procés català

1919, quan el catalanisme va preparar un moviment de desobediència civil

Fa cent anys, els partits nacionalistes es van plantejar una resposta massiva a la política repressiva del govern espanyol i la negativa a un projecte d'autonomia

per Pep Martí, 12 d'octubre de 2019 a les 18:00 |
Romanones, assegut,al mig, dirigia el govern espanyol l'any 1919. | Viquipèdia
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha parlat explícitament de desobediència civil com a resposta a la sentència. Va ser en el transcurs de la darrera sessió de control al Parlament. Poc abans, el 10 de setembre, amb motiu del seu discurs institucional per la Diada, Torra tenia al costat el llibre Manual de desobediència civil (Saldonar) de Mark i Paul Engler, que és considerat un clàssic. Bufen aires de desobediència al carrer davant d'una situació d'atzucac. L'any 1919, fa cent anys, el catalanisme també es va plantejar un moviment així com a resposta a la negativa de l'Estat a una proposta d'autonomia.  

Aquests són els detalls i el marc general d'una iniciativa que es remunta al segle passat.


- Un context internacional aparentment favorable

El novembre del 1918, el mapa d'Europa es va trastocar. La fi de la Primera Guerra Mundial va suposar la derrota dels grans imperis (Alemanya, Àustria-Hongria, l'imperi otomà) i l'aparició de Iugoslàvia i de nous estats nacionals: Txecoslovàquia, Letònia, Lituània, Estònia, Finlàndia i Polònia, entre d'altres. Poc abans, el president nord-americà Wilson havia proclamat el dret dels pobles a l'autodeterminació. A Rússia, per la seva banda, hi triomfava la revolució bolxevic.

- Crisi de règim

A Espanya, el règim monàrquic de la Restauració, dominat per dos partits oligàrquics -el liberal i el conservador- estava molt erosionat i la situació social es degradava. Els beneficis econòmics que van suposar per a uns pocs la neutralitat en la guerra mundial van accentuar les desigualtats i va créixer la combativitat dels sindicats. 


Fa un segle, a Catalunya hi prenia volada el moviment autonomista a l'escalf de la Mancomunitat

Per la seva banda, a Catalunya, el moviment autonomista prenia volada, a l'escalf de la Mancomunitat. El catalanisme, liderat per la Lliga Regionalista, va intentar assolir un salt en l'autogovern i va impulsar, junt amb la resta de forces catalanes (de l'esquerra catalanista als carlins), un projecte d'autonomia que va trobar aliats en l'esquerra espanyola (PSOE, aleshores molt minoritari, i els republicans). La Campanya per l'Autonomia, iniciada el novembre del 1918, va mobilitzar el país.

- Madrid es tanca en banda

El govern del comte de Romanones, un liberal contemporitzador, va intentar una sortida política i va crear una comissió extraparlamentària per estudiar un projecte de descentralització, però les seves concessions no van anar més enllà. L'ala intransigent de la classe política va rebutjar amb histèria la pretensió catalana. 

Va ser aleshores quan els partits catalanistes van intentar un moviment de desobediència civil. Ho explica l'historiador Albert Balcells al seu estudi El projecte d'autonomia de la Mancomunitat de Catalunya i el seu context històric (editat pel Parlament de Catalunya). L'autor dona molts detalls d'un aspecte poc conegut: la violència desfermada als carrers de Barcelona a inicis del 1919 per grups ultres espanyolistes com la Liga Patriótica contra persones que lluïen llaços amb la bandera catalana. Hi havia tensió al carrer.  

- Aturar el país

El front autonomista va proposar un referèndum a Catalunya per aprovar l'Estatut elaborat i va presentar una proposta al Congrés perquè fos aprovat. Davant la negativa de Madrid, els partits catalans es van plantejar un ampli moviment de desobediència civil. Es va crear un comitè executiu que tindria amplis poders per organitzar-lo. El formaven Francesc Cambó, Alejandro Lerroux (que havia deixat enrere el seu anticatalanisme ferotge per abraçar un republicanisme moderat) i el carlí tradicionalista Emili Junyent. 

