20
d'octubre
del
2019
A Manel Lucas aviat el faran fora de casa si continua omplint-la de llibres sobre Franco. Però tot té la seva explicació. El 31 d'octubre vinent, arribarà als cinemes el documental Generalíssim. La vida de Franco en color, una producció de Minoria Absoluta amb guió de Manel Lucas i Lluís Carrizo, que n'és el director.
Hem conversat amb Manel Lucas, un apassionat de la història (n'és llicenciat) que encarna al programa Polònia la figura del dictador. Lucas, que és articulista de NacióDigital, ens explica el documental, el pòsit franquista que encara perviu i analitza la situació política, que ell contempla amb la protecció d'un humor negre que sempre és un antídot contra la confusió i el sectarisme.
- Aviat podrem veure Franco en color.
- És la tercera part d'un projecte més global de Minoria Absoluta que va començar el 2013 amb La Guerra Civil en color. Ningú havia fet acoloriment d'imatges d'arxiu a Catalunya ni a l'estat espanyol, sí que s'havia fet a França i Anglaterra, amb la Segona Guerra Mundial. Discovery va pensar que podia fer-ho i ens ho va encarregar, el que ens va permetre ser pioners en aquesta tècnica. Som probablement l'única productora que ho ha fet. Gràcies a uns acords amb Filmoteca Espanyola, vam poder accedir al seu material, especialment No-Do però també fons anteriors.
- Vostè s'ha encarregat del guió.
- Bàsicament de continguts, sí. I a partir d'aquí, hi havia una tasca tècnica de buscar les imatges i colorejar-les. És un procés laboriós perquè no és només passar-les per una aplicació, sinó que implica una documentació per saber quins colors tenien determinats tancs o milicians. Vam fer La Guerra Civil en color, va tenir força èxit i va tenir versió cinematogràfica. L'any passat vam fer El franquisme en quatre episodis i ara Generalíssim, també un documental per al cine.
- L'apassiona la història contemporània?
- En soc un malalt. No m'agrada definir-me com a historiador perquè crec que un historiador és qui ha treballat les fonts primeres, però sí que soc divulgador de la història. A casa són a punt de fer-me fora perquè l'he omplert de bibliografia del franquisme.
- S'imaginava que, més de quaranta anys després, Franco seria encara un protagonista de la vida social, competint amb èxit amb tota la classe política?
- Franco va morir quan jo tenia dotze anys. Aleshores ja l'imitava, per cert. Sí que m'ha sorprès. Els anys vuitanta i noranta costava molt que, tret de grupuscles, ningú gosés reivindicar-lo. Més recentment, han sorgit centres publicístics pretesament historiogràfics que alguns defineixen com a revisionistes. Jo crec que no són revisionistes, simplement recuperen les velles històries dels Galinsoga i Arrarás, els hagiògrafs de Franco, com Ricardo de la Cierva, que d'aquests era el més modern. Gent com Pío Moa han fet un refregit d'aquesta producció. La negació que Franco fos un home que va liderar un moviment armat que va tombar un règim legítim sí que m'ha sobtat. Admetent les mancances del règim republicà.
- Per interpretar bé un personatge, s'ha de sentir per ell algun tipus d'empatia?
- No. Se l'ha de conèixer, però el que jo faig és pura caricatura. Convertir un dictador en un pallasso és una mena de revenja històrica. En el meu cas, puc sentir més empatia per Lluís Llach. Però tampoc sé si és bo sentir empatia per un personatge perquè si l'has de ridiculitzar, et pot saber greu.
- No li fa por acabar fent entranyable el personatge?
- Hi ha gent que ho ha dit. Fem un personatge que vol afusellar gent, però és clar, nosaltres fem humor negre i hem de fer riure. Però no crec que el meu personatge faci franquistes.
- Creu haver penetrat molt en l'ànima de Franco?
- No ho crec. Jo el que faig són esquetxos molt breus. Si interpretes el Franco a la pel·lícula Mientras dure la guerra, suposo que has de fer una interiorització més seriosa.
- Creu que Franco tenia sentit de l'humor?
- En algun moment tenia certa retranca gallega. Quan hi va haver la crisi Añoveros el 1974, arran d'una homilia d'aquest bisbe basc, i el govern Arias va xocar amb el Vaticà, Franco el va aturar amb una frase: "La carn de capellà és molt indigesta".
- Un cert sarcasme sí que tenien moltes de les seves frases. "Faci com jo, no es posi en política". O aquella sortida que se li atribueix quan li van informar de la caiguda de Batista a Cuba, el 1959: "Sempre he dit que els dictadors acaben malament".
- També ho va dir de De Gaulle. Tenia una retranca, sí. També val a dir que el 1912, quan anava darrera d'una noia filla d'un militar a Melilla, li escrivia unes cartes que eren molt cursis i rimbombants.
- Què diria Franco de la sentència?
- La trobaria molt suau. No hi ha pena de mort. Ell això ho resolia d'una altra manera.
- Traslladar les restes de Franco del Valle de los Caídos és un acte èpic, una mesura electoralista o un gest a aquestes alçades irrellevant?
- Jo crec que és una necessitat. S'havia de fer abans? Sí. És electoralista? Probablement. Però Pedro Sánchez ho va anunciar just després d'arribar al govern. En tot cas, benvingudes siguin les mesures electoralistes quan són bones.
- Què s'hauria de fer amb el Valle?
- Hi ha la línia Braunau i la línia Auschwitz. Braunau, el lloc on va néixer Hitler, s'havia convertit en lloc de peregrinació de neonazis, i es va decidir derruir la casa. A Auschwitz, en canvi, hi ha un museu interpretatiu. A mi m'agradaria que el Valle de los Caídos esdevingués un museu del franquisme, un centre de memòria. Però és molt difícil. Dos historiadors seriosos han debatut sobre això. Julián Casanova ha defensat el mateix que jo penso, però Santos Juliá considera que allò no servirà de res i que mentre resti dempeus, serà una llosa.
- S'imagina que el trasllat de les restes coincidís amb un nou 155 o una nova intervenció de l'Estat a Catalunya?
- Des del 2015 estic aprenent que tot el que creia que no podia passar és possible. Jo crec i vull creure que no hi haurà una nova intervenció. Perquè el 155 respon a una actuació del Govern, no de la gent. La paraula desobediència institucional ha anat desapareixent i diria que s'allunya aquest perill.
- Li sorprèn el que estem vivint aquests dies?
- En realitat no esperava res del que ha passat des de 2015. Si parlem dels últims dies, sí que temia una sentència dura després de tot l'operatiu judicial, i les reaccions lògiques de protesta. No imaginava que arribaríem al nivell d'agressivitat en què ens trobem. Espero que els presos surtin al carrer el més aviat millor, i que el conflicte agafi un altre to, més polític, més aviat que tard. Que estiguem en campanya electoral és una desgràcia.
- Vostè és guionista. Recentment, en una entrevista que li vam fer, Carod-Rovira deia que a Catalunya hi havia molts bons actors, però que faltaven guionistes. Ho comparteix?
- Sí. I tenim un problema. No dubto que tinguem bons actors, però hem hagut de fer tantes rotacions... Jo soc de l'Espanyol i sé molt bé el que significa que el porter titular se te'n vagi i hagis de jugar amb el juvenil, que pot ser molt bo però els primers mesos navega. En política catalana, molta gent ha hagut de posar-se al davant abans d'hora i s'han hagut d'improvisar massa lideratges.
- I l'Estat, com ho porta això del guió?
- L'Estat, per la seva banda, també deu n'hi do. A la gent li costa d'entendre com han estat incapaços de pactar per evitar anar a unes noves eleccions. Els nostres dirigents polítics no han estat mai en un comitè d'empresa, on aprens a negociar i fer concessions. I és una desgràcia que hagi passat això de la sentència en campanya electoral.
- Va ser durant anys guionista del Polònia. Com definiria l'humor del programa?
