13
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
20:10h
Estil propi, prudent però també molt marcat políticament. Aquest ha estat el perfil de Manuel Marchena, que aquest dilluns a primera hora espera signar amb els seus sis companys de tribunal la sentència de l'1-O després de mostrar públicament aquest cap de setmana el seu enuig per unes filtracions que no ha estat capaç de contenir.
El president de la sala segona –i penal- del Tribunal Suprem i magistrat ponent de la sentència condemnatòria contra els líders independentistes ha volgut encarnar independència i contenció durant el judici més important de la seva carrera. Però fins i tot amb milers d'ulls a sobre, no sempre ho ha aconseguit.
Sobretot durant el curs de les sessions, que van durar de febrer a juny, però també abans, Marchena s'ha volgut emmirallar en la imatge de Iustitia -la divinitat romana que personifica les més altes esferes de la justícia-. Una figura que encara es mostra avui com a al·legoria en diversos edificis judicials d'arreu del món i que, malgrat voler propiciar el caràcter conciliador de la professió, també s'esculpeix des del perfil més obscur: amb una espasa, com a símbol de venjança, i repartint repressió.
Així, i malgrat que el magistrat s'ha esforçat en mostrar contenció durant tot el judici, també s'ha deixat veure, en certes ocasions, més intransigent amb les parts, denotant un biaix marcat. Això ha provocat moments de tensió, sobretot amb els advocats de les defenses dels presos polítics, tot i que també tocs d'atenció a les acusacions, que en innombrables ocasions han aprofitat per dirigir els interrogatoris o realitzar afirmacions concloents en comptes de preguntes.
El que està clar, és que Marchena ha viscut durant el judici de l’1-O el seu gran moment televisat. De manera subtil, però enfocada, ha donat via lliure a un ego que l'ha catapultat com un dels protagonistes del procés, fent que acaparés portades, viralitzés a les xarxes i, fins i tot, sonés -i encara sona- com un dels noms per presidir el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La presidència d'aquests dos òrgans, actualment a mans de Carlos Lesmes, està en funcions des del passat desembre del 2018.
Qui és Manuel Marchena?
El magistrat del Suprem va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 1959. Pertanyent a l'ala conservadora de la judicatura, es va guanyar una de les cadires més ben valorades de l'alt tribunal espanyol, aspirant a ocupar també la de Lesmes com a president del Poder Judicial. De vida personal discreta i interessos poc cridaners fora dels jutjats, el magistrat es defineix com a amant de l'òpera i aficionat a l'exercici físic i la natació.
Criat a Al-Aiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, va tenir una infància particular. Fill de mestra i de legionari, va créixer amb l'ànsia de desenvolupar els seus coneixements en territori espanyol. Per això, quan es va produir el replegament militar d'Espanya al Marroc, els seus pares el van enviar a estudiar a la Universitat de Deusto de Bilbao, des d'on es va catapultar al capdavant de la Fiscalia de Canàries i, anys després, ja dins de la judicatura, per accedir -no sense polèmica- a la sala penal del Suprem el setembre del 2014.
Marchena, però, com ho ha demostrat en cada episodi de la seva vida, és una persona ambiciosa. Per això, quan el passat mes de març del 2019 se li va escórrer dels dits el màxim esglaó del poder judicial, va posar tots els seus esforços en allunyar-se de la política. Quan semblava que ja disposava del càrrec que el portaria a comandar el Suprem -arran d'un pacte entre el PSOE i el PP-, diversos missatges a través de whatsApp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, van estroncar l'estratègia. Les paraules del popular indicaven que, amb el pacte, controlarien el Poder Judicial "des del darrere", un fet que posava en entredit la independència del magistrat i del conjunt de la judicatura, poques setmanes abans que s'iniciés el judici de l'1-O. Marchena va trigar hores a desvincular-se'n.
L'actitud de Marchena, en una deriva subjectiva
"La sobreactuació del president [Manuel Marchena] quan no permet desplegar l'activitat de descàrrec, recalcant, subratllant i en ocasions ridiculitzant la improcedència de les pretensions podria constituir un motiu, no només d'excés d'autoritat, sinó també una dada objectiva que posés en perill el dret a un jutge imparcial". Això és el que va assegurar l'entitat d'observació internacional International Trial Watch en finalitzar el judici de l'1-O al Suprem. Si bé Marchena havia arrencat les sessions extremadament prudent, la deriva del seu comportament va passar a ser cada vegada més subjectiva, amb un to tan àcid i agut que suscitava un interrogant: fins a on estava disposada a arribar la seva paciència?
