​Marta Padovan, la veu i la presència

Hi ha presències que a més a més de físiques també són sonores. Marta Padovan era una d’aquestes presències. L’actriu va morir abans d’ahir als vuitanta-un anys després d’una llarguíssima carrera al teatre, el cinema i la televisió. I també al doblatge, on va cedir la seva veu, inconfusible, a dotzenes de personatges.

Segurament el que més forat ha fet en l’imaginari col·lectiu sigui el de Roseanne Connor, aquella mestressa de casa de personalitat expansiva i família nombrosa que es va colar durant uns quants anys a la sala d’estar de milions de persones. Roseanne, produïda entre 1988 i 1997 i emesa per TV3 és un dels grans papers de doblatge de Padovan. Aquells crits “Daaaaaaan!” adreçats al pobre John Goodman i la complicada relació amb els tres fills de la parella i amb la germana de Rosaanne estan tamisats de la personalitat d’aquesta actriu tan i tan estimada.

La recordo molt bé en la pell de l’abnegada esposa de Cassen a De professió API, aquella comèdia irrepetible i hilarant tan emblemàtica de la primera etapa de la ficció pròpia a TV3. També era la senyora de la neteja de Pedralbes Centre i l’Assumpció de Nissaga de poder, dona humil, patidora, que acaba en l’obscuritat d’una ceguesa inexorable. Tota la versatilitat dramàtica de Padovan va quedar palesa en aquell personatge que tantíssima gent recorda.

Més endavant, alguns papers més episòdics en altres sèries de la televisió pública i sempre al peu del canó del doblatge. Hi ha una generació irrepetible de dobladors a casa nostra que s’està extingint i que ha engrandit i dignificat l’ofici fins a extrems bastant insòlits. La generació de Glòria Roig, Marta Martorell, Maria Lluïsa Solà, José Luis Sansalvador, Rogelio Hernández, Pepe Mediavilla, Joaquín Díaz, Elsa Fàbregas i tantíssims d’altres. Estan miraculosament en actiu Arseni Corsellas, Maife Gil, Camilo Garcia, Ricard Solans... Ja he escrit uns quants articles sobre el doblatge i em fa por repetir-me. El comiat a Marta Padovan bé valia mencionar el tema una altra vegada. 

Moltíssim teatre i moltíssim cinema també ocupa llargs trajectes de la seva carrera. Va aparèixer amb papers protagonistes a ben bé una dotzena de pel·lícules durant els primers anys seixanta: Tu marido nos engaña, Los desamparados, Trampa mortal, Senda torcida, El diabló en vacaciones, El Puente de la ilusión... Quasi sempre cinema comercial, de gènere, poc memorable i recordat per poca gent però que formava part d’un engranatge sòlid com un menhir, en d’una cinematografia, l’espanyola, de profund arrelament dins les classes populars que omplien cada dia les sales de cinema. 

En teatre, tres quarts del mateix. Obres de repertori popular, comèdia i drama de tresillo, però també Ionesco, Alfonso Paso, Xavier Regàs... Va formar part de l’històric repartiment del primer muntatge de Pel davant i pel darrere, d’Alexander Herold al teatre Condal de Barcelona el 1986. Un muntatge que s’ha reposat ja no se sap quantes vegades i sempre amb similar èxit de convocatòria. Com tantes vegades passa, la televisió va portar-li a la Marta Padovan la popularitat i l’estima del gran públic. L’ofici el portava de fàbrica, construït a consciència, a base de molt treball, de molta artesania, de voler ficar-se sempre en la pell dels altres i resultar sempre creïble, sempre efectiu. Algunes vegades, commovedor. Ella ho aconseguia quasi sempre.