- Humor polític n'hi ha a tot arreu. També sotes les dictadures. Com a tal, no hem inventat res. Però és veritat que aquí abans no s'havia fet cap espai similar, en què els polítics es convertissin en els personatges protagonistes. Hi havia el model de l'Spitting Image del Regne Unit, però els personatges eren uns ninots. Aquí són actors maquillats. Vam tenir la sort de començar en l'època del tripartit, que era molt dinàmica. En l'època del president Pujol hagués estat més complicat perquè el panorama polític era més insuls.
- S'han hagut de contenir molt?
- Jo crec que no, més enllà de coses bàsiques de sentit comú, com no fer broma de desgràcies. Jo ara només soc actor ocasional. No sé si fem un humor català. Però va funcionar perquè en aquell moment la gent es va començar a interessar més per la política. No sé si Polònia hagués pogut néixer en un moment com l'actual.
- És una bona reflexió aquesta.
- És que Polònia neix quan el debat polític baixa una mica més al carrer. Continua funcionant i sent líder d'audiència. Però també apareix quan la vida política no és tan crispada com és ara.
- Vostè és periodista i llicenciat en Història. Quin personatge del segle XX espanyol li fascina més?
- Jo soc un apassionat dels anys de la Segona República. Potser Manuel Azaña. O Indalecio Prieto. Allò va ser un somni truncat. Aquella gent tenia un somni, que era modernitzar Espanya. La Constitució de 1931 era molt moderna: reconeixia el divorci, obria la porta a la reforma agrària. Tinc moltes simpaties per aquella gent. Però amb els anys em faig menys mitòman.
- I de Catalunya?
- Potser l'equivalent d'Azaña a Catalunya seria Companys. La figura d'aquest advocat de sindicalistes, amic del Noi del Sucre, un personatge poc heroic fins que va haver de ser-ho a la força, sempre m'ha atret. Una altra figura que m'interessa, tot i que de partida li tinc menys empatia, és Tarradellas. Recordo que una de les primeres entrevistes que vaig fer va ser a Tarradellas, els anys vuitanta.
Hem conversat amb Manel Lucas, un apassionat de la història (n'és llicenciat) que encarna al programa Polònia la figura del dictador. Lucas, que és articulista de NacióDigital, ens explica el documental, el pòsit franquista que encara perviu i analitza la situació política, que ell contempla amb la protecció d'un humor negre que sempre és un antídot contra la confusió i el sectarisme.
- Aviat podrem veure Franco en color.
- És la tercera part d'un projecte més global de Minoria Absoluta que va començar el 2013 amb La Guerra Civil en color. Ningú havia fet acoloriment d'imatges d'arxiu a Catalunya ni a l'estat espanyol, sí que s'havia fet a França i Anglaterra, amb la Segona Guerra Mundial. Discovery va pensar que podia fer-ho i ens ho va encarregar, el que ens va permetre ser pioners en aquesta tècnica. Som probablement l'única productora que ho ha fet. Gràcies a uns acords amb Filmoteca Espanyola, vam poder accedir al seu material, especialment No-Do però també fons anteriors.
- Vostè s'ha encarregat del guió.
- Bàsicament de continguts, sí. I a partir d'aquí, hi havia una tasca tècnica de buscar les imatges i colorejar-les. És un procés laboriós perquè no és només passar-les per una aplicació, sinó que implica una documentació per saber quins colors tenien determinats tancs o milicians. Vam fer La Guerra Civil en color, va tenir força èxit i va tenir versió cinematogràfica. L'any passat vam fer El franquisme en quatre episodis i ara Generalíssim, també un documental per al cine.
- L'apassiona la història contemporània?
- En soc un malalt. No m'agrada definir-me com a historiador perquè crec que un historiador és qui ha treballat les fonts primeres, però sí que soc divulgador de la història. A casa són a punt de fer-me fora perquè l'he omplert de bibliografia del franquisme.
- S'imaginava que, més de quaranta anys després, Franco seria encara un protagonista de la vida social, competint amb èxit amb tota la classe política?
