26
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
14:50h
La sentència del judici de l'1-O ha obert un escenari de mobilitzacions a Catalunya, algunes capitanejades pel Tsunami Democràtic i altres sorgides de forma espontània i liderades majoritàriament per manifestants molt joves. La desobediència civil està en boca de tothom i el bloqueig de l'aeroport del Prat el 15 d'octubre va suposar la primera posada en pràctica del concepte. És el carrer qui protagonitza la desobediència, mentre el govern prioritza evitar un nou 155 i obrir el diàleg amb l'Estat.
Amb tot, el Parlament va aprovar el 26 de setembre una proposta de resolució, presentada per la CUP, que defensava la "legitimitat de la desobediència civil i institucional com a instruments en defensa dels drets civils, polítics i socials que puguin ser lesionats", amb el suport de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC. Un cop el Tribunal Suprem ja ha sentenciat els presos polítics, el debat sobre com respondre a la sentència -i també sobre com exercir el dret a l'autodeterminació- es manté obert.
Una de les eines que hi ha sobre la taula és, precisament, la desobediència civil, que també ha defensat el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, fins i tot durant el judici al Suprem. Els catalans no són els primers, ni segurament seran els últims, a valorar la desobediència com a eina política, com demostren diversos exemples arreu del món. El director de la Iniciativa d'Estudis de Resistència, Stellan Vinthagen, la representant dels tàtars de Crimea davant les Nacions Unides, Ayla Bakkali, i el sociòleg i activista porto-riqueny Ramón Grosfoguel han esdevingut referents internacionals en l'àmbit de la desobediència civil i la lluita no-violenta. Tots tres han visitat recentment Catalunya, convidats per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Vinthagen, Bakkali i Grosfoguel coincideixen a assenyalar la desobediència com la resposta més contundent de què disposen els catalans en l'actual escenari polític. "El dret d'autodeterminació s'ha d'exercir, digui el que digui Madrid. Si desobeeixes en l'àmbit civil, econòmic i polític, ja estàs creant autodeterminació", defensa Vinthagen.
El director de la Iniciativa d'Estudis de Resistència és partidari de la desobediència com a mecanisme per sumar més persones a les reivindicacions. "El millor exemple és l'1-O", afirma. "Les manifestacions i accions que es fan per reclamar coses a l'Estat poden generar frustració", apunta. Vinthagen acumula experiència en el terreny de la desobediència en la lluita antinuclear a Alemanya i és un dels promotors dels intents de trencar el bloqueig d'Israel a Gaza amb embarcacions de la Flotilla de la Llibertat. Les seves accions de boicot i acció directa li han comportat haver de passar un any a la presó. La seva recerca de moviments desobedients arreu del món fan que assenyali exemples com el moviment dels sense terra del Brasil o els zapatistes com a exemples a seguir.
L'activista porto-riqueny Ramón Grosfoguel s'expressa en termes similars i considera que l'1-O va suposar un "canvi en la mentalitat dels catalans" que no té marxa enrere. El punt de partida, diu, no és la victòria del sí en referèndum sinó l'ampli percentatge de ciutadans favorables a l'autodeterminació.
A partir d'aquí, Grosfoguel parteix d'una dicotomia en l'escenari català, que personalitza en dos líders. D'una banda Oriol Junqueras i, de l'altra, Cuixart. "ERC insisteix a demanar diàleg a l'Estat i això és una rendició, mentre que el president d'Òmnium diu que l'única manera d'avançar és la desobediència civil, i té raó. En relació a la qüestió catalana, les postures del PP, el PSOE i Ciutadans s'assimilen cada cop més a l'extrema dreta", argumenta. "Sense desobediència civil, Catalunya està morta perquè l'Estat us passarà per sobre", ressalta.
En aquest context, tant ell com Vinthagen afirmen que la desobediència ha de ser liderada per la ciutadania, sigui a través o no de les entitats, i que el Govern i els partits donin suport a aquest impuls. "Els patits seran capaços de deixar en un segon pla la seva estructura?", es pregunta, escèptic, Grosfoguel. "En el cas català és clau definir quina és la relació entre Govern i entitats perquè aquest esquema no és habitual en les lluites desobedients arreu del món", apunta Vinthagen.
