Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

sexe, postureig i reggaeton

La «Cancel Culture» i el moralisme

«Cal separar l'obra de l'autor? Pots condemnar el que diu o fa públicament però desprès pots gaudir de la seva obra en la teva intimitat?»

per Gina Driéguez, 22 de setembre de 2019 a les 16:30 |
L’altre qüestió és si aquesta Cancel Culture realment trascendeix de les xarxes socials, Twitter, Facebook, Instagram | PxHere
Un dels fets característics avui en dia "gràcies" al ús constant de les xarxes socials és la polèmica constant i sobretot aquella que envolta celebritats. Si bé la premsa sempre ha utilitzat els canals que tenia en cada moment, avui en dia i amb l'ús de les xarxes està molt normalitzat trobar titulars que comencin amb la paraula “Polèmica” i es centrin en declaracions que algú ha fet o s'ha dit que a fet. O una fotografia que no ha agradat, o alguna persona que ha esdevingut trending topic durant unes hores. Qualsevol fet es pot tractar ràpidament com a polèmica i és llavors, quan se surt de mare i passa de ser un fet comentat per quatre tuiteros o quelcom noticiable.

I és llavors quan apareix l’anomenada Cancel Culture o com s’anomena aquí "està cancel·lat". Es parla de Cancel Culture quan una celebritat (artista, polític o esportista) realitza algun acte censurable (moralment o penalment), o fa algunes declaracions o accions que son mal vistes públicament i les xarxes socials el “cancel·len” de forma massiva. Gairebé com si fos un mem. Es considera que en els seus inicis ve del moviment Black Twitter (un col·lectiu de persones racialitzades enfoca en qüestions d’interès per la comunitat negra dels EEUU), però amb posterioritat va començar a generalitzar-se transcendint qüestions merament racials.


La forma més immediata de materalitzar aquesta "cancel·lació" és deixar de seguir a aquesta persona de les xarxes socials, i si és un artista, evitar escoltar la seva música, veure les seves pel·lícules o comprar els seus llibres. Hi han casos que no s'han qüestionat, com el de Harvey Weinstein o Kevin Spacey que van ser apartats de l'industria audiovisual. Però d'altres artistes, malgrat se'ls ha posat un gran interrogant damunt sembla que segueixen produint art, com Woody Allen o Placido Domingo. Fins i tot dins del món de l'esport, poc han importat a certs culés les acusacions de violació que ha tingut aquest estiu Neymar així com ningú recorda el judici sobre el tema a Cristiano Ronaldo.

Però així com és (més) transversal les condemnes per masclisme, racisme, sexisme, violacions dels drets humans, lgtibfòbia aquesta cultura de la cancel·lació hi apareixen altres aspectes com l'abric de pells que portava la Rosalía (animalisme) o unes declaracions de Nancy Peluso (anticapitalisme o classisme). La pregunta és: es pot admirar algú amb qui no estiguis d'acord? Que els seus valors i els teus no siguin els mateixos? No estic parlant de maltractadors, violadors ni violents, enteneu-me. Estic plantejant si som capaces de seguir admirant la música de la Peluso malgrat no estiguem d'acord amb el que va dir.

Cal separar l'obra de l'autor? Pots condemnar el que diu o fa públicament però desprès pots gaudir de la seva obra en la teva intimitat? Llavors està o no està cancel·lat? Potser una part del problema és nostra, que entronitzem a certes persones o obres artístiques, que les posem en un pedestal i que els demanem una puresa moral digna d'éssers de llum i no de persones físiques amb les seves contradiccions. Tots som humans i l'activisme consisteix en aprendre i escoltar allà on l'has cagat. Els podríem donar un vot de confiança per millorar aquestes actituds abans de cancel·lar-los? I si no les milloren i es reafirmen, torno al mateix, podem acceptar-ho i gaudir del que ens ofereixen sense esperar que pensin el mateix que nosaltres?

L'altre qüestió és si aquesta Cancel Culture realment trascendeix de les xarxes socials, Twitter, Facebook, Instagram no són més que una bombolla que ens mostra allò que volem veure. Les publicacions que veiem, els comentaris que llegim, tot està vincular a una algoritmes que de manera intencionada modifiquen la nostra postura, en algunes ocasions radicalitzant-la i que s'allunyen del matís i ens fan oblidar que no tot és blanc o negre i que molts cops i a moltes declaracions els falta context i matís.


Poc es pot aconseguir si fora de les xarxes socials no som capaces de realitzar una tasca de comunicar i argumentar quines són les problemàtiques que presenta X persona, per què són un problema i com es pot reparar: assumir la responsabilitat, gestionar el mal fet, matisar les paraules, demanar perdó i gestionar el mal. Les xarxes no permeten una conversa que no sigui exasperada i els veredictes esdevenen conclusions totals. L'objectiu no és protegir o condemnar una obra per la seva qualitat, sinó pels valors (no de l'obra) sinó de l'artista.

En qualsevol cas, benvingut sigui el debat, benvingut sigui el matís.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació