Els Jardins dels Camps Elisis van inaugurar-se el 10 d'abril de 1853 i van existir fins a l'any 1873. Ocupaven una amplada de tres illes de cases de l'Eixample, des de la Diagonal fins al carrer Aragó.
El nom de Camps Elisis pot provenir de la inspiració en els Camps Elisis de París, l'avinguda més important de la capital francesa, flanquejada per frondosos arbres, tot i que el concepte "Camps Elisis" no prové dels nostres veïns del nord sinó de la mitologia grega.
Segons la cultura hel·lènica, a l'Infern (que ells anomenaven Avern) era subterrani, i allà hi anaven a parar tant les bones persones com les dolentes.
Els qui s'havien portat malament anaven a parar a una zona anomenada Tàntal, la zona més profunda, un lloc sòrdid i no gaire agradable, mentre que els grans herois i les persones virtuoses podien anar a parar als Camps Elisis, un lloc meravellós, envoltat de natura on tot era llum, flors i sensació de benestar. Hi ha qui en fa l'equivalència amb el cel cristià. La diferència és que en la mitologia grega, els morts que havien estat tan virtuosos com per anar-hi a parar, podien tornar al món dels vius sempre que volguessin, però s'hi estava tan bé que això no acostumava a passar...
Els camps Elisis de Barcelona precisament el que buscaven era aquest retorn al món clàssic, hem de pensar que estem en l'època del neoclassicisme arquitectònic. Així doncs, aquests jardins estaven decorats amb nombroses escultures referents a la mitologia grecollatina. Hi havia dalt d'un salt d'aigua la figura de la deessa Flora, però una de les més destacades pels visitants era la de Neptú, que estava just davant del salt.
És molt curiós, perquè quan posteriorment van fer l'Exposició Universal de Barcelona de l'Any 1888 van posar una representació d'aquest déu grec de l'oceà a la cataracta artificial del Parc de la Ciutadella i encara més tard també es va col·locar una còpia de l'època del Neptú de la Ciutadella a la cataracta artificial del Parc de l'Espanya Industrial del barri de Sants... Tot plegat sembla que els conceptes cataracta artificial i Neptú no puguin anar mai separats en aquesta ciutat... Serà per alguna raó simbòlica? Vés a saber...
La zona del parc més destacada era el saló de ball, decorat per Fèlix Cagé, o per exemple la fonda, des del terrat de la qual es tenien espectaculars vistes o el cafè.
Però sens dubte, el que cridava més l'atenció eren les atraccions. De fet els Camps Elisis de Barcelona venien a ser una barreja entre lloc d'espectacles i balls, jardí i parc d'atraccions. Una meravella, vaja...
La muntanya russa, d'una mida considerable eren l'atracció estel·lar, tot i que també hi havia unes barques per les quals navegar pel famós llac, uns cavallets, que venia a ser com una mena de carrusel arcaic, i també galeries de tir i una espècie de pavelló rústic de fusta amb billars. Algunes atraccions però, no van tenir tant d'èxit, uns jocs anomenats "el peó holandès" i el "billar a l'anglesa", gairebé no van ser estrenats el dia de la inauguració dels jardins, més que res perquè aquestes pràctiques no estaven tan arrelades a la nostra terra i tampoc despertaven la curiositat dels visitants.
Des d'una espècie de gran tenda de campanya situada a la part central dels jardins es podia accedir tant a la sala de ball com al cafè i al restaurant. A part del menjar, una de les coses que més agradava del restaurant era que els cambrers anaven vestits de manera molt elegant. De fet, els Camps Elisis eren sinònim d'elegància, i no tothom podia anar-hi.
Aquest va ser el primer parc d'entrada de pagament de Barcelona. Els visitants més fidels podien comprar un abonament anual que valia 25 pessetes, una quantitat que ara ens sembla ridícula però en aquell moment no era una cosa a l'abast de tothom. Per fer una entrada puntual el preu era de dos rals.
Els qui es quedaven fora però, de vegades potser encara podien arribar a veure al cel els focs d'artifici del prestigiós pirotècnic francès M. Grimier que des dels Camps Elisis es llançaven cada dia festiu i generaven molta expectació. Foren administradors d'aquest espai personatges tan rellevants com el músic Anselm Clavé o bé el banquer Evarist Arnús.
Amb el pas del temps i per la competència de jardins propers com ara els de la font d'en Jesús o el Tívoli, els Camps Elisis van començar a entrar en decadència. Durant un temps només s'obriren en ocasions especials per fer-hi concerts, però amb el pas del temps, convertint-se el Passeig de Gràcia en l'avinguda burgesa i modernista per excel·lència, aquest espai no va poder suportar la pressió de l'especulació immobiliària d'aquella Barcelona industriosa en creixement constant.
Ara doncs, ara ja no podem gaudir d'aquells jardins tan bonics, però una de les illes de cases que abans formaven part dels Camps Elisis ara és una de les millors obres de Gaudí, la Pedrera.