Internacionalitzar la repressió
Per a Grosfoguel, la repressió és una part destacada de la maquinària estatal i posa especialment el focus sobre la presó provisional per als set activistes dels comitès de defensa de la República acusats de terrorisme. "Estan intentant vincular la lluita per l'autodeterminació a presumptes accions terroristes", assegura.
Les operacions contra suposats terroristes han estat una constant a Crimea des que Rússia es va annexionar la península. Desenes d'activistes han estat empresonats i la justícia russa ha il·legalitzat l'òrgan d'autogovern dels tàrtars. "És bàsic que la comunitat internacional conegui aquestes actuacions contra els drets fonamentals", assegura Bakkali, representant dels tàrtars de Crimea a les Nacions Unides, que aconsella als catalans aplicar aquesta recepta.
Amnistia Internacional s'ha pronunciat sobre les vulneracions de drets als tàrtars de Crimea, denunciant que les autoritats russes s'han fixat com a "objectiu" la persecució d'activistes per acabar amb els "últims vestigis d'oposició a l'annexió". El seu posicionament, però, no ha fet canviar les coses. "Els estats ignoren sovint els acords internacionals i la voluntat de les nacions", admet Bakkali. Per invertir la tendència, defensa intensificar la projecció internacional, també en el cas català. "La internacionalització ha de servir per demostrar al món que Espanya no actua com un país democràtic", assenyala.
Una internacionalització que per a Grosfoguel ha de començar dins del mateix estat espanyol. "Un dels problemes de la repressió és que els espanyols es creguin el relat creat per l'Estat. Cal que les entitats i els partits es dirigeixin a aquesta gent i ho facin en castellà", demana.
Internacionalització, desobediència civil i lluita no violenta. Aquests són els ingredients que Bakkali, Vinthagen i Grosfoguel posen sobre la taula un cop el Tribunal Suprem ja ha dictat sentència. D'exemples arreu del món n'hi ha molts i la societat catalana té el repte de fer encaixar les peces en el context actual. "La repressió existeix perquè Catalunya està plantejant un repte a Espanya. El seu objectiu és generar por i per això la resposta ha de ser col·lectiva", conclou Vinthagen.
Amb tot, el Parlament va aprovar el 26 de setembre una proposta de resolució, presentada per la CUP, que defensava la "legitimitat de la desobediència civil i institucional com a instruments en defensa dels drets civils, polítics i socials que puguin ser lesionats", amb el suport de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC. Un cop el Tribunal Suprem ja ha sentenciat els presos polítics, el debat sobre com respondre a la sentència -i també sobre com exercir el dret a l'autodeterminació- es manté obert.
Una de les eines que hi ha sobre la taula és, precisament, la desobediència civil, que també ha defensat el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, fins i tot durant el judici al Suprem. Els catalans no són els primers, ni segurament seran els últims, a valorar la desobediència com a eina política, com demostren diversos exemples arreu del món. El director de la Iniciativa d'Estudis de Resistència, Stellan Vinthagen, la representant dels tàtars de Crimea davant les Nacions Unides, Ayla Bakkali, i el sociòleg i activista porto-riqueny Ramón Grosfoguel han esdevingut referents internacionals en l'àmbit de la desobediència civil i la lluita no-violenta. Tots tres han visitat recentment Catalunya, convidats per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Vinthagen, Bakkali i Grosfoguel coincideixen a assenyalar la desobediència com la resposta més contundent de què disposen els catalans en l'actual escenari polític. "El dret d'autodeterminació s'ha d'exercir, digui el que digui Madrid. Si desobeeixes en l'àmbit civil, econòmic i polític, ja estàs creant autodeterminació", defensa Vinthagen.
El director de la Iniciativa d'Estudis de Resistència és partidari de la desobediència com a mecanisme per sumar més persones a les reivindicacions. "El millor exemple és l'1-O", afirma. "Les manifestacions i accions que es fan per reclamar coses a l'Estat poden generar frustració", apunta. Vinthagen acumula experiència en el terreny de la desobediència en la lluita antinuclear a Alemanya i és un dels promotors dels intents de trencar el bloqueig d'Israel a Gaza amb embarcacions de la Flotilla de la Llibertat. Les seves accions de boicot i acció directa li han comportat haver de passar un any a la presó. La seva recerca de moviments desobedients arreu del món fan que assenyali exemples com el moviment dels sense terra del Brasil o els zapatistes com a exemples a seguir.
Stellan Vinthagen: "El dret d'autodeterminació s'ha d'exercir, digui el que digui Madrid"
L'activista porto-riqueny Ramón Grosfoguel s'expressa en termes similars i considera que l'1-O va suposar un "canvi en la mentalitat dels catalans" que no té marxa enrere. El punt de partida, diu, no és la victòria del sí en referèndum sinó l'ampli percentatge de ciutadans favorables a l'autodeterminació.
A partir d'aquí, Grosfoguel parteix d'una dicotomia en l'escenari català, que personalitza en dos líders. D'una banda Oriol Junqueras i, de l'altra, Cuixart. "ERC insisteix a demanar diàleg a l'Estat i això és una rendició, mentre que el president d'Òmnium diu que l'única manera d'avançar és la desobediència civil, i té raó. En relació a la qüestió catalana, les postures del PP, el PSOE i Ciutadans s'assimilen cada cop més a l'extrema dreta", argumenta. "Sense desobediència civil, Catalunya està morta perquè l'Estat us passarà per sobre", ressalta.
Vinthagen, Bakkali i Grosfoguel, fotografiats a la seu l'ANC. Foto: Adrià Costa
En aquest context, tant ell com Vinthagen afirmen que la desobediència ha de ser liderada per la ciutadania, sigui a través o no de les entitats, i que el Govern i els partits donin suport a aquest impuls. "Els patits seran capaços de deixar en un segon pla la seva estructura?", es pregunta, escèptic, Grosfoguel. "En el cas català és clau definir quina és la relació entre Govern i entitats perquè aquest esquema no és habitual en les lluites desobedients arreu del món", apunta Vinthagen.
Internacionalitzar la repressió
Per a Grosfoguel, la repressió és una part destacada de la maquinària estatal i posa especialment el focus sobre la presó provisional per als set activistes dels comitès de defensa de la República acusats de terrorisme. "Estan intentant vincular la lluita per l'autodeterminació a presumptes accions terroristes", assegura.
Les operacions contra suposats terroristes han estat una constant a Crimea des que Rússia es va annexionar la península. Desenes d'activistes han estat empresonats i la justícia russa ha il·legalitzat l'òrgan d'autogovern dels tàrtars. "És bàsic que la comunitat internacional conegui aquestes actuacions contra els drets fonamentals", assegura Bakkali, representant dels tàrtars de Crimea a les Nacions Unides, que aconsella als catalans aplicar aquesta recepta.
Amnistia Internacional s'ha pronunciat sobre les vulneracions de drets als tàrtars de Crimea, denunciant que les autoritats russes s'han fixat com a "objectiu" la persecució d'activistes per acabar amb els "últims vestigis d'oposició a l'annexió". El seu posicionament, però, no ha fet canviar les coses. "Els estats ignoren sovint els acords internacionals i la voluntat de les nacions", admet Bakkali. Per invertir la tendència, defensa intensificar la projecció internacional, també en el cas català. "La internacionalització ha de servir per demostrar al món que Espanya no actua com un país democràtic", assenyala.
Ayla Bakkali: "La internacionalització ha de servir per demostrar al món que Espanya no actua com un país democràtic"
Una internacionalització que per a Grosfoguel ha de començar dins del mateix estat espanyol. "Un dels problemes de la repressió és que els espanyols es creguin el relat creat per l'Estat. Cal que les entitats i els partits es dirigeixin a aquesta gent i ho facin en castellà", demana.
Internacionalització, desobediència civil i lluita no violenta. Aquests són els ingredients que Bakkali, Vinthagen i Grosfoguel posen sobre la taula un cop el Tribunal Suprem ja ha dictat sentència. D'exemples arreu del món n'hi ha molts i la societat catalana té el repte de fer encaixar les peces en el context actual. "La repressió existeix perquè Catalunya està plantejant un repte a Espanya. El seu objectiu és generar por i per això la resposta ha de ser col·lectiva", conclou Vinthagen.