28
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
30
de setembre
a les
18:03h
Mentre s'acosta el moment en què es coneixerà la sentència del Tribunal Suprem, s'obre pas l'amnistia com una reivindicació unitària de l'independentisme en cas de condemna. Al final del debat de política general al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat), ERC i la CUP van aprovar una proposta de resolució que reclama que la cambra treballi per resoldre el conflicte "a través de l'aplicació d'una amnistia". Aquest divendres, després del consell de ministres, el govern espanyol ja ha anunciat que la recorrerà al Tribunal Constitucional.
La defensa de l'amnistia com a camí de superació del xoc entre Catalunya i l'Estat té ja defensors molt autoritzats. Ho propugnava Joan Tardà en una entrevista a NacióDigital, en la qual defensava un Govern de front ampli que mantingués un diàleg amb el poder central i amb el PSC, i una amnistia com a punt de trobada de la propera campanya electoral. Des d'un altre espai, l'exlíder dels comuns Xavier Domènech defensava també l'amnistia per tornar la política a la política.
L'amnistia torna a estar en el centre del debat polític. Ja ho va estar en un altre moment greu. A les acaballes del franquisme, el moviment unitari de l'Assemblea de Catalunya va fer de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" el seu lema, que aplegava tota l'oposició a la dictadura. També a Espanya, l'amnistia era un clam unitari de l'antifranquisme.
La lluita per la llibertat dels presos
El regnat de Joan Carles I es va inaugurar amb un indult general que va treure de les presons centenars d'activistes antifranquistes. Però no es van despenalitzar els suposats delictes que havien comès. Els primers mesos de 1976 van tornar a ser detinguts nombrosos dirigents polítics i sindicals. Va ser molt sonat el cas de Marcelino Camacho, líder de CCOO.
Catalunya va ser on el moviment proamnistia va agafar més volada, amb massives manifestacions els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976, amb repressió policial. Carlos Arias era president. El ministre de l'Interior era Manuel Fraga, que va fer cèlebre la frase "El carrer és meu". La situació social es va deteriorar encara més. El mes de juliol, Adolfo Suárez substituïa Arias i s'obria el joc.
El 30 de juliol de 1976, el govern de Suárez va aprovar una primera llei d'amnistia, que va ser rebutjada pel gruix de l'oposició per considerar-la insuficient. No era l'amnistia total perquè deixava fora els membres d'ETA que havien comès delictes de sang, i que l'oposició considerava com a presos polítics. Finalment, el Congrés va aprovar un nou projecte. El proper 15 d'octubre, es compliran 42 anys de la llei d'amnistia per part del govern d'Adolfo Suárez. Havien passat quatre mesos des de les primeres eleccions democràtiques després de la Guerra Civil, el 15 de juny, amb la victòria -sense majoria absoluta- de la centrista UCD de Suárez.
A l'esquerra, hi havia un fort bloc d'oposició, liderat pel PSOE de Felipe González. La dreta més intransigent, que no amagava la seva nostàlgia pel franquisme, s'havia refugiat en l'AP de Manuel Fraga, reduïda un grapat d'escons. Van ser els fraguistes pràcticament els únics a abstenir-se en la votació de la llei al Congrés, un text que va ser aprovat de manera aclaparadora. A Catalunya, les forces provinents de l'antifranquisme (PSC, PSUC, Pacte Democràtic) havien guanyat clarament.
El text de la llei amnistiava "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes duts a terme amb anterioritat al 15 de desembre de 1976". Aquesta era la data del referèndum que va aprovar la llei de reforma política que va obrir la porta a la Transició. També amnistiava tots els actes posteriors fins al 15 de juny de 1977 que tinguessin a més com a objectiu "el restabliment de les llibertats" o "la reivindicació de les autonomies dels pobles d'Espanya".
Uns articles molt intencionats
Quedaven dins de l'àmbit de la llei els delictes de rebel·lió i sedició, com també els delictes comesos fruit dels anteriors. Però els punts e) i f) de l'article 2 eren molt intencionats. Quedaven amnistiats: e) Els delictes i faltes que poguessin haver comès les autoritats, funcionaris i agents de l'ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei" i "f) els comesos per funcionaris i agents de l'ordre contra l'exercici dels drets de les persones". L'amnistia ja era quasi total. Els membres d'ETA se'n van beneficiar, però al preu de la protecció pels repressors i torturadors. Un col·lectiu va quedar marginat: els membres de la Unió Militar Democràtica, que no van poder recuperar el seu rang fins al 1987.
I els crims del franquisme?
Durant anys, la llei d'amnistia de 1977 va ser considerada una conquesta democràtica. Amb el pas dels anys, però, els avenços en el dret internacional i el fet que la memòria històrica aparegués en el centre del debat polític a l'estat espanyol, van donar una llum diferent al significat de la llei. Les associacions en defensa de la memòria, entitats com Amnistia Internacional i la Comissió dels Drets Humans de l'ONU van reclamar al govern espanyol la derogació d'una llei que impedia fer justícia sobre els crims considerats imprescriptibles, com els que són contra la humanitat i les tortures. Però fins ara, el bloc format per PSOE, PP i Ciutadans ha fet front comú per impedir la derogació de la llei.
