19
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
19:41h
La reacció de la societat catalana a la sentència de l'1-O i els aldarulls de la darrera setmana han generat una forta irritació en els sectors més reaccionaris de la política i la classe mediàtica espanyola. Les peticions de tornar a aplicar l'article 155 de la Constitució -enarborada per Ciutadans- o de recórrer a la llei de seguretat nacional se succeeixen. Fins i tot l'estat d'excepció ha estat reclamat per Vox.
La pressió sobre l'executiu espanyol des de la dreta perquè endureixi la seva actitud envers la Generalitat és forta alhora que el mateix president en funcions, Pedro Sánchez, amenaça d'adoptar les "mesures necessàries" per imposar l'ordre, sense descartar res. Fins ara prometia, això sí, "proporcionalitat".
Les mobilitzacions i els incidents -minoritaris però impactants- ha retornat a la memòria el record de la Rosa de Foc, la Barcelona alçada dels anys de la Setmana Tràgica i les lluites obreres, les vagues, els moviments de protesta i la resposta de l'Estat, quasi sempre sota format repressiu. La història de Catalunya en el segle XX està farcida de proclamacions de l'estat de guerra, suspensió de garanties i estats d'excepció. Veiem-ne només un tast.
5.411 dies sense garanties en 50 anys
Segons l'estudi Estadísticas históricas de España (coordinat per Albert Carreras i Xavier Tafunell), en el període entre 1875 i 1931, és a dir, durant la monarquia d'Alfons XII i Alfons XIII i fins a la proclamació de la República, hi va haver fins a 12 suspensions de garanties constitucionals a tot l'estat espanyol i 22 en diversos llocs, especialment a Catalunya, que en aquest període va estar 1.248 dies sota la declaració de l'estat de guerra. A Barcelona es va estar en estat de guerra 1.010 dies. Catalunya va viure sense garanties constitucionals 5.411 dies i Barcelona 2.127 dies.
Contra les vagues, estat de guerra
Un dels quadres més coneguts de Ramon Casas és La càrrega, que es pot contemplar al Museu d'Història d'Olot. S'hi veu una càrrega de la Guàrdia Civil contra vaguistes amb motiu de la vaga general a Catalunya el febrer del 1902. Va ser un important moviment de vindicació de la jornada de nou hores que es va estendre pel país i va aconseguir el 17 de febrer paralitzar Barcelona. La resposta del govern espanyol va ser repressiva. Es va decretar l'estat de guerra i van morir dotze persones. Es van efectuar més de 200 detencions. Malgrat l'èxit de la vaga, les reclamacions obreres no van ser ateses.
1909: Barcelona crema
És el fenomen de revolta anterior als anys de la República que més ha impregnat la història de Catalunya. Es va produir arran de la protesta al port contra l'enviament de reservistes a Melilla per lluitar en la guerra d'Àfrica. Això afectava les classes populars perquè les famílies benestants pagaven 6.000 rals i quedaven exemptes. Les notícies que hi havia moltes baixes en el xoc armat amb les tribus del Rif va fer esclatar la revolta. Del 26 de juliol al 2 d'agost, la ciutat va cremar pels quatre costats. Una onada anticlerical -l'Església era vista com aliada del poder- va provocar incendis d'esglésies i convents.
El 26 de juliol va començar una vaga. La resposta del govern, en mans del conservador Antonio Maura, va ser immediata: declaració de l'estat de guerra i suspensió de garanties. Maura va enviar l'exèrcit i va haver una repressió ferotge, amb més de 100 morts, la gran majoria civils. Després es faria un judici farsa contra el pedagog Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l'instigador dels fets. Va ser afusellat el 13 d'octubre.
Repressió i concessions
Un altre moment d'intervenció repressiva de l'Estat es va produir amb motiu de la vaga de l'empresa elèctrica La Canadenca, el febrer del 1919, que es va prolongar durant setmanes i va paralitzar Barcelona. El govern liberal afrontava alhora la pressió del moviment catalanista, que reclamava un Estatut d'autonomia. L'executiu va decretar l'estat de guerra i va suspendre garanties a tot l'Estat. En aquest cas, però, el president del govern, el comte de Romanones, va fer concessions als vaguistes, aprovant la jornada de vuit hores. En canvi, va rebutjar de ple les peticions del catalanisme.
El recurs de la declaració de l'estat de guerra va ser habitual durant la Restauració borbònica. Però després, les coses van anar a pitjor, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Els anys de la Segona República (1931-36), serien un parèntesi primaveral, i no tot, ja que hi va haver l'anomenat bienni negre. El juliol del 1936, amb l'inici de la Guerra Civil, començaria la llarga nit del franquisme.
La pressió sobre l'executiu espanyol des de la dreta perquè endureixi la seva actitud envers la Generalitat és forta alhora que el mateix president en funcions, Pedro Sánchez, amenaça d'adoptar les "mesures necessàries" per imposar l'ordre, sense descartar res. Fins ara prometia, això sí, "proporcionalitat".
Les mobilitzacions i els incidents -minoritaris però impactants- ha retornat a la memòria el record de la Rosa de Foc, la Barcelona alçada dels anys de la Setmana Tràgica i les lluites obreres, les vagues, els moviments de protesta i la resposta de l'Estat, quasi sempre sota format repressiu. La història de Catalunya en el segle XX està farcida de proclamacions de l'estat de guerra, suspensió de garanties i estats d'excepció. Veiem-ne només un tast.
5.411 dies sense garanties en 50 anys
Segons l'estudi Estadísticas históricas de España (coordinat per Albert Carreras i Xavier Tafunell), en el període entre 1875 i 1931, és a dir, durant la monarquia d'Alfons XII i Alfons XIII i fins a la proclamació de la República, hi va haver fins a 12 suspensions de garanties constitucionals a tot l'estat espanyol i 22 en diversos llocs, especialment a Catalunya, que en aquest període va estar 1.248 dies sota la declaració de l'estat de guerra. A Barcelona es va estar en estat de guerra 1.010 dies. Catalunya va viure sense garanties constitucionals 5.411 dies i Barcelona 2.127 dies.
Contra les vagues, estat de guerra
Un dels quadres més coneguts de Ramon Casas és La càrrega, que es pot contemplar al Museu d'Història d'Olot. S'hi veu una càrrega de la Guàrdia Civil contra vaguistes amb motiu de la vaga general a Catalunya el febrer del 1902. Va ser un important moviment de vindicació de la jornada de nou hores que es va estendre pel país i va aconseguir el 17 de febrer paralitzar Barcelona. La resposta del govern espanyol va ser repressiva. Es va decretar l'estat de guerra i van morir dotze persones. Es van efectuar més de 200 detencions. Malgrat l'èxit de la vaga, les reclamacions obreres no van ser ateses.
1909: Barcelona crema
És el fenomen de revolta anterior als anys de la República que més ha impregnat la història de Catalunya. Es va produir arran de la protesta al port contra l'enviament de reservistes a Melilla per lluitar en la guerra d'Àfrica. Això afectava les classes populars perquè les famílies benestants pagaven 6.000 rals i quedaven exemptes. Les notícies que hi havia moltes baixes en el xoc armat amb les tribus del Rif va fer esclatar la revolta. Del 26 de juliol al 2 d'agost, la ciutat va cremar pels quatre costats. Una onada anticlerical -l'Església era vista com aliada del poder- va provocar incendis d'esglésies i convents.
El 26 de juliol va començar una vaga. La resposta del govern, en mans del conservador Antonio Maura, va ser immediata: declaració de l'estat de guerra i suspensió de garanties. Maura va enviar l'exèrcit i va haver una repressió ferotge, amb més de 100 morts, la gran majoria civils. Després es faria un judici farsa contra el pedagog Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l'instigador dels fets. Va ser afusellat el 13 d'octubre.
Repressió i concessions
Un altre moment d'intervenció repressiva de l'Estat es va produir amb motiu de la vaga de l'empresa elèctrica La Canadenca, el febrer del 1919, que es va prolongar durant setmanes i va paralitzar Barcelona. El govern liberal afrontava alhora la pressió del moviment catalanista, que reclamava un Estatut d'autonomia. L'executiu va decretar l'estat de guerra i va suspendre garanties a tot l'Estat. En aquest cas, però, el president del govern, el comte de Romanones, va fer concessions als vaguistes, aprovant la jornada de vuit hores. En canvi, va rebutjar de ple les peticions del catalanisme.
El recurs de la declaració de l'estat de guerra va ser habitual durant la Restauració borbònica. Però després, les coses van anar a pitjor, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Els anys de la Segona República (1931-36), serien un parèntesi primaveral, i no tot, ja que hi va haver l'anomenat bienni negre. El juliol del 1936, amb l'inici de la Guerra Civil, començaria la llarga nit del franquisme.