22
de setembre
del
2019
Actualitzat
a la
13:30h
La mort de Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona entre 2001 i 2019, ha coincidit amb pocs dies de diferència amb l'elecció del seu successor, Joan Canadell, com a president del Consell de Cambres de Catalunya, càrrec que Valls també va exercir. La fi del llarg mandat de Valls a la Cambra es va produir després de les darreres eleccions a l'entitat, quan la candidatura independentista Eines de País es va fer amb la majoria absoluta del ple. Se'n va Miquel Valls, i amb ell tot una època de les elits catalanes.
Com ha passat en moltes altres entitats de la societat civil, la presidència de Miquel Valls a la Cambra va ser molt llarga i, pràcticament, sense oposició interna fins als darrers temps. De fet, com el nuñisme al Barça o com la llarga era de Sebastià Salvadó al RACC, o com els mandats d'un nucli reduït de dirigents a entitats com el Cercle del Liceu o l'Ecuestre, va ser un règim sense alternança.
Valls era un conservador i, per això, un prudent. Li va tocar governar la Cambra en moments més agitats del que ningú preveia: la voluntat recentralitzadora del segon mandat de José María Aznar, la crisi provocada pel nou Estatut i el procés sobiranista el van superar. També s'ha de dir que va haver d'entomar moments molt difícils. La pèrdua del recurs cameral permanent (la fi de la quota obligatòria de les empreses a les cambres) va suposar una pèrdua greu d'ingressos difícil de gestionar.
A diferència d'altres exponents de la burgesia nostrada, Valls va voler evitar una hostilitat explícita al procés i va intentar navegar com va poder sense enfrontar-se a la Generalitat. Però a mesura que el procés arribava a la tardor del 2017, la Cambra s'arrenglerava més amb Foment del Treball i s'allunyava del sobiranisme, en una burgesia cada cop més dividida i desorientada.
El buit d'un lideratge
Els crítics amb la gestió de Valls recorden el baix to de la Cambra a l'hora de defensar les reivindicacions de Catalunya. L'acte massiu de l'IESE el 2007, en què les principals corporacions econòmiques van reclamar la gestió autònoma de l'aeroport del Prat, va ser flor que no va fer estiu. Es pot ben dir que l'Estat ha fet el mateix cas a la burgesia de casa que als independentistes.
La manca de lideratge, o la seva feblesa, ajuden a explicar les darreres eleccions camerals, quan un moviment ben organitzat des de l'ANC i altres sectors sobiranistes va trencar amb l'hegemonia dels sectors més conservadors de la corporació i va obrir una nova etapa més trencadora en una de les entitats més emblemàtiques de l'establishment econòmic.
Els darrers mesos, quan el seu mandat tocava a la fi, Valls intentava reivindicar-se davant la premsa, recordant algunes trobades tenses a la Moncloa d'Aznar, quan ell es feia fort en les vindicacions de la societat civil catalana, amb el corredor mediterrani i la gestió del Prat al davant. Certament, hi havia en aquest intent una mena de plor per allò que no havia pogut ser. Era un lament. La desaparició de Miquel Valls torna a plantejar la pregunta sobre quin és el paper que ha de jugar la burgesia i el poder econòmic en un moment en què Catalunya necessita com mai alguna cosa més que espurnes de lideratge.
Com ha passat en moltes altres entitats de la societat civil, la presidència de Miquel Valls a la Cambra va ser molt llarga i, pràcticament, sense oposició interna fins als darrers temps. De fet, com el nuñisme al Barça o com la llarga era de Sebastià Salvadó al RACC, o com els mandats d'un nucli reduït de dirigents a entitats com el Cercle del Liceu o l'Ecuestre, va ser un règim sense alternança.
Valls era un conservador i, per això, un prudent. Li va tocar governar la Cambra en moments més agitats del que ningú preveia: la voluntat recentralitzadora del segon mandat de José María Aznar, la crisi provocada pel nou Estatut i el procés sobiranista el van superar. També s'ha de dir que va haver d'entomar moments molt difícils. La pèrdua del recurs cameral permanent (la fi de la quota obligatòria de les empreses a les cambres) va suposar una pèrdua greu d'ingressos difícil de gestionar.
A diferència d'altres exponents de la burgesia nostrada, Valls va voler evitar una hostilitat explícita al procés i va intentar navegar com va poder sense enfrontar-se a la Generalitat. Però a mesura que el procés arribava a la tardor del 2017, la Cambra s'arrenglerava més amb Foment del Treball i s'allunyava del sobiranisme, en una burgesia cada cop més dividida i desorientada.
El buit d'un lideratge
Els crítics amb la gestió de Valls recorden el baix to de la Cambra a l'hora de defensar les reivindicacions de Catalunya. L'acte massiu de l'IESE el 2007, en què les principals corporacions econòmiques van reclamar la gestió autònoma de l'aeroport del Prat, va ser flor que no va fer estiu. Es pot ben dir que l'Estat ha fet el mateix cas a la burgesia de casa que als independentistes.
La manca de lideratge, o la seva feblesa, ajuden a explicar les darreres eleccions camerals, quan un moviment ben organitzat des de l'ANC i altres sectors sobiranistes va trencar amb l'hegemonia dels sectors més conservadors de la corporació i va obrir una nova etapa més trencadora en una de les entitats més emblemàtiques de l'establishment econòmic.
Els darrers mesos, quan el seu mandat tocava a la fi, Valls intentava reivindicar-se davant la premsa, recordant algunes trobades tenses a la Moncloa d'Aznar, quan ell es feia fort en les vindicacions de la societat civil catalana, amb el corredor mediterrani i la gestió del Prat al davant. Certament, hi havia en aquest intent una mena de plor per allò que no havia pogut ser. Era un lament. La desaparició de Miquel Valls torna a plantejar la pregunta sobre quin és el paper que ha de jugar la burgesia i el poder econòmic en un moment en què Catalunya necessita com mai alguna cosa més que espurnes de lideratge.