11
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
14:03h
Em costa escriure sobre la banda de tarats. Així anomeno els del partit d’extrema dreta espanyol. Tinc el seu nom capat a Twitter. No vull saber-ne res perquè tot el que té relació amb ells em fa venir basques, ganes de vomitar. I també em fa venir basques tota la repercussió mediàtica que tenen. El blanquejament que se’ls regala. Ahir Pablo Motos va fer un pròleg a la seva entrevista amb el líder de la banda de tarats. El que va dir és raonable: aquesta gentussa té representació parlamentària i, per tant, té dret a una presència pública, té dret a explicar-se. Doncs perfecte, que s’expliquin, però si s’expliquen davant d’un periodista el que no pot ser és que quedin com el que no són: els més demòcrates de la història. Si això passa s’està sent immoral i s’és un periodista nefast.
L’entrevista de Pablo Motos a El hormiguero havia aixecat molta polseguera abans d’emetre’s. Després de veure-la no hi ha gran cosa a comentar més enllà de la constatació de com n’és de vomitiu l’individu entrevistat. Va parlar amb una tranquil·litat bestial, Motos feia veure que era incisiu però el guant blanc va predominar. Va semblar que li feia pressing amb l'avortament i l'eutanàsia, dos temes sensibles però de difícil argumentació intel·lectual. En canvi, un tema com l’homosexualitat, que podia deixar-lo més amb el cul a l’aire, va quedar molt deslluït.
L’entrevistat fins i tot va presumir d’haver defensat un company d’escola homosexual. Patètic. La qüestió de la violència de gènere tampoc li va crear excessives complicacions. Motos li va treure, amb bon criteri, la pancarta del seu lloctinent -encara més nauseabund que ell- el dia de la manifestació a Madrid contra l'assassinat d'una dona a mans de la seva parella. Escapisme permès, una altra vegada.
La conclusió final va ser que ni l'entrevistat ni el seu partit de tarats ni són feixistes, ni són homòfobs, ni són masclistes. Que és el més normal del món voler posar traves a l'avortament lliure i la mort digna és una indignitat. Motos es quedava tota l’estona a mig camí. Expressava que no estava d’acord amb les opinions de qui tenia al davant però no feia excessius esforços per a posar-lo contra les cordes. I l'entrevistat s'explicava amb tota tranquil·litat, es permetia bromes i somriures. Tot era des del bon rotllo. Com si ells fossin els més demòcrates de la història i els altres fossin els fanàtics, els que no permeten la dissidència. Algú que escoltés l’entrevista i no conegués les circumstàncies ni la conjectura pensaria que aquell tipus era un liberal de centre-dreta, un tradicionalista potser. I no pas un fatxa fastigós.
És molt possible, de fet és perfectament plausible, que veient l’entrevista d’ahir més d’un descontent de Ciutadans decidís que de cara al 10 de novembre és una idea fabulosa votar la banda de tarats. Blanquejament impecable.
L’entrevista de Pablo Motos a El hormiguero havia aixecat molta polseguera abans d’emetre’s. Després de veure-la no hi ha gran cosa a comentar més enllà de la constatació de com n’és de vomitiu l’individu entrevistat. Va parlar amb una tranquil·litat bestial, Motos feia veure que era incisiu però el guant blanc va predominar. Va semblar que li feia pressing amb l'avortament i l'eutanàsia, dos temes sensibles però de difícil argumentació intel·lectual. En canvi, un tema com l’homosexualitat, que podia deixar-lo més amb el cul a l’aire, va quedar molt deslluït.
L’entrevistat fins i tot va presumir d’haver defensat un company d’escola homosexual. Patètic. La qüestió de la violència de gènere tampoc li va crear excessives complicacions. Motos li va treure, amb bon criteri, la pancarta del seu lloctinent -encara més nauseabund que ell- el dia de la manifestació a Madrid contra l'assassinat d'una dona a mans de la seva parella. Escapisme permès, una altra vegada.
La conclusió final va ser que ni l'entrevistat ni el seu partit de tarats ni són feixistes, ni són homòfobs, ni són masclistes. Que és el més normal del món voler posar traves a l'avortament lliure i la mort digna és una indignitat. Motos es quedava tota l’estona a mig camí. Expressava que no estava d’acord amb les opinions de qui tenia al davant però no feia excessius esforços per a posar-lo contra les cordes. I l'entrevistat s'explicava amb tota tranquil·litat, es permetia bromes i somriures. Tot era des del bon rotllo. Com si ells fossin els més demòcrates de la història i els altres fossin els fanàtics, els que no permeten la dissidència. Algú que escoltés l’entrevista i no conegués les circumstàncies ni la conjectura pensaria que aquell tipus era un liberal de centre-dreta, un tradicionalista potser. I no pas un fatxa fastigós.
És molt possible, de fet és perfectament plausible, que veient l’entrevista d’ahir més d’un descontent de Ciutadans decidís que de cara al 10 de novembre és una idea fabulosa votar la banda de tarats. Blanquejament impecable.