Mentre que en els interrogatoris dels acusats el jutge va ser més o menys flexible -també amb les parts- i va optar per una postura transigent, la seva actitud va virar ràpidament amb el pas a les defenses. Quan aquestes van demanar projectar els vídeos de les càrregues policials de l’1-O la tensió es va incrementar, i el magistrat va optar per impedir-ho, deixant la visualització per a més endavant. Durant la fase de testimonis, el to del president va continuar ascendint, fins al punt de limitar-los, amb retrets a l'estratègia dels advocats dels independentistes. Una de les situacions més criticades va ser durant l'interrogatori de la filòsofa, acadèmica i membre de la plataforma En Peu de Pau, Marina Garcés. Quan aquesta va intentar relatar com va viure els fets del 20-S i l'1-O, Marchena li ho va impedir. "No ve aquí per comunicar el seu grau d'al·lucinació o el seu estat febril, ve exclusivament a explicar què va passar".
L’estil Marchena va acabar aflorant entre la compareixença com a testimonis dels centenars d'agents de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil, i els votants de l'1-O. Tal com van voler fer evidents algunes defenses, el tribunal acceptava el relat de violència ambiental descrit per la "por", les "mirades d'odi" o el "clima insurreccional", mentre que limitava els testimonis de les defenses per fer "valoracions personals". Va ser en aquesta fase del judici que els advocats dels independentistes van denunciar obertament una "vulneració de drets fonamentals continuada". Queixes que utilitzaran davant del Tribunal Europeu de Drets Humans per denunciar un tribunal imparcial, tal com preveu l'article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans.
El poder de l’Estat, personificat en Marchena
Marchena volia ser Iustitia però va acabar sent Estat. Personificant la col·legiació del tribunal de set magistrats, va marcar els límits d'un partit del qual volia ser àrbitre imparcial, tot i ser-ne part. De la mateixa manera que la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, el tribunal va marcar els paràmetres del joc circumscrits a la Constitució espanyola i al codi penal. I en aquests, la unitat d’Espanya es defineix de forma molt clara.
La Fiscalia, més enllà de tenir redactades les conclusions definitives abans que hagués acabat la fase de prova, va mostrar un tarannà obertament hostil amb els testimonis cridats per les defenses, així com amb els acusats. Durant tot el judici va mantenir la rebel·lió en els mateixos termes que havia defensat en la instrucció, tenint poc en compte el volum probatori aportat al llarg de les sessions, i amb una actitud lligada, fins i tot en la intimitat, a la defensa inamovible de la unitat estatal, fent ús d’un llenguatge bèl·lic que incitava a represàlies.
En un to més baix es va situar l’Advocacia de l’Estat, que va actuar de cotxe escombra fins l'últim dia, quan es va desmarcar de la Fiscalia, afirmant que no hi havia violència. De perfil més baix i amb menys pràctica en els interrogatoris (Rosa Maria Seoane havia estat secretària general de l'Administració d'Infraestructures Ferroviàries –Adif- durant els últims deu anys), l'advocada de l'Estat també va rebre flagel·lades del tribunal, tallant-la i acusant-la de no explicar-se amb claredat. En qualsevol cas, i més que actuar en defensa de l'Estat, l'Advocacia va ser figura personalíssima del govern espanyol. Seoane va arribar, de fet, de la mà del nou executiu del PSOE, en substitució d'Edmundo Bal, que va ser rellevat del càrrec per defensar aferrissadament la rebel·lió i negar-se a acusar per sedició.
I entre aquests, sumant-hi també les peticions d'absolució dels advocats, la particular Iustitia que ha volgut encarnar Marchena s'ha decantat cap a un cantó molt concret de la balança que porta en mà. El president de la sala segona del Tribunal Suprem ha estat clar i ha deixat veure que, més que una divinitat, no deixa de ser un humà amb una visió de la justícia molt concreta, interessos polítics i una concepció enrocada de la unitat estatal.