La defensa de l'amnistia com a camí de superació del xoc entre Catalunya i l'Estat té ja defensors molt autoritzats. Ho propugnava Joan Tardà en una entrevista a NacióDigital, en la qual defensava un Govern de front ampli que mantingués un diàleg amb el poder central i amb el PSC, i una amnistia com a punt de trobada de la propera campanya electoral. Des d'un altre espai, l'exlíder dels comuns Xavier Domènech defensava també l'amnistia per tornar la política a la política.
L'amnistia torna a estar en el centre del debat polític. Ja ho va estar en un altre moment greu. A les acaballes del franquisme, el moviment unitari de l'Assemblea de Catalunya va fer de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" el seu lema, que aplegava tota l'oposició a la dictadura. També a Espanya, l'amnistia era un clam unitari de l'antifranquisme.
La lluita per la llibertat dels presos
El regnat de Joan Carles I es va inaugurar amb un indult general que va treure de les presons centenars d'activistes antifranquistes. Però no es van despenalitzar els suposats delictes que havien comès. Els primers mesos de 1976 van tornar a ser detinguts nombrosos dirigents polítics i sindicals. Va ser molt sonat el cas de Marcelino Camacho, líder de CCOO.
Catalunya va ser on el moviment proamnistia va agafar més volada, amb massives manifestacions els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976, amb repressió policial. Carlos Arias era president. El ministre de l'Interior era Manuel Fraga, que va fer cèlebre la frase "El carrer és meu". La situació social es va deteriorar encara més. El mes de juliol, Adolfo Suárez substituïa Arias i s'obria el joc.
El 30 de juliol de 1976, el govern de Suárez va aprovar una primera llei d'amnistia, que va ser rebutjada pel gruix de l'oposició per considerar-la insuficient. No era l'amnistia total perquè deixava fora els membres d'ETA que havien comès delictes de sang, i que l'oposició considerava com a presos polítics. Finalment, el Congrés va aprovar un nou projecte. El proper 15 d'octubre, es compliran 42 anys de la llei d'amnistia per part del govern d'Adolfo Suárez. Havien passat quatre mesos des de les primeres eleccions democràtiques després de la Guerra Civil, el 15 de juny, amb la victòria -sense majoria absoluta- de la centrista UCD de Suárez.
A l'esquerra, hi havia un fort bloc d'oposició, liderat pel PSOE de Felipe González. La dreta més intransigent, que no amagava la seva nostàlgia pel franquisme, s'havia refugiat en l'AP de Manuel Fraga, reduïda un grapat d'escons. Van ser els fraguistes pràcticament els únics a abstenir-se en la votació de la llei al Congrés, un text que va ser aprovat de manera aclaparadora. A Catalunya, les forces provinents de l'antifranquisme (PSC, PSUC, Pacte Democràtic) havien guanyat clarament.
El text de la llei amnistiava "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes duts a terme amb anterioritat al 15 de desembre de 1976". Aquesta era la data del referèndum que va aprovar la llei de reforma política que va obrir la porta a la Transició. També amnistiava tots els actes posteriors fins al 15 de juny de 1977 que tinguessin a més com a objectiu "el restabliment de les llibertats" o "la reivindicació de les autonomies dels pobles d'Espanya".
Uns articles molt intencionats
Quedaven dins de l'àmbit de la llei els delictes de rebel·lió i sedició, com també els delictes comesos fruit dels anteriors. Però els punts e) i f) de l'article 2 eren molt intencionats. Quedaven amnistiats: e) Els delictes i faltes que poguessin haver comès les autoritats, funcionaris i agents de l'ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei" i "f) els comesos per funcionaris i agents de l'ordre contra l'exercici dels drets de les persones". L'amnistia ja era quasi total. Els membres d'ETA se'n van beneficiar, però al preu de la protecció pels repressors i torturadors. Un col·lectiu va quedar marginat: els membres de la Unió Militar Democràtica, que no van poder recuperar el seu rang fins al 1987.
I els crims del franquisme?
Durant anys, la llei d'amnistia de 1977 va ser considerada una conquesta democràtica. Amb el pas dels anys, però, els avenços en el dret internacional i el fet que la memòria històrica aparegués en el centre del debat polític a l'estat espanyol, van donar una llum diferent al significat de la llei. Les associacions en defensa de la memòria, entitats com Amnistia Internacional i la Comissió dels Drets Humans de l'ONU van reclamar al govern espanyol la derogació d'una llei que impedia fer justícia sobre els crims considerats imprescriptibles, com els que són contra la humanitat i les tortures. Però fins ara, el bloc format per PSOE, PP i Ciutadans ha fet front comú per impedir la derogació de la llei.