FUTBOLÍTICA

Slavia de Praga, un estel roig ben poc comunista

El Barça s'enfronta a l'equip de la capital de txeca, que llueix una estrella roja de cinc puntes a la samarreta. Malgrat el que pugui semblar a priori, té ben poc a veure amb el comunisme

per Ramon Usall, 23 d'octubre de 2019 a les 08:00 |
La samarreta de l'Slavia de Praga amb l'estel roig al pit | Slavia de Praga
L'Slavia de Praga és un dels clubs poliesportius amb més història de la República Txeca. Creat el novembre de 1892, quan Praga vivia encara sota domini de l’Imperi Austrohongarès, el seu nom no deixa lloc a l’equívoc i ens demostra les conviccions nacionalistes del grup d’estudiants de medicina que va decidir impulsar-lo. Batejant a la nova entitat com a «Slavia», la denominació llatina de les terres poblades per eslaus, aquells joves alumnes s’alineaven amb claredat al costat de les posicions nacionalistes que reclamaven la independència de Txèquia de la dominació imperial austrohongaresa.

Tot i néixer el 1892, l’Slavia no va impulsar la seva secció futbolística fins quatre anys després, el 1896, moment en què el club va decidir adoptar l’uniforme que encara avui el caracteritza. Els promotors de l’entitat van escollir una samarreta meitat vermella (per representar el cor i la sang) i meitat blanca (per simbolitzar l’esportivitat i el joc nét) al temps que afegien al pit una estrella roja de cinc puntes invertida que pretenia representar «una nova esperança i la voluntat d’enfortir la ment i elevar l’esperit». Res a veure, doncs, amb el comunisme malgrat que aquest emblema es convertís, amb l’arribada del segle XX, en un element omnipresent en els escuts dels equips de l’altre costat del Teló d’Acer.


De fet, l'Slavia té una història molt allunyada del comunisme que l’associa més aviat a la burgesia i al nacionalisme txec, un moviment que va assolir el seu objectiu de tenir un estat propi amb el naixement de la Primera República de Txecoslovàquia, sorgida després de la desintegració de l’Imperi Austrohongarès com a resultat de la fi de la Primera Guerra Mundial. Va ser precisament durant aquesta primera república burgesa que l’Slavia va viure una època daurada que va culminar, el 1938, amb el seu triomf a la Copa Mitropa, una competició internacional entre clubs del centre d’Europa que, juntament amb la Copa Llatina, és considerada una de les predecessores de l’actual Lliga de Campions. L’autèntic puntal d’aquell Slavia campió va ser Josef Bican, que es va convertir en tot un símbol per al club sobretot quan, arran de l’ocupació nazi de Txecoslovàquia, va negar-se a vestir la samarreta del combinat del Tercer Reich alemany.
 

L’equip de l’Slavia de Praga que va proclamar-se campió de la Copa Mitropa el 1938 Foto: iDNES.cz


Malgrat que en l'imaginari popular l’Slavia és percebut com un club jueu i, en conseqüència, és víctima de càntics antisemites per part de les aficions contràries, el cert és que el club no té cap vincle amb el món hebreu més enllà que, el 1922, els seguidors del seu acèrrim rival, l’Sparta de Praga, van començar a dedicar als seus afeccionats el càntic «vy židi!» («vosaltres jueus!»), de marcat to antisemita i que els retreia que l’Slavia hagués suspès un partit que havia de jugar contra el West Ham anglès per poder cobrar així l’assegurança meteorològica que havia contractat i que disputés finalment el matx l’endemà del dia previst.

Aquesta consideració popular del club com a jueu arran de l’anècdota de l’assegurança no va comportar cap represàlia específica contra l’entitat durant els anys de l’ocupació nazi de Txecoslovàquia. Ans al contrari, l’Slavia va viure una nova etapa gloriosa imposant-se en cinc ocasions consecutives (de 1939 a 1944) al campionat del protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia. Malgrat tot, l’Slavia no es va lliurar de la brutalitat nazi i, el 6 de maig de 1945, en plena insurrecció de Praga contra les autoritats ocupants alemanyes, va veure com els soldats de la Wehrmacht cremaven de forma deliberada el seu estadi i reduïen a cendres tota la memòria del club.

 

Una imatge de la insurrecció de Praga contra les autoritats ocupants nazis, el maig de 1945 Foto: radio.cz


Amb la recuperació de la independència de Txecoslovàquia, l’Slavia va continuar la seva estela triomfant i es va proclamar campió de lliga a la fi de la temporada 1947-48. Els blanc-i-vermells també lideraven la classificació de l’edició de 1948-49 quan aquesta va ser interrompuda fruit del cop d’estat que, el febrer de 1948, va dur el comunisme al poder i va provocar el naixement de la República Socialista de Txecoslovàquia.

Les noves autoritats comunistes van decidir reorganitzar l’esport d’acord amb els patrons que ja regien a la Unió Soviètica. Aquesta circumstància va provocar un autèntic daltabaix per a l’Slavia de Praga, un club que els nous regents comunistes consideraven «burgès» i estretament associat a la Primera República txecoslovaca. A pesar que alguns dirigents comunistes pretenien fer-lo desaparèixer, l’Slavia va continuar existint però va haver de veure com se li imposaven uns  dirigents d’acord amb el nou rumb del país i com es batejava el club amb el nom de Dynamo Slavia de Praga, la denominació que, a l’Est europeu, havien adoptat els equips vinculats a la policia del règim. A més, l’Slavia va ser esportivament debilitat en veure’s obligat a cedir, sense cap mena de contrapartida, a set dels seus millors jugadors al l’equip de l’exèrcit, l’Army Club que poc després es convertiria en el Dukla de Praga. Per si tot això no fos suficient, l’Slavia també va perdre el seu estadi que va ser enderrocat per tal de deixar espai a la construcció d’un gran monument dedicat a la glòria del dirigent soviètic Ióssif Stalin.
 

El monument que Praga va dedicar a Stalin, construït en part sobre l’antic estadi de l’Slavia, era el més gran del món i es va poder contemplar entre 1955 i 1962, quan va ser enderrocat fruit del procés de desestalinització Foto: Wikimedia


S’iniciaven així unes dècades negres per a un club que, entre 1953 i 1965, va veure desaparèixer la paraula Slavia de la seva designació oficial per passar a ser exclusivament conegut amb el nom de Dynamo. Una humiliació per als seguidors de l’entitat que es va completar amb el seu trasllat a l’estadi Eden, en un barri allunyat de l’indret que havia vist néixer i créixer l’Slavia, i, fins i tot, amb la desaparició temporal de la tradicional samarreta amb els colors blanc i vermell.

Al llarg dels primers anys del comunisme txecoslovac, el club va ser sovint víctima d’actuacions repressives per part de les autoritats, com ara l’estiu de 1951 quan diversos jugadors de l’Slavia van ser durament castigats per haver disputat partits amistosos sense l’autorització de la direcció del club. Un fet que va provocar que un d’ells, Frantisek Fiktus, arribés a ser condemnat a la realització de treballs forçats. El 1955, el ministre de Defensa txecoslovac, Alexei Cepicka, va atacar durament a la gran icona del club, Josef Bican, que havia tornat a jugar amb l’Slavia (o millor dit, amb el Dyanamo) a la fi de la seva carrera, entre 1953 i 1955, considerant-lo «un representant dels elements burgesos del futbol». Això va provocar que Bican fos, poc després, acomiadat del club on havia començat a exercir com a tècnic i hagués de guanyar-se la vida com a obrer o xofer a partir d’aquella mateixa data.
 

Una imatge del programa del partit entre l’Slavia de Praga i el FK FK Hvězda Cheb que va ser suspès com a conseqüència de la Revolució de Vellut de novembre de 1989 Foto: fanzone.cz

 
Aquestes circumstàncies van afeblir notablement el potencial esportiu de l’Slavia que va baixar en diverses ocasions a la segona divisió i que només va refer-se gràcies a l’ascens de 1965 que va anar acompanyat de la recuperació del seu nom històric gràcies a la insistència d’una associació d’amics que va ser creada a instàncies del crític literari Jiri Hajek  i que pretenia salvar el club de l’amenaça de la desaparició. Amb aquests antecedents, no és d’estranyar que, el novembre de 1989, amb l’esclat de la Revolució de Vellut que va suposar la fi del comunisme txecoslovac, els jugadors de l'Slavia de Praga decidissin afegir-se a la mobilització popular i es neguessin a disputar el partit corresponent a la tretzena jornada de lliga que els havia d’enfrontar al FK Hvězda Cheb i que havia de celebrar-se el 25 de novembre, tot just a l’inici de la revolta, i que finalment va posposar-se pel mes següent, pocs dies abans del col·lapse definitiu del poder comunista. Uns fets que ens ajuden a entendre per què l’estrella de cinc puntes que llueix l'Slavia de Praga a la seva samarreta és, en realitat, un estel roig ben poc comunista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació