26
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
15:18h
"Aquest home sap tocar el cul de les vaques". George Pompidou, president de la República francesa (1969-74) va dir això d'un jove Jacques Chirac. Es referia a la facilitat d'empatitzar amb la gent en tot tipus d'actes i fires rurals. La vida de Chirac (1932-2019), que ha conclòs avui, és la d'un dels grans animals polítics europeus, plena de llums i ombres.
Fill de la burgesia francesa, va seguir el mateix itinerari de tots els integrants de l'elit, dels estudis al col·legi Lluís el Gran de París a l'Escola Nacional de l'Administració. Diputat i secretari d'Estat durant la presidència del general De Gaulle (1958-69), Chirac va abraçar la bandera del gaullisme, una versió del nacionalisme francès inspirat per l'heroi de la Resistència. Com De Gaulle, va voler encarnar molt més que un ideari conservador i va defensar la idea de la "grandeur" francesa.
Oposició a la guerra de l'Iraq
Chirac va conèixer tots els engranatges de l'Estat, especialment des del ministeri de l'Interior. Alcalde de París i primer ministre, l'Elisi, la seu de la presidència, li va costar més i va haver d'esperar a la fi de l'era de François Mitterrand, el 1995. Chirac havia fundat el seu propi partit a mitjan dels setanta, el Reagrupament per a la República (RPS), una barreja de formació de dretes i moviment populista.
Va conservar del vell gaullisme la desconfiança envers els Estats Units i la resistència cap a l'hegemonia anglosaxona. De Gaulle va expressar això en dues decisions de fons, com van ser el rebuig a formar part de l'estructura militar de l'OTAN -tot i ser-ne membre-, per evitar que cap soldat francès estigués a les ordres d'un general nord-americà, i el veto a l'entrada del Regne Unit a la Comunitat Europea. Chirac va veure arribada la seva cita amb la història amb motiu de la guerra de l'Iraq, ordenada per l'Administració Bush.
Chirac va dir "no" a la guerra, junt amb Alemanya, i va liderar una via europea dins dels aliats occidentals. Això el va fer molt popular i va donar-li una aurèola progressista que no era del tot exacta. La seva campanya contra Jean Marie Le Pen en les eleccions presidencials del 2002 va consolidar aquesta imatge de líder nacional per damunt de la ideologia conservadora. JUnt amb el canceller Gerhard Schroder, es va enfrontar al trio de les Açores format per Bush, Tony Blair... i José María Aznar.
Com sol passar en les llargues biografies en el poder, els escàndols van acabar traient el cap. Ja fora de l'Elisi, va ser processat i condemnat per malversació de fons públics. Però per damunt d'això, quedarà la figura de qui, des de la dreta, va plantar cara a l'extrema dreta de Le Pen i va abanderar a una Unió Europea que es resistia a servir d'escolà de Washington.
Fill de la burgesia francesa, va seguir el mateix itinerari de tots els integrants de l'elit, dels estudis al col·legi Lluís el Gran de París a l'Escola Nacional de l'Administració. Diputat i secretari d'Estat durant la presidència del general De Gaulle (1958-69), Chirac va abraçar la bandera del gaullisme, una versió del nacionalisme francès inspirat per l'heroi de la Resistència. Com De Gaulle, va voler encarnar molt més que un ideari conservador i va defensar la idea de la "grandeur" francesa.
Oposició a la guerra de l'Iraq
Chirac va conèixer tots els engranatges de l'Estat, especialment des del ministeri de l'Interior. Alcalde de París i primer ministre, l'Elisi, la seu de la presidència, li va costar més i va haver d'esperar a la fi de l'era de François Mitterrand, el 1995. Chirac havia fundat el seu propi partit a mitjan dels setanta, el Reagrupament per a la República (RPS), una barreja de formació de dretes i moviment populista.
Va conservar del vell gaullisme la desconfiança envers els Estats Units i la resistència cap a l'hegemonia anglosaxona. De Gaulle va expressar això en dues decisions de fons, com van ser el rebuig a formar part de l'estructura militar de l'OTAN -tot i ser-ne membre-, per evitar que cap soldat francès estigués a les ordres d'un general nord-americà, i el veto a l'entrada del Regne Unit a la Comunitat Europea. Chirac va veure arribada la seva cita amb la història amb motiu de la guerra de l'Iraq, ordenada per l'Administració Bush.
Chirac va dir "no" a la guerra, junt amb Alemanya, i va liderar una via europea dins dels aliats occidentals. Això el va fer molt popular i va donar-li una aurèola progressista que no era del tot exacta. La seva campanya contra Jean Marie Le Pen en les eleccions presidencials del 2002 va consolidar aquesta imatge de líder nacional per damunt de la ideologia conservadora. JUnt amb el canceller Gerhard Schroder, es va enfrontar al trio de les Açores format per Bush, Tony Blair... i José María Aznar.
Com sol passar en les llargues biografies en el poder, els escàndols van acabar traient el cap. Ja fora de l'Elisi, va ser processat i condemnat per malversació de fons públics. Però per damunt d'això, quedarà la figura de qui, des de la dreta, va plantar cara a l'extrema dreta de Le Pen i va abanderar a una Unió Europea que es resistia a servir d'escolà de Washington.