contra aquella zona era més que probable. De fet, un dels moments que encara inquieten a la Núria va ser quan aquell mateix dia, en tornar cap a l'hotel, un senyor autòcton va preguntar-los si estaven preparats per a la gran tempesta. Després, dirigint-se a la seva filla en anglès, li va dir: "Que tinguem tots molta sort".
Tot seguit, el responsable de l'hotel els va comunicar que s'instal·laria al bungalou del seu costat. "El seu destí serà el meu destí" els va dir el Mario, que els va explicar que el Dorian tenia 50 quilòmetres de diàmetre.
"Li vaig dir al Mario: siguem sincers, ve cap a nosaltres? Ell va respondre que, segons la informació d'aquell moment, sí. Que primer passaria per Àbaco però després ens impactaria i finalment tocaria l'illa de Freeport, on podria estar-s'hi 48 hores", perquè avançava molt lentament, apunta. "Veenen onades de 8 metres i vents de més de 300 km/h, es tallarà la llum, l'aigua i les connexions", va dir-los el Mario, que també els va advertir que segurament no podrien sortir fins al dia 4 de setembre. I així va ser.
La família anava rebent informació en paper, per part de l'hotel, que la Núria fotografiava i enviava a família i amics, per cercar suports. Els familiars i amics d'ella, amb constant preocupació, no van parar fins que van posar-se en contacte amb el consolat espanyol per explicar la situació.
La família no s'havia donat d'alta al registre de viatgers i per fer-ho calia posar un codi que la Núria havia rebut al seu telèfon. Ella, sense saber de què es tractava, va enviar el codi a la seva germana però just quan ho estava fent, es van quedar sense connexió i el telèfon es va apagar.
Pas de l'huracà Dorian per les Bahames. Foto: CedidaA partir de llavors, la Núria recorda 30 hores com "una eternitat". "No sabíem a què ens enfrontàvem i havíem d'estar preparats", apunta. Per això intentaven estar el màxim de temps estirats, en repòs, per no gastar energia. També van preparar-se unes motxilles amb menjar i beguda i algunes coses bàsiques, per si havien de sortir corrents.
Segons ella, el pitjor moment va ser quan va pensar si "patirien". "Jo ja havia assumit la mort però no acceptava el patiment que tindríem i si jo hauria de veure patir la meva filla. Podien haver-hi moltes variants i al cap em venia la pel·lícula Lo Imposible", apunta.
"Va haver-hi un moment d'esgotament que vaig pensar que no ens en sortiríem. Si ha de sobreviure algú, que ho faci la meva filla"
"Aquelles 30 hores van ser duríssimes, em van semblar una eternitat. Els arbres xocaven, el mar roncava...", recorda. "Hi va haver un moment delirant, el cap m'anava a mil per hora, em venien flaixos i records, moments importants, vaig fer una anàlisi de la meva vida, vaig recordar frases de la meva àvia, a vegades pensava de manera més pragmàtica, tot alhora", explica. "Quan un s'ha de morir, xala. Jo tancava els ulls i tenia la sensació que l'habitació estava plena de gent". Ho recorda com una sensació molt estranya.
"Va haver-hi un moment d'esgotament que vaig pensar que no ens en sortiríem. Si ha de sobreviure algú, que ho faci la meva filla", reflexionava. Ella també ho va passar malament: "Es veu que mantenia converses sobre la situació i l'opció de no tornar a casa amb les seves amigues, i jo no ho sabia", apunta la Núria.
Finalment l'ull de l'huracà, sense que hi hagi explicació ni antecedents, va fer un gir inesperat i es va desviar cap a Àbaco i Freeport, fregant Harbour Island, on es trobaven. "No ens va arribar a tocar l'ull de l'huracà i no sabem per què. Déu ens ha donat més temps i no sé per què", diu, emocionada. "Ens van avisar que quan poguéssim sortir, anéssim amb compte perquè no sabíem el que ens trobaríem a fora però jo no vaig voler mirar res. No em volia endur aquella imatge", destaca.
El missatge amb el codi va arribar i la família de la Núria va poder contactar amb el consolat espanyol per dir-los que tenien la família a les Bahames. El 2 de setembre la cònsol va poder fer el primer contacte amb ells i avisar a la família de que estaven bé. Després, sempre que hi havia Wi-Fi estaven pendents, almenys una vegada al dia. Quan va poder comunicar-se amb la seva germana, que no podia deixar de plorar, recorda que li va dir: "Vosaltres ho heu viscut des de la catàstrofe i la desgràcia i jo des de l'esperança".
La Núria reconeix que aquesta experiència l'ha canviat. Ara es mira la vida des d'una altra perspectiva. El seu marit ha perdut 7 quilos i la seva filla ha madurat de cop i té una visió "més vitalista". Tot i que ara ja són a casa, reconeix que encara no pot dormir a les nits i que el soroll del vent quan hi ha una tempesta aquí li ve "por".
El seu marit no vol viatjar més però la Núria assegura que malgrat tot tornarà a les Bahames. Té clar, però, que no ho farà "mai més" durant els mesos d'estiu, quan els huracans són més comuns. També diu que a partir d'ara sempre s'inscriurà al registre de viatgers i mirarà les informacions en tot moment. "No sé com hi vam arribar i no sé com hem sobreviscut", repeteix amb la mirada perduda mentre, segurament, el seu cervell repassa tots els moments viscuts.
La Núria, dies abans de l'huracà Dorian a les Bahames. Foto: Cedida