Festival de Sitges 2019: crítica

«En la hierba alta»: endinsar-se en la claustrofòbia i la confusió

La pel·lícula inaugural de Sitges 2019 adapta una novel·la de Stephen King amb un gran apartat tècnic però mancances de guió que la fan inconnexa i plana

per Victor Rodrigo , Festival de Sitges, 3 d'octubre de 2019 a les 17:30 |
Cartell promocional de «In the tall grass» | Netflix
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'octubre de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un tremolor de neguit i les expectatives molt altes. Això és el que genera la fusió entre Netflix i una adaptació d'una novel·la d'Stephen King. El Festival de Sitges 2019 ha inaugurat el certamen amb la pel·lícula In the tall grass (En la hierba alta), una història de terror basada en un dels relats més curts del famós escriptor del gènere, qui la va coescriure amb el seu fill, Joe Hill. Netflix és la productora i distribuidora del metratge, amb una gran expectativa internacional. El film és una barreja de personatges que no acaben de connectar bé les seves pròpies històries, certs rampells de terror que no espanten suficient i una sensació de claustrofobia que arriba al seu clímax a mitja pel·lícula per acabar diluent-se pel camí final. Tot sota el mar verd de vegetació que inunda la pantalla a cada minut que passa.


Vincenzo Natali dirigeix aquesta història que se centra en un camp gegant, quilomètric, de gespa molt alta. Una parella de germans s'endinsen en aquesta immensitat de gespa en escoltar el crit d'auxili d'un nen des de la carretera. En el moment que posen els peus a dins, la pròpia vegetació començarà a desorientar-los, a separar-los i a absorbir els espectadors en un mar de neguit i claustrofòbia. 

Una família de pare, mare i fill havien quedat atrapats amb anterioritat. L'exparella de la germana, que està embarassada, també apareix en aquest cap gegantí de gespa. Tots aquests personatges conformen un grup heterogeni que ha de combatre contra natura per poder sortir d'allà. L'apartat tècnic és molt sòlid, amb els ingredients -en algun moment excessius- per aconseguir una ambientació de tensió, de reclusió i d'absoluta pèrdua. Els ensurts, però, són prou previsibles amb excepcions al final. Patrick Wilson i Will Buie Jr -el nen petit-, són els papers més destacats en un repartiment limitat. Alguns personatges són massa inexpressius per a una situació tan asfixiant com la que viuen.


El guió, per contra, va agafant embranzida fins arribar a l'equador del metratge. A partir d'aquest, es dilueix en un exercici cinematogràfic inconnex que no acaba de quallar i es queda en un fang que ha esquitxat molts personatges, moltes trames però ho acaba resolent per la via ràpida. L'obra literària no finalitza igual que la cinematogràfica i així pot afectar a molts fans de Stephen King.

En definitiva, els 90 minuts que dura la pel·lícula construeixen un relat poc aterrador, amb diversos moments de tensió destacats i d'expectació pel que vindrà, concloent en un poti-poti de sensacions irregulars sobre una història que podria haver acabat molt millor. L'única conclusió sòlida que s'extreu del film de Natali és que no s'ha d'entrar sota cap circumstància en un camp de gespa alta. Ni que et cridi un nen.




 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació