06
d'octubre
del
2019
Actualitzat
el
07
d'octubre
a les
10:01h
Aquest dilluns tindrà lloc al Parlament el quart debat d'una moció de censura contra el president de la Generalitat des del restabliment de les institucions catalanes. El primer grup de la cambra, Ciutadans, defensarà una moció de censura contra el president Quim Torra que no té opcions de prosperar, ja que tan sols el Partit Popular s'ha mostrat favorable a donar suport a la candidatura alternativa de Lorena Roldán.
Les mocions de censura a Catalunya, regulades per l'Estatut, segueixen -com a l'estat espanyol- el model de la Constitució alemanya, que estableix l'anomenada moció constructiva. Vol dir que per sortir guanyadora, la censura al president ha d'incloure l'elecció d'un nou president, el que requereix una majoria absoluta. Censurar el president i elegir-ne un de nou són dues coses que van aplegades. Veiem com van anar les anteriors mocions de censura des del restabliment de la Generalitat.
Benet contra Pujol
L'any 1982, Jordi Pujol governava en solitari amb una majoria precària al Parlament des de feia dos anys. CiU no disposava de majoria absoluta i requeria els suports de la UCD per la dreta, i d'ERC per l'esquerra. A l'oposició, hi havia el PSC i el PSUC. Va ser el grup parlamentari del PSUC el que va presentar una moció de censura contra Pujol.
El candidat alternatiu era Josep Benet, que va presentar la moció criticant la "inoperància" davant les necessitats socials i la crisi econòmica, i el caràcter "dretà" i minoritari del Govern Pujol. La iniciativa de Benet era agosarada i tenia l'interès afegit de ser una mena d'esquerda entre dos referents del catalanisme montserratí com Pujol i Benet, que havia estat candidat a la Generalitat el 1980, com a independent en les llistes del PSUC.
El 30 de setembre, va contestar a Benet, en nom del Govern, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Josep Maria Cullell. Va fer un discurs tan agressiu contra Benet que va ferir profundament el candidat del PSUC. Es va dir que la duresa de Cullell -que mai es va caracteritzar per tenir mà esquerra- va ser tal que fins i tot va incomodar dirigents de CDC. Cullell va arribar a dir: "Vostè no ha presentat programa, vostè ha presentat un conjunt de mesures que, sincerament, no passen ni un examen de setembre", adreçant-se a l'historiador com a "candidat dels comunistes". Benet li va contestar dient que el seu discurs delatava manca d'experiència i retòrica fàcil.
La moció va ser derrotada per 56 vots en contra, 53 abstencions i 21 vots a favor. CiU i ERC la van rebutjar i només el PSUC hi va donar suport, mentre que el PSC i els centristes (aleshores ja fracturats entre les restes d'UCD i el CDS de Suárez) es van abstenir.
Maragall contra Pujol
La segona moció de censura que va viure el Parlament es va presentar l'octubre del 2001. Es vivien els darrers temps de l'etapa Pujol i l'oposició era liderada per l'exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, qui en les eleccions anteriors, el 1999, va fregar la victòria. CiU patia el desgast dels seus pactes amb el PP, just quan José María Aznar gaudia d'una majoria absoluta al Congrés que havia endurit cap a la dreta la seva política. De fet, el caràcter "lesiu" de l'aliança de Pujol amb el PP va ser esgrimit com un motiu poderós per Maragall per presentar la moció.
Es va donar el cas que en el debat d'aquesta moció de censura no va intervenir el president Pujol. Amb el reglament a la mà, no hi estava obligat. Van ser diversos membres del Govern els qui van intervenir. Pujol va delegar el protagonisme en el conseller en cap, Artur Mas, que va parlar en nom de l'executiu. L'altre portaveu protagonista de CiU va ser Josep Antoni Duran Lleida. Un altre fet destacat d'aquelles sessions és que qui seia darrera de la fila del Govern era Enric Millo, en aquell moment diputat de CiU i que va aplaudir amb fervor el discurs de Mas.
La moció va ser rebutjada en obtenir 55 a favor, que corresponien als escons del PSC-Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya. CiU i el PP, en aquell moment aliats, van rebutjar-la (68 vots), mentre que els 12 d'ERC es van abstenir.
Piqué contra Maragall
La tercera moció de censura presentada es va debatre el 10 de març del 2005. Les tornes havien canviat en la política catalana i governava el primer tripartit, amb el president Maragall. La cambra vivia trasbalsada des de la intervenció d'uns dies abans del mateix Maragall quan, adreçant-se als escons d'una CiU a l'oposició, va etzibar: "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%". Però no va ser Mas qui va presentar la moció, sinó un tercer en discòrdia: Josep Piqué, l'exministre d'Exteriors d'Aznar que dirigia el PP català.
Piqué va voler aprofitar el xoc frontal entre Maragall i Mas, però la seva iniciativa no tenia recorregut. La polèmica del 3% va inflamar la política catalana, però en pocs dies el PSC i CiU van intentar treure tensió al clima. Piqué, abocat a una derrota clara, va retirar la moció després del debat.
