13
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
20:37h
Ens endinsem en un altre octubre calent. Els esdeveniments han fet de la tardor uns mesos adrenalítics, quan la teníem per la més insulsa de les estacions, situada en terreny de ningú, desconnectada de l'alegria de l'estiu i també del recolliment de l'hivern. Podríem consolidar ja l'expressió "clima d'octubre", que a Catalunya seria sinònim d'acceleració. El 2017, les institucions -amb l'empenta del sobiranisme civil- van cremar ràpid les etapes del procés sense haver afinat els càlculs, tampoc el de la força de l'Estat. El resultat és conegut. I aquest 2019, dos anys després del momentum, torna la sensació d'abisme, per la mobilització que s'espera a la imminent sentència del Tribunal Suprem, epitafi d'una etapa i germen d'un nou cicle.
La desobediència a la sentència serà civil. El Palau de la Generalitat no està en disposició de plantejar-se grans reptes i tampoc pretén posar en risc l'autogovern, conscient que a l'Estat no ha canviat la recepta per relacionar-se amb l'independentisme. Però la injustícia suma voluntats i dilueix les diferències. La redacció de la sentència i les penes que s'imposin poden fer més d'argamassa que centenars de reunions de partits per al consens estratègic.
Cal tenir sempre present la força de la indignació que, convenientment vehiculada, deixa sediments en la política. La desconnexió emocional de l'Estat palpada a Catalunya l'1 d'octubre del 2017 s'eixamplarà si la condemna reescriu els fets, encara que sigui en el tipus delictiu de la sedició. Ara bé, el que enteníem com a procés va per llarg, com admet fins i tot la plataforma Tsunami Democràtic.
A la tardor parlarem de la resposta a la sentència, que condicionarà l'estat d'ànim del carrer i les relacions entre la Generalitat i l'Estat, i també ens centrarem en l'exhumació de Franco. Les restes del dictador seran traslladades al panteó de Mingorrubio abans del 25 d'octubre. No pot ser més oportuna l'estrena deGeneralísimo, la vida de Franco en color, un documental que arribarà als cinemes el 31 d'octubre, pocs dies després de l'exhumació. Amb direcció de Luis Carrizo, l'aportació al guió de Manel Lucas i la producció de Francesc Escribano, el treball retrata l'essència del règim franquista resseguint la trajectòria del dictador.
Espanya, al centre del focus
Franco serà exhumat i també reapareixerà a la gran pantalla. El nom del dictador empeltarà la campanya -la Moncloa espera treure'n profit-, una cursa inevitablement marcada per la sentència del Suprem. La del 10-N serà una de les conteses electorals amb més reminiscències patriòtiques, encara que el terme Espanya hagi estat al centre de molts lemes en les últimes dècades. El PSOE s'ha decidit per "Ahora, España"; Ciutadans s'ha refermat en la idea d'una "España en marcha"; Vox no ha sorprès amb "España siempre"; el PP ha penjat a la seva seu un lema clarificador -"¿Izquierda o Derecha? España"-, per bé que el lema electoral és "Por todo lo que nos une"; i Íñigo Errejón ha maquillat el patriotisme però no n'ha defugit quan ha triat Más País per al nom del partit.
Tantes referències d'accent nacionalista no semblen deixar marge per debatre el marc territorial. D'escletxes per a la negociació, ben poques. Fa temps que el PSOE no esmenta ni la proposta federal, i des del vell PP sorgeixen veus, com la de Mariano Rajoy, que avalen la via dels pactes d'estat de les dues grans forces del bipartidisme per respondre a la crisi catalana. Pablo Casado intenta parlar d'economia, però la campanya el pot arrossegar a mullar-se. Si hi posem el filtre de la història, potser no som tan lluny del que deia una pancarta, brandada per entusiastes seguidors de Franco, que apareix en el documental en color sobre la vida del dictador que es projectarà a finals de mes. "Ni rojos ni azules, españoles". Benvinguts al "clima d'octubre".
La desobediència a la sentència serà civil. El Palau de la Generalitat no està en disposició de plantejar-se grans reptes i tampoc pretén posar en risc l'autogovern, conscient que a l'Estat no ha canviat la recepta per relacionar-se amb l'independentisme. Però la injustícia suma voluntats i dilueix les diferències. La redacció de la sentència i les penes que s'imposin poden fer més d'argamassa que centenars de reunions de partits per al consens estratègic.
La injustícia suma voluntats i dilueix les diferències. La redacció de la sentència i les penes que s'imposin poden fer més d'argamassa que centenars de reunions per al consens estratègic
Cal tenir sempre present la força de la indignació que, convenientment vehiculada, deixa sediments en la política. La desconnexió emocional de l'Estat palpada a Catalunya l'1 d'octubre del 2017 s'eixamplarà si la condemna reescriu els fets, encara que sigui en el tipus delictiu de la sedició. Ara bé, el que enteníem com a procés va per llarg, com admet fins i tot la plataforma Tsunami Democràtic.
A la tardor parlarem de la resposta a la sentència, que condicionarà l'estat d'ànim del carrer i les relacions entre la Generalitat i l'Estat, i també ens centrarem en l'exhumació de Franco. Les restes del dictador seran traslladades al panteó de Mingorrubio abans del 25 d'octubre. No pot ser més oportuna l'estrena deGeneralísimo, la vida de Franco en color, un documental que arribarà als cinemes el 31 d'octubre, pocs dies després de l'exhumació. Amb direcció de Luis Carrizo, l'aportació al guió de Manel Lucas i la producció de Francesc Escribano, el treball retrata l'essència del règim franquista resseguint la trajectòria del dictador.
Espanya, al centre del focus
Franco serà exhumat i també reapareixerà a la gran pantalla. El nom del dictador empeltarà la campanya -la Moncloa espera treure'n profit-, una cursa inevitablement marcada per la sentència del Suprem. La del 10-N serà una de les conteses electorals amb més reminiscències patriòtiques, encara que el terme Espanya hagi estat al centre de molts lemes en les últimes dècades. El PSOE s'ha decidit per "Ahora, España"; Ciutadans s'ha refermat en la idea d'una "España en marcha"; Vox no ha sorprès amb "España siempre"; el PP ha penjat a la seva seu un lema clarificador -"¿Izquierda o Derecha? España"-, per bé que el lema electoral és "Por todo lo que nos une"; i Íñigo Errejón ha maquillat el patriotisme però no n'ha defugit quan ha triat Más País per al nom del partit.
Tantes referències d'accent nacionalista no semblen deixar marge per debatre el marc territorial. D'escletxes per a la negociació, ben poques. Fa temps que el PSOE no esmenta ni la proposta federal, i des del vell PP sorgeixen veus, com la de Mariano Rajoy, que avalen la via dels pactes d'estat de les dues grans forces del bipartidisme per respondre a la crisi catalana. Pablo Casado intenta parlar d'economia, però la campanya el pot arrossegar a mullar-se. Si hi posem el filtre de la història, potser no som tan lluny del que deia una pancarta, brandada per entusiastes seguidors de Franco, que apareix en el documental en color sobre la vida del dictador que es projectarà a finals de mes. "Ni rojos ni azules, españoles". Benvinguts al "clima d'octubre".