L'escenari post-sentència fa implosionar la política catalana

Les dures penes de la sentència, la falta de perspectiva en la canalització del conflicte, una frustració que desborda els partits i una divisió pràcticament irreversible que corca el Govern. Aquest és el còctel molotov que ha fet implosionar la política catalana, que veu com el carrer ha pres les regnes d'una reacció amb brots de violència que ha superat tota previsió d'un independentisme institucional tenallat pels tribunals. Caos en l'esfera política i caos en una mobilització heterogènia sense referents. Principi d'insurrecció? Nihilisme? Malestar conjuntural o estructural? Caldrà perspectiva per definir-ho.

De moment, però, l'impacte ha arribat tant a la Generalitat com a la Moncloa. Una situació enverinada per una campanya electoral que provoca que, en plena urgència, el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, es negui a despenjar el telèfon al president Quim Torra. A continuació, les principals arestes de la crisi.

1. La frustració es desborda

Ni el govern espanyol s'ha mogut del seu no al referèndum ni el Govern de la Generalitat lidera una resposta a 99 anys i mig de condemna als dirigents independentistes empresonats. Ni Pedro Sánchez s'ha assegut en una taula de diàleg ni Quim Torra ha aconseguit ser considerat un interlocutor vàlid. Ni s'ha rebaixat el que alguns pregonaven que era un suflé ni la independència exprés ha estat un camí viable. "Això no li podem dir a la nostra gent", ha estat la frase tantes vegades pronunciada de portes endins en la qual han quedat atrapats els partits independentistes, que han temut l'impacte electoral d'explicar que no se'n van sortir fa dos anys i que tocaria gestionar el conflicte a llarg termini i amb l'assignatura pendent de superar el 50% en unes eleccions. La frustració per un conflicte enquistat ha acabat rebentant les costures del bloqueig. 

El momèntum, la "finestra d'oportunitat" promesa des del Govern, no ha arribat en forma d'una resposta articulada des de la unitat i la transversalitat del sobiranisme, atrapat en la seva pròpia desunió. No hi ha hagut acord i no s'ha pogut anar més enllà del terreny declaratiu. Davant del buit, és la mobilització civil qui ha agafat el volant. La pregunta és, però, amb quin objectiu més enllà de manifestar una indignació que tampoc va ser ben calculada per la Moncloa a l'hora de convocar les eleccions del 10-N. La desafecció creixent de la qual va advertir el president José Montilla l'any 2007 esclata també ara a les portes del govern espanyol.

2. Qui hi ha darrere dels aldarulls

Qui són els que es manifesten i protesten? És la gran pregunta del moment. Per una banda, el gran gruix de l'independentisme segueix mobilitzant-se de forma eminentment pacífica. Si bé hi ha un problema conjuntural de greus disturbis al carrer, el problema estructural per al govern espanyol segueix sent els més de dos milions de persones que segueixen votant a opcions independentistes. Però la virulència dels aldarulls provocats per una minoria amb insòlita musculatura acaba eclipsant aquesta realitat, una situació a la qual s'aferren els interessats en associar l'independentisme amb la violència.
 

VÍDEO Els manifestants de la plaça Urquinaona munten una gran barricada i desfan voreres per poder apedregar els antiavalots de la policia. Imatges de @martiurgellhttps://t.co/iuEcCvVean#VagaGeneral18Opic.twitter.com/naHkUrfZ3N

— NacióDigital (@naciodigital) October 18, 2019

Als partits independentistes els ha costat uns dies pair -i encara ho estan intentant fer- que la majoria dels que estan darrere de les barricades són joves independentistes. El president va començar parlant d'"infiltrats", però el principi de realitat i el propi testimoni dels que protesten ha acabat passant per sobre de tot discurs. Periodistes que hi han parlat i cossos policials han acabat definint una amalgama entre joves independentistes radicals, antisistema, anarquistes i elements sense necessàriament cap objectiu polític.

Tot i això, l'anàlisi segueix obert i en constant mutació. Hi ha qui també fa la lectura de que es tracta de joves sense perspectiva d'un futur millor: per les dificultats per trobar feina i habitatge, per un planeta que es deteriora i perquè veuen en la independència una idea rupturista per capgirar la situació. El detonant d'un malestar multifactorial hauria estat una sentència que, segons alguns verbalitzen, demostra que anys de mobilització pacífica no han portat enlloc i han acabat amb severes condemnes contra polítics i activistes. 

3. La condemna a la violència

L'independentisme ha hagut d'encaixar i reconèixer que hi ha una minoria violenta dins del moviment. La situació, però, és complexa. Tant els dirigents empresonats com els líders independentistes han assegurat que el seu model de mobilització és el de les Marxes per la Llibertat i el de les reiterades manifestacions massives dels darrers anys i que, per tant, condemnen i es desmarquen dels autors dels disturbis i de la violència. També ho ha fet el president de la Generalitat, Quim Torra, així com ERC, mentre que des de Waterloo Carles Puigdemont ha passat de puntetes per aquest debat. 

Bona part dels partits independentistes sí que avalen la desobediència civil no violenta i carreguen contra una actuació policial que considera "desproporcionada". Enfront es troben amb un ministeri de l'interior que engloba el dany contra persones i els danys materials dins del concepte de violència i que no deslliga la crida del Tsunami Democràtic a aturar l'aeroport del Prat a través de la protesta massiva i de resistència pacífica amb els que llancen contundents objectes contra els cossos policials. De fet, els impulsors del Tsunami estan sent investigats per "indicis terroristes" en una peça separada a la dels membres dels CDR empresonats per pertànyer a organització terrorista i tinença d'explosius.

4. Una actuació qüestionada dels cossos policials

El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, considera "proporcionades" les càrregues policials tant de Mossos com de Policia Nacional i el conseller Miquel Buch també ha tancat files amb l'operatiu de coordinació i l'actuació dels agents. Tot plegat, malgrat les nombroses imatges que han fet saltar alarmes sobre situacions denunciades com a arbitràries i injustificades i el polèmic ús de bales de goma per part de la policia espanyola malgrat que estan prohibides a Catalunya des del 2014.

El balanç a hores d'ara és inèdit: a més de mig miler de ferits, hi ha hagut una seixantena de periodistes i fotògrafs que han patit càrregues policials malgrat anar identificats. En aquests moments, hi ha un ferit molt greu, set de molt greus i 14 hospitalitzats. Quatre persones han perdut la visió d'un ull per impacte de bales de goma. En paral·lel, fins ara s'han produït més d'un centenar de detencions i hi ha 28 persones en presó provisional. 
 
Fins quan s'allargaran els aldarulls és una incògnita, però alguns col·lectius preveuen que segueixin, fins i tot, durant la campanya electoral del 10-N. El cordó que aquest dissabte van promoure entitats civils per frenar conductes violentes dels manifestants i fer de para-xocs amb el dispositiu policial va aconseguir apaivagar la tensió al carrer. 

5. Sánchez no agafa el telèfon

Malgrat la urgència per aturar els disturbis, Sánchez no despenja el telèfon. Fins a tres vegades ho ha intentat Torra en les darreres hores i amb una carta farcida d'indignació pel mig. Des de la Moncloa, exigeixen al president català que condemni "sense equidistàncies" la violència i que faci costat a l'actuació policial. No sé sap què els serà suficient.

La paradoxa és, però, que reiteradament el president de la Generalitat i els principals líders independentistes han condemnat la violència i s'han desmarcat de les actuacions violentes de les protestes. Tot i això, el govern espanyol segueix fent la petició i circumscrivint-ho tot plegat a una crisi d'ordre públic en comptes d'una crisi constitucional. Des de JxCat, ERC i la CUP argumenten que Sánchez busca centrar el focus en l'associació d'independentisme amb violència en comptes d'afrontar les conseqüències de les condemnes per l'1-O i el conflicte polític de fons. 

En plena precampanya del 10-N, el PSOE no veu convenient dialogar ara amb Torra perquè això seria munició per a PP, Ciutadans i Vox. Però fonts socialistes també asseguren que no hi ha cap intenció d'establir un diàleg fins que hi hagi un nou interlocutor. És a dir, fins que no hi hagi noves eleccions a Catalunya i s'aparti Torra. Des de la Moncloa confien que la crisi oberta entre JxCat i ERC acabi prement el botó electoral i que això eviti una eventual intervenció competencial. 

6. El Govern, penjant d'un fil

La legislatura està sentenciada. Ho reconeix sense pal·liatius ERC però encara es resisteix, lògicament, a fer-ho Junts per Catalunya, que ostenta la presidència. Quim Torra està més sol que mai. Té un petit grup d'irreductibles, però el sector més pragmàtic de l'espai cada vegada se n'allunya més. Amb la paradoxa, però, que el PDECat és el sector menys interessat en unes eleccions ara perquè l'espai post-convergent té pendent l'endreça.

La solitud del president, però, s'explica no només perquè el dijous passat va deixar estupefacte els seus propis consellers amb una proposta unipersonal per exercir l'autodeterminació abans del 2022, sinó per la gestió que s'ha fet de la crisi oberta pels greus disturbis a Barcelona i arreu de Catalunya. Torra va arribar a abandonar el gabinet de crisi per sumar-se a les Marxes per la Llibertat i l'actuació dels Mossos en les càrregues policials i el paper del conseller d'Interior, Miquel Buch, estan també en el punt de mira i han agreujat la bretxa. Passada l'"hora greu" -com la defineixen els partits independentistes-, els republicans estan disposats a moure fitxa. Responsabilitats i dimissions, asseguren. 

7. Una pugna independentista sense treva

I és que ni tan sols enmig de la crisi pels disturbis ha cessat la pugna entre JxCat i ERC. Aquest dissabte a la nit, cinquena nit de tensió, va transcendir una reunió del president del Parlament, Roger Torrent, amb l'alcaldessa Ada Colau i agents civils, socials i econòmics com CCOO, UGT, Pimec, Foment del Treball, el Cercle d'Economia, Lafede.cat, la FAVB i la Taula del Tercer Sector per explorar una sortida al conflicte. La reunió va caure com una galleda d'aigua freda a JxCat, que l'acusen de no haver informat el Govern, molest precisament amb l'alcaldessa perquè, a última hora i després d'haver confirmat assistència, va declinar assistir a la reunió amb els alcaldes de Girona, Tarragona i Lleida per afrontar la crisi. 
 
Des de la presidència del Parlament, però, repliquen que sí que estava informat l'executiu català. Tot i això, el partit de Torra acusa Torrent d'estar en la seva particular campanya per ser candidat d'ERC imposant-se a Pere Aragonès i encara ha anat més enllà quan Laura Borràs ha assegurat que si no hi ha hagut una resposta institucional consensuada és "perquè alguns no van voler". La batalla, segueix oberta. Tot plegat mentre la CUP ha citat aquest dilluns al vespre els partits independentistes a una cimera d'electes per "ultimar una proposta" de resposta a la situació. La proposta no estava prou treballada prèviament i JxCat i ERC l'han rebutjada per precipitada.

De les turbulències ningú en surt indemne. Enmig de tot plegat estan també els comuns, que per una banda han fet tuits condemnant la contundència policial mentre el tinent d'alcaldia de Seguretat, Albert Batlle, defensa l'actuació policial i visita policies ferits. Els de Colau es van sumar a la vaga general del divendres tres hores abans de la manifestació després d'haver considerat inadequada la convocatòria. L'alcaldessa ha condemnat la violència i criticat la sentència del Suprem i demana a Sánchez que s'avingui a parlar amb Torra. La polifonia també es ben viva dins del govern municipal tot i que, per ara, no trontolla, com tampoc ho fan els pactes del PSC amb JxCat i ERC a la Diputació de Barcelona i a alguns ajuntaments.