El president de la sala segona –i penal- del Tribunal Suprem i magistrat ponent de la sentència condemnatòria contra els líders independentistes ha volgut encarnar independència i contenció durant el judici més important de la seva carrera. Però fins i tot amb milers d'ulls a sobre, no sempre ho ha aconseguit.
Sobretot durant el curs de les sessions, que van durar de febrer a juny, però també abans, Marchena s'ha volgut emmirallar en la imatge de Iustitia -la divinitat romana que personifica les més altes esferes de la justícia-. Una figura que encara es mostra avui com a al·legoria en diversos edificis judicials d'arreu del món i que, malgrat voler propiciar el caràcter conciliador de la professió, també s'esculpeix des del perfil més obscur: amb una espasa, com a símbol de venjança, i repartint repressió.
Així, i malgrat que el magistrat s'ha esforçat en mostrar contenció durant tot el judici, també s'ha deixat veure, en certes ocasions, més intransigent amb les parts, denotant un biaix marcat. Això ha provocat moments de tensió, sobretot amb els advocats de les defenses dels presos polítics, tot i que també tocs d'atenció a les acusacions, que en innombrables ocasions han aprofitat per dirigir els interrogatoris o realitzar afirmacions concloents en comptes de preguntes.
Un Marchena intransigent amb les parts va provocar moments de tensió amb les defenses dels presos polítics
El que està clar, és que Marchena ha viscut durant el judici de l’1-O el seu gran moment televisat. De manera subtil, però enfocada, ha donat via lliure a un ego que l'ha catapultat com un dels protagonistes del procés, fent que acaparés portades, viralitzés a les xarxes i, fins i tot, sonés -i encara sona- com un dels noms per presidir el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La presidència d'aquests dos òrgans, actualment a mans de Carlos Lesmes, està en funcions des del passat desembre del 2018.
Qui és Manuel Marchena?
El magistrat del Suprem va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 1959. Pertanyent a l'ala conservadora de la judicatura, es va guanyar una de les cadires més ben valorades de l'alt tribunal espanyol, aspirant a ocupar també la de Lesmes com a president del Poder Judicial. De vida personal discreta i interessos poc cridaners fora dels jutjats, el magistrat es defineix com a amant de l'òpera i aficionat a l'exercici físic i la natació.
Criat a Al-Aiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, va tenir una infància particular. Fill de mestra i de legionari, va créixer amb l'ànsia de desenvolupar els seus coneixements en territori espanyol. Per això, quan es va produir el replegament militar d'Espanya al Marroc, els seus pares el van enviar a estudiar a la Universitat de Deusto de Bilbao, des d'on es va catapultar al capdavant de la Fiscalia de Canàries i, anys després, ja dins de la judicatura, per accedir -no sense polèmica- a la sala penal del Suprem el setembre del 2014.
Marchena, però, com ho ha demostrat en cada episodi de la seva vida, és una persona ambiciosa. Per això, quan el passat mes de març del 2019 se li va escórrer dels dits el màxim esglaó del poder judicial, va posar tots els seus esforços en allunyar-se de la política. Quan semblava que ja disposava del càrrec que el portaria a comandar el Suprem -arran d'un pacte entre el PSOE i el PP-, diversos missatges a través de whatsApp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, van estroncar l'estratègia. Les paraules del popular indicaven que, amb el pacte, controlarien el Poder Judicial "des del darrere", un fet que posava en entredit la independència del magistrat i del conjunt de la judicatura, poques setmanes abans que s'iniciés el judici de l'1-O. Marchena va trigar hores a desvincular-se'n.
L'actitud de Marchena, en una deriva subjectiva
"La sobreactuació del president [Manuel Marchena] quan no permet desplegar l'activitat de descàrrec, recalcant, subratllant i en ocasions ridiculitzant la improcedència de les pretensions podria constituir un motiu, no només d'excés d'autoritat, sinó també una dada objectiva que posés en perill el dret a un jutge imparcial". Això és el que va assegurar l'entitat d'observació internacional International Trial Watch en finalitzar el judici de l'1-O al Suprem. Si bé Marchena havia arrencat les sessions extremadament prudent, la deriva del seu comportament va passar a ser cada vegada més subjectiva, amb un to tan àcid i agut que suscitava un interrogant: fins a on estava disposada a arribar la seva paciència?
Durant la fase de testimonis, el to del president del tribunal va continuar ascendint, fins al punt de limitar-los, amb retrets a l'estratègia dels advocats dels independentistes
Mentre que en els interrogatoris dels acusats el jutge va ser més o menys flexible -també amb les parts- i va optar per una postura transigent, la seva actitud va virar ràpidament amb el pas a les defenses. Quan aquestes van demanar projectar els vídeos de les càrregues policials de l’1-O la tensió es va incrementar, i el magistrat va optar per impedir-ho, deixant la visualització per a més endavant. Durant la fase de testimonis, el to del president va continuar ascendint, fins al punt de limitar-los, amb retrets a l'estratègia dels advocats dels independentistes. Una de les situacions més criticades va ser durant l'interrogatori de la filòsofa, acadèmica i membre de la plataforma En Peu de Pau, Marina Garcés. Quan aquesta va intentar relatar com va viure els fets del 20-S i l'1-O, Marchena li ho va impedir. "No ve aquí per comunicar el seu grau d'al·lucinació o el seu estat febril, ve exclusivament a explicar què va passar".
L’estil Marchena va acabar aflorant entre la compareixença com a testimonis dels centenars d'agents de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil, i els votants de l'1-O. Tal com van voler fer evidents algunes defenses, el tribunal acceptava el relat de violència ambiental descrit per la "por", les "mirades d'odi" o el "clima insurreccional", mentre que limitava els testimonis de les defenses per fer "valoracions personals". Va ser en aquesta fase del judici que els advocats dels independentistes van denunciar obertament una "vulneració de drets fonamentals continuada". Queixes que utilitzaran davant del Tribunal Europeu de Drets Humans per denunciar un tribunal imparcial, tal com preveu l'article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans.
El poder de l’Estat, personificat en Marchena
Marchena volia ser Iustitia però va acabar sent Estat. Personificant la col·legiació del tribunal de set magistrats, va marcar els límits d'un partit del qual volia ser àrbitre imparcial, tot i ser-ne part. De la mateixa manera que la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, el tribunal va marcar els paràmetres del joc circumscrits a la Constitució espanyola i al codi penal. I en aquests, la unitat d’Espanya es defineix de forma molt clara.
La Fiscalia, més enllà de tenir redactades les conclusions definitives abans que hagués acabat la fase de prova, va mostrar un tarannà obertament hostil amb els testimonis cridats per les defenses, així com amb els acusats. Durant tot el judici va mantenir la rebel·lió en els mateixos termes que havia defensat en la instrucció, tenint poc en compte el volum probatori aportat al llarg de les sessions, i amb una actitud lligada, fins i tot en la intimitat, a la defensa inamovible de la unitat estatal, fent ús d’un llenguatge bèl·lic que incitava a represàlies.
La particular Iustitia que ha volgut encarnar Marchena s'ha decantat cap a un cantó molt concret de la balança: una concepció enrocada de la unitat estatal
En un to més baix es va situar l’Advocacia de l’Estat, que va actuar de cotxe escombra fins l'últim dia, quan es va desmarcar de la Fiscalia, afirmant que no hi havia violència. De perfil més baix i amb menys pràctica en els interrogatoris (Rosa Maria Seoane havia estat secretària general de l'Administració d'Infraestructures Ferroviàries –Adif- durant els últims deu anys), l'advocada de l'Estat també va rebre flagel·lades del tribunal, tallant-la i acusant-la de no explicar-se amb claredat. En qualsevol cas, i més que actuar en defensa de l'Estat, l'Advocacia va ser figura personalíssima del govern espanyol. Seoane va arribar, de fet, de la mà del nou executiu del PSOE, en substitució d'Edmundo Bal, que va ser rellevat del càrrec per defensar aferrissadament la rebel·lió i negar-se a acusar per sedició.
I entre aquests, sumant-hi també les peticions d'absolució dels advocats, la particular Iustitia que ha volgut encarnar Marchena s'ha decantat cap a un cantó molt concret de la balança que porta en mà. El president de la sala segona del Tribunal Suprem ha estat clar i ha deixat veure que, més que una divinitat, no deixa de ser un humà amb una visió de la justícia molt concreta, interessos polítics i una concepció enrocada de la unitat estatal.