21
d'octubre
del
2019
Actualitzat
el
23
d'octubre
a les
9:50h
"No som infiltrats, és que n'estem fins als collons!". Això exclamava un jove manifestant aquest dimecres a la cruïlla de la Gran Via i el carrer Nàpols de Barcelona. Era la tercera nit de protestes contra la sentència del judici de l'1-O i aquesta cantonada va ser l'epicentre dels aldarulls després de les dures càrregues policials. NacióDigital ha parlat amb sis joves que s'han mobilitzat aquests dies, amb l'objectiu de conèixer de primera mà quines raons els han portat a prendre els carrers.
L'Álex -un nom fictici, com tots els que surten en aquest reportatge- té 24 anys i dilluns va sortir de casa seguint la convocatòria del Tsunami Democràtic, que va cridar a bloquejar l'aeroport del Prat. "Tenia la sensació que havíem de sortir", explica. "Poc després d'arribar la policia ja va disparar bales de goma. No anàvem gens preparats", recorda. Abans d'anar a dormir, explica que va pensar que a partir de llavors cada dia "es liaria". No va ser fins al dimecres, però, que va posar-se darrere d'una barricada.
Aquell dia la policia espanyola va carregar contra els manifestants que es concentraven davant la conselleria d'Interior de la Generalitat. "Van anar a sac", valora. L'Álex es va quedar sol i quan era a l'encreuament de Diputació i Roger de Flor va fer el "clic". "Vaig entendre per què serveixen les barricades", explica. També diu que va queixar-se quan alguns manifestants van cremar els contenidors, per fer més difícil l'accés a les furgonetes policials. "No n'estava convençut però després vaig pensar que jo no els havia de dir res", diu.
Un jove llança un objecte a la policia des d'una barricada. Foto: Martí Urgell
Segons explica, va ser el primer cop que ajudava a fer una barricada. Una situació en què també s'han trobat la Mar i el Lluís aquests dies. Ell té setze anys i va amb la cara tapada per por a ser identificat. "No havia fet mai una barricada, però no vull rebre", diu. Des que van començar les mobilitzacions la xifra de ferits ja frega els 600. "Aquests dies només m'he sentit segura darrere les barricades", diu ella. També relata que les mobilitzacions li han permès observar l'actuació policial des de primera línia. "He pogut veure el disfrute i el vacile dels agents", assegura. "Surto amb por però no em vull quedar a casa", afirma.
El Pere, que és al seu costat i té 22 anys, explica que el que li fa més por són les bales de goma, que ja han fet perdre un ull a quatre joves des que van començar les manifestacions. "No esperava que en disparessin", diu. Els projectils de goma són un dels elements que han fet que la Paula, que té 19 anys, s'hagi posat darrere les barricades. "Desgraciadament n'he hagut de fer cada dia. La gent que ho critica és perquè no ha viscut cap situació així. Això és defensa pròpia", etziba.
Trencament de la normalitat
La Paula, el Lluís i el Pere expliquen que no esperaven "repressió" abans de la sentència. Tot i la previsió, el jovent ha vist trencades les seves rutines habituals. Algun cop, fins i tot, xocant de cara amb la realitat.
"El divendres tornàvem a casa i ens vam trobar amb una rave en un pis del carrer Pau Claris. Vam pujar a fer una birra i vam haver de sortir quan tres furgonetes dels Mossos van venir a tota velocitat cap a l'edifici", explica l'Álex. "Després, t'adones que no era el millor dia per sortir de festa", diu.
També ha notat el trencament de la normalitat pel fet de no aconseguir engrescar la seva colla més habitual. "Em sap greu perquè m'he trobat gent molt diversa, fins i tot quillos portant una estelada", explica.
Els joves han liderat les protestes al carrer. Foto: Adrià Costa
Tot i la manca d'experiència en manifestacions que acaben en aldarulls, alguns dels joves han adquirit coneixements ràpidament. Tots es tapen la cara i l'Álex explica que durant la jornada de vaga general es va dedicar a intentar apagar els pots de gas lacrimogen que llançava la policia. "Tirava mig litre d'aigua sobre el pot i l'altre mig a la cara. Després anava a reomplir l'ampolla a la font de la plaça Urquinaona", recorda.
Altres joves, com el Mario, no van participar en les primeres mobilitzacions, però s'hi van enganxar a partir de dimecres. "A casa només aconsegueixo posar-me més de mala llet amb les imatges compartides per Twitter, Youtube i Telegram", afirma. Tots els entrevistats, en menor o major mesura estan d'acord amb el que diu la Paula: "Continuaré manifestant-me. Tot i que cada cop ens estan posant més por al cos, hem de continuar ser valentes, fortes i seguir lluitant pel que calgui".
Sense militància
El que també comparteixen la totalitat dels joves entrevistats és no militar en cap organització política. Alguns sí que participen del teixit associatiu del seu barri però expressen més aviat poca confiança envers els partits.
La Paula demana als partits que "surtin a defensar al poble" i creu que fins ara s'han mantingut "a l'ombra". El Pere els reclama que apliquin "polítiques socials" i considera que gran part dels problemes a l'estat espanyol són culpa "dels polítics i de la justícia".
L'Álex va ser una de les persones que dissabte va escridassar el diputat d'ERC Gabriel Rufián a l'Arc de Triomf de Barcelona, durant la manifestació dels CDR davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. "Es va quedar amb cara d'estaquirot", explica. "D'aquí no en pot sortir un Podem 2.0, no pot quedar en mans dels partits. Sit and Talk? Potser millor deixar-ho córrer", resumeix.
Agents de la policia espanyola disparant projectils de foam. Foto: Martí Urgell
Alguns dels manifestants es declaren independentistes, d'altres, nacionalistes catalans, antifeixistes, d'esquerres o progressistes. El Lluís, que és el més jove, diu que té clar no ser de dretes però se sent "decebut" pels partits d'esquerres. El Pere diu que aquests dies s'ha sentit proper als CDR i l'Álex insisteix que si Espanya "respectés" Catalunya potser no seria independentista.
La desconfiança amb l'Estat, però, va més enllà del conflicte català. També en el cas del Mario, que expressa que ha sortit al carrer per la precarietat laboral, les poques oportunitats del jovent, els desnonaments i les retallades en educació i la sanitat. "És una manifestació contra el sistema en general", sintetitza.
El suport dels pares
Dilluns, camí de l'aeroport, l'Álex es va trobar el seu pare corrent cap allà. "Primer vaig pensar, què fas papa?, però després vaig adonar-me que estava content de veure'm allà, ell que és indepe de l'ANC".
La mare de la Paula explica que ha viscut amb inquietud les nits que la seva filla s'ha manifestat a Barcelona. "He passat moments de pànic però tenen dret a manifestar-se", defensa. Insisteix que les barricades s'han fet "sempre" i defensa que la seva filla s'hi posi al darrere. "No vull que li treguin un ull", justifica.
Explica que l'únic consell que li ha donat és que sempre vagi en grup. "El màxim que puc dir-li és que no es posi en perill", conclou.
Una setmana després de la sentència, els joves han assumit el lideratge d'unes protestes que durant els primers cinc dies van acabar amb aldarulls. Entre ells hi ha el sentiment general que aquests dies fins i tot s'ha transformat en càntic: "No és violència, és autodefensa".
L'Álex -un nom fictici, com tots els que surten en aquest reportatge- té 24 anys i dilluns va sortir de casa seguint la convocatòria del Tsunami Democràtic, que va cridar a bloquejar l'aeroport del Prat. "Tenia la sensació que havíem de sortir", explica. "Poc després d'arribar la policia ja va disparar bales de goma. No anàvem gens preparats", recorda. Abans d'anar a dormir, explica que va pensar que a partir de llavors cada dia "es liaria". No va ser fins al dimecres, però, que va posar-se darrere d'una barricada.
Aquell dia la policia espanyola va carregar contra els manifestants que es concentraven davant la conselleria d'Interior de la Generalitat. "Van anar a sac", valora. L'Álex es va quedar sol i quan era a l'encreuament de Diputació i Roger de Flor va fer el "clic". "Vaig entendre per què serveixen les barricades", explica. També diu que va queixar-se quan alguns manifestants van cremar els contenidors, per fer més difícil l'accés a les furgonetes policials. "No n'estava convençut però després vaig pensar que jo no els havia de dir res", diu.
Segons explica, va ser el primer cop que ajudava a fer una barricada. Una situació en què també s'han trobat la Mar i el Lluís aquests dies. Ell té setze anys i va amb la cara tapada per por a ser identificat. "No havia fet mai una barricada, però no vull rebre", diu. Des que van començar les mobilitzacions la xifra de ferits ja frega els 600. "Aquests dies només m'he sentit segura darrere les barricades", diu ella. També relata que les mobilitzacions li han permès observar l'actuació policial des de primera línia. "He pogut veure el disfrute i el vacile dels agents", assegura. "Surto amb por però no em vull quedar a casa", afirma.
El Pere, que és al seu costat i té 22 anys, explica que el que li fa més por són les bales de goma, que ja han fet perdre un ull a quatre joves des que van començar les manifestacions. "No esperava que en disparessin", diu. Els projectils de goma són un dels elements que han fet que la Paula, que té 19 anys, s'hagi posat darrere les barricades. "Desgraciadament n'he hagut de fer cada dia. La gent que ho critica és perquè no ha viscut cap situació així. Això és defensa pròpia", etziba.
Trencament de la normalitat
La Paula, el Lluís i el Pere expliquen que no esperaven "repressió" abans de la sentència. Tot i la previsió, el jovent ha vist trencades les seves rutines habituals. Algun cop, fins i tot, xocant de cara amb la realitat.
"El divendres tornàvem a casa i ens vam trobar amb una rave en un pis del carrer Pau Claris. Vam pujar a fer una birra i vam haver de sortir quan tres furgonetes dels Mossos van venir a tota velocitat cap a l'edifici", explica l'Álex. "Després, t'adones que no era el millor dia per sortir de festa", diu.
També ha notat el trencament de la normalitat pel fet de no aconseguir engrescar la seva colla més habitual. "Em sap greu perquè m'he trobat gent molt diversa, fins i tot quillos portant una estelada", explica.
Tot i la manca d'experiència en manifestacions que acaben en aldarulls, alguns dels joves han adquirit coneixements ràpidament. Tots es tapen la cara i l'Álex explica que durant la jornada de vaga general es va dedicar a intentar apagar els pots de gas lacrimogen que llançava la policia. "Tirava mig litre d'aigua sobre el pot i l'altre mig a la cara. Després anava a reomplir l'ampolla a la font de la plaça Urquinaona", recorda.
Altres joves, com el Mario, no van participar en les primeres mobilitzacions, però s'hi van enganxar a partir de dimecres. "A casa només aconsegueixo posar-me més de mala llet amb les imatges compartides per Twitter, Youtube i Telegram", afirma. Tots els entrevistats, en menor o major mesura estan d'acord amb el que diu la Paula: "Continuaré manifestant-me. Tot i que cada cop ens estan posant més por al cos, hem de continuar ser valentes, fortes i seguir lluitant pel que calgui".
Sense militància
El que també comparteixen la totalitat dels joves entrevistats és no militar en cap organització política. Alguns sí que participen del teixit associatiu del seu barri però expressen més aviat poca confiança envers els partits.
La Paula demana als partits que "surtin a defensar al poble" i creu que fins ara s'han mantingut "a l'ombra". El Pere els reclama que apliquin "polítiques socials" i considera que gran part dels problemes a l'estat espanyol són culpa "dels polítics i de la justícia".
L'Álex va ser una de les persones que dissabte va escridassar el diputat d'ERC Gabriel Rufián a l'Arc de Triomf de Barcelona, durant la manifestació dels CDR davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. "Es va quedar amb cara d'estaquirot", explica. "D'aquí no en pot sortir un Podem 2.0, no pot quedar en mans dels partits. Sit and Talk? Potser millor deixar-ho córrer", resumeix.
Alguns dels manifestants es declaren independentistes, d'altres, nacionalistes catalans, antifeixistes, d'esquerres o progressistes. El Lluís, que és el més jove, diu que té clar no ser de dretes però se sent "decebut" pels partits d'esquerres. El Pere diu que aquests dies s'ha sentit proper als CDR i l'Álex insisteix que si Espanya "respectés" Catalunya potser no seria independentista.
La desconfiança amb l'Estat, però, va més enllà del conflicte català. També en el cas del Mario, que expressa que ha sortit al carrer per la precarietat laboral, les poques oportunitats del jovent, els desnonaments i les retallades en educació i la sanitat. "És una manifestació contra el sistema en general", sintetitza.
El suport dels pares
Dilluns, camí de l'aeroport, l'Álex es va trobar el seu pare corrent cap allà. "Primer vaig pensar, què fas papa?, però després vaig adonar-me que estava content de veure'm allà, ell que és indepe de l'ANC".
La mare de la Paula explica que ha viscut amb inquietud les nits que la seva filla s'ha manifestat a Barcelona. "He passat moments de pànic però tenen dret a manifestar-se", defensa. Insisteix que les barricades s'han fet "sempre" i defensa que la seva filla s'hi posi al darrere. "No vull que li treguin un ull", justifica.
Explica que l'únic consell que li ha donat és que sempre vagi en grup. "El màxim que puc dir-li és que no es posi en perill", conclou.
Una setmana després de la sentència, els joves han assumit el lideratge d'unes protestes que durant els primers cinc dies van acabar amb aldarulls. Entre ells hi ha el sentiment general que aquests dies fins i tot s'ha transformat en càntic: "No és violència, és autodefensa".