A Espanya hi ha hagut tres mocions de censura des del 1977. A diferència de Catalunya, la tercera -presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy- va triomfar.
Les mocions de censura a Catalunya, regulades per l'Estatut, segueixen -com a l'estat espanyol- el model de la Constitució alemanya, que estableix l'anomenada moció constructiva. Vol dir que per sortir guanyadora, la censura al president ha d'incloure l'elecció d'un nou president, el que requereix una majoria absoluta. Censurar el president i elegir-ne un de nou són dues coses que van aplegades. Veiem com van anar les anteriors mocions de censura des del restabliment de la Generalitat.
Benet contra Pujol
L'any 1982, Jordi Pujol governava en solitari amb una majoria precària al Parlament des de feia dos anys. CiU no disposava de majoria absoluta i requeria els suports de la UCD per la dreta, i d'ERC per l'esquerra. A l'oposició, hi havia el PSC i el PSUC. Va ser el grup parlamentari del PSUC el que va presentar una moció de censura contra Pujol.
El candidat alternatiu era Josep Benet, que va presentar la moció criticant la "inoperància" davant les necessitats socials i la crisi econòmica, i el caràcter "dretà" i minoritari del Govern Pujol. La iniciativa de Benet era agosarada i tenia l'interès afegit de ser una mena d'esquerda entre dos referents del catalanisme montserratí com Pujol i Benet, que havia estat candidat a la Generalitat el 1980, com a independent en les llistes del PSUC.
El 30 de setembre, va contestar a Benet, en nom del Govern, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Josep Maria Cullell. Va fer un discurs tan agressiu contra Benet que va ferir profundament el candidat del PSUC. Es va dir que la duresa de Cullell -que mai es va caracteritzar per tenir mà esquerra- va ser tal que fins i tot va incomodar dirigents de CDC. Cullell va arribar a dir: "Vostè no ha presentat programa, vostè ha presentat un conjunt de mesures que, sincerament, no passen ni un examen de setembre", adreçant-se a l'historiador com a "candidat dels comunistes". Benet li va contestar dient que el seu discurs delatava manca d'experiència i retòrica fàcil.
La moció va ser derrotada per 56 vots en contra, 53 abstencions i 21 vots a favor. CiU i ERC la van rebutjar i només el PSUC hi va donar suport, mentre que el PSC i els centristes (aleshores ja fracturats entre les restes d'UCD i el CDS de Suárez) es van abstenir.
Maragall contra Pujol
La segona moció de censura que va viure el Parlament es va presentar l'octubre del 2001. Es vivien els darrers temps de l'etapa Pujol i l'oposició era liderada per l'exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, qui en les eleccions anteriors, el 1999, va fregar la victòria. CiU patia el desgast dels seus pactes amb el PP, just quan José María Aznar gaudia d'una majoria absoluta al Congrés que havia endurit cap a la dreta la seva política. De fet, el caràcter "lesiu" de l'aliança de Pujol amb el PP va ser esgrimit com un motiu poderós per Maragall per presentar la moció.
Es va donar el cas que en el debat d'aquesta moció de censura no va intervenir el president Pujol. Amb el reglament a la mà, no hi estava obligat. Van ser diversos membres del Govern els qui van intervenir. Pujol va delegar el protagonisme en el conseller en cap, Artur Mas, que va parlar en nom de l'executiu. L'altre portaveu protagonista de CiU va ser Josep Antoni Duran Lleida. Un altre fet destacat d'aquelles sessions és que qui seia darrera de la fila del Govern era Enric Millo, en aquell moment diputat de CiU i que va aplaudir amb fervor el discurs de Mas.
La moció va ser rebutjada en obtenir 55 a favor, que corresponien als escons del PSC-Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya. CiU i el PP, en aquell moment aliats, van rebutjar-la (68 vots), mentre que els 12 d'ERC es van abstenir.
Piqué contra Maragall
La tercera moció de censura presentada es va debatre el 10 de març del 2005. Les tornes havien canviat en la política catalana i governava el primer tripartit, amb el president Maragall. La cambra vivia trasbalsada des de la intervenció d'uns dies abans del mateix Maragall quan, adreçant-se als escons d'una CiU a l'oposició, va etzibar: "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%". Però no va ser Mas qui va presentar la moció, sinó un tercer en discòrdia: Josep Piqué, l'exministre d'Exteriors d'Aznar que dirigia el PP català.
Piqué va voler aprofitar el xoc frontal entre Maragall i Mas, però la seva iniciativa no tenia recorregut. La polèmica del 3% va inflamar la política catalana, però en pocs dies el PSC i CiU van intentar treure tensió al clima. Piqué, abocat a una derrota clara, va retirar la moció després del debat.
A Espanya hi ha hagut tres mocions de censura des del 1977. A diferència de Catalunya, la tercera -presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy- va triomfar.