24
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
16:38h
Ja n'estic fart de funerals. Ja n'estic fart de fer d'enterramorts de la ciutat.
Ja n'estic fart d'escriure un article cada vegada que tanca un comerç emblemàtic, un cine o una botiga de barri.
Ja n'estic fart d'haver d'escoltar i de llegir, cada vegada que això passa, els relativistes de torn dient imbecil·litats del tipus: "Aquests que es queixen quan tanca una botiga de barri, quantes vegades hi han anat a comprar els últims deu anys?".
Això seria com si tanqués el Liceu, ens queixéssim i aquests mateixos pesats diguessin: "Quantes vegades hi heu anat els últims deu anys?". Una pregunta trampa, demagògica fins a la nàusea, que denota diverses coses: menyspreu per la historia, profunda insensibilitat i passió per l'economia per sobre de qualsevol cosa relacionada amb l'humanisme. Però, sobretot, una immoralitat fastigosa. En què creuen aquestes persones? Què habita al seu imaginari? Ja us ho diré jo en què creuen: en el mercat. Ja us ho diré jo què habita al seu imaginari: la competitivitat, la marca, l'èxit.
Tot això ve a tomb del tancament el proper dia 30 de la granja Vendrell del carrer de Girona. Noranta-vuit anys dempeus, passant de generació en generació de la mateixa família, i tanca per jubilació. El negoci està etiquetat d'emblemàtic, però ja sabem tots que això, a Barcelona, no serveix de gran cosa. Confia a poder traspassar-lo perquè pugui continuar endavant però la impossibilitat de vendre-hi beguda alcohòliques està frenant l'interès d'alguns candidats a explotar el local a partir d'ara. Impediments molt prosaics, trobo.
Bé, estic fent el que al principi semblava que volgués evitar: escriure un nou obituari. Suposo que no hi puc fer més. Suposo que, a la meva manera, encara m'estimo la meva ciutat. A pesar que l'estan trinxant. El recentment elegit nou consistori va dir, pocs dies després de la seva formació, que emprendria un seguit de mesures per frenar la colonització ultraliberal que assota Barcelona. No me'ls crec, esclar. Però a veure si en els propers mesos ens sorprenen amb alguna cosa.
Foto: Enric - Treball propi, CC BY-SA 4.0, Link
Ja n'estic fart d'escriure un article cada vegada que tanca un comerç emblemàtic, un cine o una botiga de barri.
Ja n'estic fart d'haver d'escoltar i de llegir, cada vegada que això passa, els relativistes de torn dient imbecil·litats del tipus: "Aquests que es queixen quan tanca una botiga de barri, quantes vegades hi han anat a comprar els últims deu anys?".
Això seria com si tanqués el Liceu, ens queixéssim i aquests mateixos pesats diguessin: "Quantes vegades hi heu anat els últims deu anys?". Una pregunta trampa, demagògica fins a la nàusea, que denota diverses coses: menyspreu per la historia, profunda insensibilitat i passió per l'economia per sobre de qualsevol cosa relacionada amb l'humanisme. Però, sobretot, una immoralitat fastigosa. En què creuen aquestes persones? Què habita al seu imaginari? Ja us ho diré jo en què creuen: en el mercat. Ja us ho diré jo què habita al seu imaginari: la competitivitat, la marca, l'èxit.
Tot això ve a tomb del tancament el proper dia 30 de la granja Vendrell del carrer de Girona. Noranta-vuit anys dempeus, passant de generació en generació de la mateixa família, i tanca per jubilació. El negoci està etiquetat d'emblemàtic, però ja sabem tots que això, a Barcelona, no serveix de gran cosa. Confia a poder traspassar-lo perquè pugui continuar endavant però la impossibilitat de vendre-hi beguda alcohòliques està frenant l'interès d'alguns candidats a explotar el local a partir d'ara. Impediments molt prosaics, trobo.
Bé, estic fent el que al principi semblava que volgués evitar: escriure un nou obituari. Suposo que no hi puc fer més. Suposo que, a la meva manera, encara m'estimo la meva ciutat. A pesar que l'estan trinxant. El recentment elegit nou consistori va dir, pocs dies després de la seva formació, que emprendria un seguit de mesures per frenar la colonització ultraliberal que assota Barcelona. No me'ls crec, esclar. Però a veure si en els propers mesos ens sorprenen amb alguna cosa.
Foto: Enric - Treball propi, CC BY-SA 4.0, Link