- Franco va morir quan jo tenia dotze anys. Aleshores ja l'imitava, per cert. Sí que m'ha sorprès. Els anys vuitanta i noranta costava molt que, tret de grupuscles, ningú gosés reivindicar-lo. Més recentment, han sorgit centres publicístics pretesament historiogràfics que alguns defineixen com a revisionistes. Jo crec que no són revisionistes, simplement recuperen les velles històries dels Galinsoga i Arrarás, els hagiògrafs de Franco, com Ricardo de la Cierva, que d'aquests era el més modern. Gent com Pío Moa han fet un refregit d'aquesta producció. La negació que Franco fos un home que va liderar un moviment armat que va tombar un règim legítim sí que m'ha sobtat. Admetent les mancances del règim republicà.
"Convertir Franco en un pallasso és una mena de revenja històrica"
- Per interpretar bé un personatge, s'ha de sentir per ell algun tipus d'empatia?
- No. Se l'ha de conèixer, però el que jo faig és pura caricatura. Convertir un dictador en un pallasso és una mena de revenja històrica. En el meu cas, puc sentir més empatia per Lluís Llach. Però tampoc sé si és bo sentir empatia per un personatge perquè si l'has de ridiculitzar, et pot saber greu.
- No li fa por acabar fent entranyable el personatge?
- Hi ha gent que ho ha dit. Fem un personatge que vol afusellar gent, però és clar, nosaltres fem humor negre i hem de fer riure. Però no crec que el meu personatge faci franquistes.
Manel Lucas: "No crec que el meu personatge faci franquistes". Foto: Paula Roque
- Creu haver penetrat molt en l'ànima de Franco?
- No ho crec. Jo el que faig són esquetxos molt breus. Si interpretes el Franco a la pel·lícula Mientras dure la guerra, suposo que has de fer una interiorització més seriosa.
- Creu que Franco tenia sentit de l'humor?
- En algun moment tenia certa retranca gallega. Quan hi va haver la crisi Añoveros el 1974, arran d'una homilia d'aquest bisbe basc, i el govern Arias va xocar amb el Vaticà, Franco el va aturar amb una frase: "La carn de capellà és molt indigesta".
- Un cert sarcasme sí que tenien moltes de les seves frases. "Faci com jo, no es posi en política". O aquella sortida que se li atribueix quan li van informar de la caiguda de Batista a Cuba, el 1959: "Sempre he dit que els dictadors acaben malament".
- També ho va dir de De Gaulle. Tenia una retranca, sí. També val a dir que el 1912, quan anava darrera d'una noia filla d'un militar a Melilla, li escrivia unes cartes que eren molt cursis i rimbombants.
- Què diria Franco de la sentència?
- La trobaria molt suau. No hi ha pena de mort. Ell això ho resolia d'una altra manera.
- Traslladar les restes de Franco del Valle de los Caídos és un acte èpic, una mesura electoralista o un gest a aquestes alçades irrellevant?
- Jo crec que és una necessitat. S'havia de fer abans? Sí. És electoralista? Probablement. Però Pedro Sánchez ho va anunciar just després d'arribar al govern. En tot cas, benvingudes siguin les mesures electoralistes quan són bones.
- Què s'hauria de fer amb el Valle?
- Hi ha la línia Braunau i la línia Auschwitz. Braunau, el lloc on va néixer Hitler, s'havia convertit en lloc de peregrinació de neonazis, i es va decidir derruir la casa. A Auschwitz, en canvi, hi ha un museu interpretatiu. A mi m'agradaria que el Valle de los Caídos esdevingués un museu del franquisme, un centre de memòria. Però és molt difícil. Dos historiadors seriosos han debatut sobre això. Julián Casanova ha defensat el mateix que jo penso, però Santos Juliá considera que allò no servirà de res i que mentre resti dempeus, serà una llosa.
- S'imagina que el trasllat de les restes coincidís amb un nou 155 o una nova intervenció de l'Estat a Catalunya?
- Des del 2015 estic aprenent que tot el que creia que no podia passar és possible. Jo crec i vull creure que no hi haurà una nova intervenció. Perquè el 155 respon a una actuació del Govern, no de la gent. La paraula desobediència institucional ha anat desapareixent i diria que s'allunya aquest perill.
- Li sorprèn el que estem vivint aquests dies?
- En realitat no esperava res del que ha passat des de 2015. Si parlem dels últims dies, sí que temia una sentència dura després de tot l'operatiu judicial, i les reaccions lògiques de protesta. No imaginava que arribaríem al nivell d'agressivitat en què ens trobem. Espero que els presos surtin al carrer el més aviat millor, i que el conflicte agafi un altre to, més polític, més aviat que tard. Que estiguem en campanya electoral és una desgràcia.
Manel Lucas: "S'han hagut d'improvisar massa lideratges". Foto: Paula Roque
- Vostè és guionista. Recentment, en una entrevista que li vam fer, Carod-Rovira deia que a Catalunya hi havia molts bons actors, però que faltaven guionistes. Ho comparteix?
- Sí. I tenim un problema. No dubto que tinguem bons actors, però hem hagut de fer tantes rotacions... Jo soc de l'Espanyol i sé molt bé el que significa que el porter titular se te'n vagi i hagis de jugar amb el juvenil, que pot ser molt bo però els primers mesos navega. En política catalana, molta gent ha hagut de posar-se al davant abans d'hora i s'han hagut d'improvisar massa lideratges.
"Els nostres dirigents no han estat mai en un comitè d'empresa, on s'aprèn a negociar"
- I l'Estat, com ho porta això del guió?
- L'Estat, per la seva banda, també deu n'hi do. A la gent li costa d'entendre com han estat incapaços de pactar per evitar anar a unes noves eleccions. Els nostres dirigents polítics no han estat mai en un comitè d'empresa, on aprens a negociar i fer concessions. I és una desgràcia que hagi passat això de la sentència en campanya electoral.
- Va ser durant anys guionista del Polònia. Com definiria l'humor del programa?
- Humor polític n'hi ha a tot arreu. També sotes les dictadures. Com a tal, no hem inventat res. Però és veritat que aquí abans no s'havia fet cap espai similar, en què els polítics es convertissin en els personatges protagonistes. Hi havia el model de l'Spitting Image del Regne Unit, però els personatges eren uns ninots. Aquí són actors maquillats. Vam tenir la sort de començar en l'època del tripartit, que era molt dinàmica. En l'època del president Pujol hagués estat més complicat perquè el panorama polític era més insuls.
- S'han hagut de contenir molt?
- Jo crec que no, més enllà de coses bàsiques de sentit comú, com no fer broma de desgràcies. Jo ara només soc actor ocasional. No sé si fem un humor català. Però va funcionar perquè en aquell moment la gent es va començar a interessar més per la política. No sé si Polònia hagués pogut néixer en un moment com l'actual.
- És una bona reflexió aquesta.
- És que Polònia neix quan el debat polític baixa una mica més al carrer. Continua funcionant i sent líder d'audiència. Però també apareix quan la vida política no és tan crispada com és ara.
"No sé si un programa com Polònia podria aparèixer ara"
- Vostè és periodista i llicenciat en Història. Quin personatge del segle XX espanyol li fascina més?
- Jo soc un apassionat dels anys de la Segona República. Potser Manuel Azaña. O Indalecio Prieto. Allò va ser un somni truncat. Aquella gent tenia un somni, que era modernitzar Espanya. La Constitució de 1931 era molt moderna: reconeixia el divorci, obria la porta a la reforma agrària. Tinc moltes simpaties per aquella gent. Però amb els anys em faig menys mitòman.
- I de Catalunya?
- Potser l'equivalent d'Azaña a Catalunya seria Companys. La figura d'aquest advocat de sindicalistes, amic del Noi del Sucre, un personatge poc heroic fins que va haver de ser-ho a la força, sempre m'ha atret. Una altra figura que m'interessa, tot i que de partida li tinc menys empatia, és Tarradellas. Recordo que una de les primeres entrevistes que vaig fer va ser a Tarradellas, els anys vuitanta.