Ha valgut la pena tot això?

Impossible no posar la tele en algun moment del dia en què una sentència judicial condemna dues persones a nou anys de presó per pujar a dalt d’un cotxe i demanar a la gent que no faci accions violentes. I la conclusió és clara: hi ha gent que està malalta. Estan malalts a Twitter. Ple de gent que no sap distingir entre justícia i injustícia. Gent que no sap què és l'empatia i la humanitat. Gent desinformada que no desitja estar informada. Gent ignorant que està encantada de ser-ho. I també un gran nombre de fanàtics i de psicòpates que celebren les penes de presó, que donen per bona la misèria moral dels polítics, que s’enfarinen en la seva pròpia immundícia.

Estan malalts els que organitzen un espectacle televisiu per a informar sobre els efectes de la sentència. L’exemple més clar? Ferreras a La Sexta, esclar. Els seus èmfasis, absurds i empallegosos, ja fan venir vomitera. Tenia una tria de tertulians interessant però el mata aquesta obsessió per la fanfàrria, això que ell anomena tan emfàticament "periodisme" i que no és sinó buidor. Un dia com aquest un pot desitjar estar ben informat però també pot desitjar ficar-se al llit i dormir fins l’endemà. Aquest metrallament d’informació no pot ser bo per la salut. En un moment del matí Ferreras va entrar en bucle amb les imatges de la senyora amb la bandera espanyola que va rebre el cop de puny d'un energumen. Es va quedar com fascinat per les imatges, no podia parar d’emetre-les, de comentar-les, de preguntar a tothom sobre elles. La sentència li importava un rave. L’important era la pobra senyora colpejada i que tothom la veiés colpejada una vegada i una altra.

Mentre es digereix el dia, un no pot deixar de pensar: valia la pena tot això?Com es deuen sentir els polítics condemnats? Pensaran que tot plegat ha valgut la pena?

TV3 va complir amb el que s’esperava d’ella. Moltes hores informant sense parar. La graella potes amunt i Toni Cruanyes fent una autèntica marató. Bona feina, exhaustiva, continuada, responsable. Podies acabar embafat, exhaust, sense alè. A Cuatro vaig veure un tros del programa Todo es mentira, que podria anar subtitulat sobretodo lo que os contamos nosotros. Estaven en plena tertúlia i la presentadora, una tal Marta Flich, anava interrompent tota l’estona tothom. En especial a Beatriz Talegón –dir que és a la sopa és quedar-se curt- a qui només li faltava renyar-la quan deia alguna cosa que no li agradava. Feia que no amb el cap, afirmava que la sentència era exemplar i s’ofenia com una nena de parvulari. Vergonya aliena feia la senyora. Esclar que a l’opositora de Talegón, una tal Montse ennegrida pels rajos UVA, tampoc la deixava parlar tranquil·la. Li va donar pas i al cap de dos segons va enviar el programa a publicitat. Un esperpent.

Podia haver vist molta més tele i també molta menys. I molta que no té res per a comentar. El dia s’acaba amb una dosi de masoquisme. A Antena 3 Vicente Vallés entrevista el tal Albert Rivera. Està obsessionat amb una sola cosa: amb pactar amb Pedro Sánchez i amb el PP (als tarats de la ultradreta no els menciona però segur que els té al cap) que no es concedeixin privilegis penitenciaris als polítics sentenciats. Vol que les competències de presons deixin la Generalitat i marxin a l'Estat perquè així podran reprimir-los més. Ho repeteix una vegada i una altra i una altra i una altra. Està bé el periodista en recordar-li que les enquestes albiren un resultat nefast per a Ciutadans el proper 10 de novembre. A ell li és igual, no l’importa, solo me interesan los españoles.

I mentrestant, mentre es digereix el dia, mentre tanta podridura aflora un no pot deixar de pensar: valia la pena tot això? I et sents malament perquè penses que dins el teu cap criminalitzes de resquitllada els que han sigut condemnats. Com es deuen sentir? Pensaran que ha valgut la pena tot això? Quanta absurditat.