Davant la negativa de l'Estat a acceptar un referèndum per aprovar l'Estatut elaborat, els partits catalans es van plantejar un moviment de desobediència civil; es va descartar per arriscat

Es pretenia una renúncia massiva de tots els ajuntaments de Catalunya, una dimissió col·lectiva de tots els consistoris, l'abandonament de les Corts i la dimissió de tots els diputats a Corts i dels membres de les quatre diputacions. Això seria l'inici d'un gran moviment popular de desobediència que inclouria també la negativa a pagar impostos. Però aquest projecte va ser finalment bandejat perquè era arriscat. Calia protegir la Mancomunitat i es preveia una resposta repressiva de l'Estat, que no dubtaria a substituir amb delegats governatius els càrrecs abandonats. 

- Un sindicalisme aliè al catalanisme

Un factor que va acabar d'enterrar tota vel·leïtat desobedient va ser l'inici d'un important moviment vaguístic. De fet, des de finals del 1918, l'efervescència catalanista havia coincidit amb la radicalització del sindicalisme, hegemonitzat per la CNT, que es movia aliena a la campanya autonomista i la considerava dretana i burgesa pel lideratge que hi tenia la Lliga. 

La successió de fets sembla diabòlica. El 4 de febrer, començava la vaga de la Barcelona Traction, coneguda com la Canadenca (s'havia constituït a Toronto) i que donava electricitat a Barcelona. El 21 de febrer, la vaga era general a l'empresa i Barcelona es trobava quasi bé a les fosques, com ho estaria també el projecte autonomista. El 27 de febrer s'havia de votar al Congrés la proposta de referèndum, que no tenia cap possibilitat. Però ni això es va fer. Romanones va suspendre la cambra baixa espanyola i va decretar la suspensió de garanties a tot l'Estat.    

- La Lliga recula

Davant la força que pren la vaga, amb una CNT liderada pel carismàtic i pragmàtic Salvador Seguí, la burgesia s'espanta i arma la milícia civil del sometent. La dreta monàrquica anticatalanista (Unió Monàrquica Nacional) s'aplega amb la cúpula de la Lliga. Com escriu Balcells, "no es podia preparar el sometent com a força antisindicalista a les ordres del capità general i, alhora, programar un moviment de desobediència civil que hauria de fer front al capità general". La temptació de desobediència civil es va desar al calaix. 

- Contradiccions en tots els fronts

Davant la vaga de la Canadenca, el liberal Romanones intenta una política moderada. Envia un governador civil (Carlos Montañés) i un cap de policia (Gerado Doval) amb instruccions dialogants. Es força la patronal a fer concessions i a mitjan de març, l'empresa cedeix: jornada de vuit hores i alliberament d'obrers detinguts. Malauradament, aquesta va ser només una important victòria abans de noves derrotes. 

- Un militar bel·ligerant

El capità general Joaquim Milans del Bosch va jugar fort per imposar una política dura. Aprofitant un enduriment de la CNT -eufòrica pel triomf a la Canadenca-, que va dur a una vaga general a Barcelona, va reprimir durament el moviment i es va atrevir pràcticament a detenir Montañés i Doval, fent-los pujar per la força al tren que els duria a Madrid. A les poques hores, Romanones, que no es va veure amb forces de cessar el capità general, dimitia. Davant un clima social cada cop més enrarit, la Lliga va oblidar-se d'estatuts i referèndums. Tres anys després, patiria una escissió del sector més nacionalista, que va crear Acció Catalana.   

El capità general Joaquim Milans del Bosch va imposar una política dura i Romanones, que no es va veure amb forces de cessar-lo, va acabar plegant

L'any 1919, ara fa tot just un any, va ser intens. Molts dels personatges d'aquell moment semblen reencarnar-se en figures del present. Per recordar-nos que, per molt temps que passi, i per molts règims que se succeeixin, com en la frase de Cambó, "el fet viu de Catalunya persistirà", però els fantasmes de sempre continuen desperts.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació