Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

El despertador: 22 d'octubre

El tossut de Lledoners

El moment no dona treva i Junqueras manté l'estratègia. L'aplica amb vehemència i està segur que no es deixa a ningú pel camí. Avui també són notícia l'accidentada visita de Pedro Sánchez a Sant Pau, el bloqueig de l'illa de Cuba i Lev Iaxin

per Ferran Casas , 22 d'octubre de 2019 a les 06:00 |

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Oriol Junqueras no es mou de lloc. Ahir a la tarda, amb la Sara González, vam visitar el líder d'ERC a la presó de Lledoners per fer-li la primera entrevista presencial que concedia després de la sentència del Suprem i la crisi política i de seguretat que ha desfermat. El seu estat d'ànim és sorprenentment bo com també ho és -afegint-hi encara més bromes i rialles- el del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, a qui vam poder saludar i amb qui vam tenir una breu conversa mentre atenia una visita tres locutoris més enllà.

Junqueras manté la seva ambivalència i durant més d'una hora de conversa ho va deixar clar, tot i que, sent justos, cal dir que ens va donar més titulars del que en ell és habitual. Rebutja la violència amb totes les lletres i es desentén de qui la considera la solució però entén el que mou els joves en un context de "tremenda injustícia". Afirma que creu que el president Quim Torra governa pensant en tots els catalans però el crida a reflexionar sobre si realment ho fa, i segueix reclamant el diàleg i confiant-hi però afirma que cal estar preparat per picar molta pedra fins a forçar-lo, vistos els resultats. "Persistir en el diàleg i l'entesa és coratge, cal tenir-los ben posats quan els altres t'ho menyspreen. Jo persisteixo", explica després de la visita llampec -i sense temps per Torra- de Pedro Sánchez.

En el que sí que no va deixar espai al dubte és quan va dir que si ell i altres són a la presó és perquè els atribueixen "capacitat de sumar i guanyar", en què la seva aposta com a candidat d'ERC a les futures eleccions catalanes és Pere Aragonès i en què la República i el referèndum per validar-la són les eines que generen més consens, que en això hi ha unitat.

L'última pregunta, obligada, va ser si creia que, atesa la condemna i els anys que li queden a presó, es veia amb un futur polític prometedor. "Després de sentir-me com m'heu sentit durant una hora, teniu algun dubte sobre quin serà el meu paper?", va concloure. No es mou de lloc, segueix entestat en el diàleg i en sumar més gent a la causa independentista. El temps -i les urnes- diran si la seva és l'estratègia adequada per tornar a pujar la pedra que el fracàs del 27-O, la repressió i la frustració independentista han fet rodolar avall. El moment no dona treva i ell manté l'estratègia. L'aplica amb vehemència i afirma que no es deixa a ningú pel camí.
 

Avui no et perdis

» Entrevista a Oriol Junqueras des de la presó de Lledoners: «Pere Aragonès és un candidat qualificadíssim per presidir la Generalitat»; per Ferran Casas i Sara González.

» Sánchez viatja a Barcelona però aïlla Torra com a interlocutor; per Oriol March.

» MAPA Totes les protestes contra la sentència i la repressió arreu del país; per Roger Tugas.

» El Consell d'Europa exigeix a Espanya investigar «l'ús excessiu de la força» per part de la policia.

» Parla el jovent que ha pres els carrers: «És el primer cop que hem de fer una barricada»; per Andreu Merino.

» VÍDEO Els disparen i els intimiden: denuncien un nou cas d'abús policial a Girona; per Sergi Ambudio.

» La Veu de Nació: «Primer van venir pels catalans»; per Carles Bellsolà.

» Opinió: «Per què Espanya no pot dialogar»; per Jordi Cabré.

» Arriba un temporal de pluja arreu del territori.
 

 El passadís

Pedro Sánchez va ser ahir a Barcelona. Visita llampec per fer-se alguna foto i poc més. El govern espanyol va comunicar a l'Hospital de Sant Pau i a la conselleria de Salut que visitaria el centre, però només els policies ferits. Ni volia veure els manifestats ferits (quatre persones han perdut l'ull) ni tampoc el personal mèdic que aquests dies els ha atès. El centre va considerar que no era, doncs, una visita oficial sinó privada perquè només anava a veure una persona. A la porta principal l'esperaven dos directives de rang baix del centre per acompanyar-lo sense crear molèsties. No hi havia ningú del patronat, la direcció o la conselleria. Però el president espanyol va entrar amb la seva comitiva per la porta d'urgències i sense avisar provocant un gran aldarull en una zona crítica de l'hospital i deixant davant de la porta la seva comitiva de cotxes oficials. La visita, però, va ser breu i Sánchez, escridassat.

Vist i llegit

La violència (com la misèria) és fotogènica. Ha servit per prestigiar el fotoperiodisme, útil per denunciar-ne l'existència i aixecar acta notarial. Les imatges de televisió també ens impacten. En aquest article a La Marea el periodista valencià Miquel Ramos, que era un dels integrants de la mítica banda Obrint Pas, lamenta que l'espectacle i les hores que moltes televisions han dedicat als aldarulls de Barcelona no han servit pel que seria oportú, explicar el conflicte polític que hi ha al darrere i les seves causes.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1962, ara fa 57 anys, l'aleshores president dels Estats Units, John F. Kennedy, va decretar el bloqueig de l'illa de Cuba en plena escalada bèl·lica amb la Unió Soviètica, en el que s'havia anomenat la guerra dels míssils. Un cop més, les dues superpotències se les tenien a través de països interposats. Les polítiques de Castro, contràries als interessos econòmics nord-americans, havien propiciat un intent d'envair l'illa i els soviètics hi van instal·lar una base de míssils. El bloqueig va fer desistir els russos d'instal·lar-ne més. El conflicte es va resoldre amb un acord de retirada de les armes nuclears russes, que amenaçaven la costa americana, i dels míssils americans a Turquia, que eren una amenaça per la URSS i l'Europa de l'Est. Unes taules que no van evitar una llarga Guerra Freda. En aquest petit documental podeu saber-ne més.

 L'aniversari

El 22 d'octubre de l'any 1929, avui faria 90 anys, va néixer a Moscou el porter de futbol Lev Iaxin, considerat el millor de la història. Va morir el 1990 a la mateixa ciutat i és encara l'únic que ha guanyat una pilota d'or. Era famós per la seva agilitat i alçada i se'l coneixia com l'aranya negra. Iaxin mai es va moure de la URSS i del seu equip de sempre, el Dinamo de Moscou, on va jugar fins al 1971. A més de nombrosos títols al seu país va guanyar la medalla d'or a les olimpíades de Melbourne 1956 i l'Eurocopa de 1960. Aquí algunes de les aturades d'un dels primers porters que va usar guants.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació