Gorka Knörr: «Amb els bascos mai hi ha hagut l'animadversió que hi ha contra l'independentisme»

Gorka Knörr sap com les gasta el jutge Manuel Marchena. Va ser condemnat a dos anys d'inhabilitació i 12.000 euros de multa per no haver dissolt, sent membre de la mesa del Parlament basc, el grup Sozialista Abertzaleak. Va ser el 2008. Anys després, la justícia europea li donava la raó i sentenciava que Marchena els havia negat el dret a defensa al no acceptar que fossin escoltats en audiència. Del Suprem, coneix el pa que s'hi dona.

Knörr, fill de pare basc i mare catalana, polític i cantautor, és el nou delegat del Govern a Madrid. És un personatge molt polièdric i ho demostra en aquesta entrevista, on repassa l'actualitat política, exposa com s'hauria de reaccionar a una sentència condemnatòria i explica capítols de la seva trajectòria, com la seva relació amb Pertur, dirigent històric d'ETA desaparegut en circumstàncies estranyes.    

- És el delegat del Govern a Madrid. S'esperava el nomenament?

- Se'm va demanar fa un cert temps si podia ajudar en el pla de les relacions internacionals i personals, i es va concretar a finals del juliol. 

- Quan va a la capital del regne, se sent com ambaixador d'un país que es va a acomiadar o creu que encara li queda molta història a la delegació de la Generalitat?

- Si em pregunta el que m'agradaria, li diré que m'agradaria ser ambaixador. Però la situació institucional és la que és, estem en un procés polític i hi ha molta feina a fer. La delegació té un doble vessant: fem diplomàcia pública i difusió cultural. Una tasca intensa que s'ha desenvolupat i s'ha fet molt bé els darrers anys en el camp cultural, i que a Madrid és reconeguda pel seu nivell i serietat. També tenim una llibreria i un programa de cursos que té ja 400 inscrits.    

- És difícil representar en aquests moments a la Generalitat en el Madrid polític?

- No hem d'amagar que els darrers temps tenim una dificultat afegida. El clima mediàtic a Madrid és obertament hostil. Però en els moments més difícils també es mantenen les relacions i els vincles entre persones que estan allunyades. Jo recordo dels meus temps al Parlament Europeu que jo dialogava amb representants de forces contràries molt acarnissades. 

- Coneix el Madrid oficial, mediàtic, intel·lectual?

- Jo vaig començar gravant els primers discos a Madrid, el 1974, a la seu de Fonogram, una discogràfica molt potent. Vaig viure amb Benito Lertxundi, un altre cantant conegut, amb qui vaig conèixer el Madrid d'aleshores. Després, entre 1983 i 1985, sent portaveu de l'executiu basc del lehendakari Garaikoetxea, o com a treballador de la comunicació del sindicat empresarial alabès, o de les cooperatives basques, he pogut conèixer els diversos ambients de Madrid. Però és veritat que l'ambient polític s'ha deteriorat molt. 
 
- L'ha decebut la manca de sintonia mostrada amb la situació a Catalunya per sectors progressistes madrilenys? 

- Sí, i no tinc clar que puguem tenir resultats exitosos en aquests sectors. Ha estat decebedora la poca reacció davant el relat fals sobre la violència a Catalunya. Com també en altres temes, com el de la llengua o el suposat menyspreu a la gent castellanoparlant. També hem de pensar que hi ha molta gent que té por de pronunciar-se.    

"Si l'OPA sobre Endesa l'hagués fet una empresa lligada a la Kutxa basca, ningú no hauria dit 'abans alemanya que basca'"

- Creu que en els anys de la violència d'ETA hi havia, malgrat tot, més solidaritat de sectors madrilenys envers el País Basc del que ara hi ha amb Catalunya?

- Sí que és sorprenent que amb el nacionalisme basc, fins i tot amb ETA, en general, no va haver-hi, llevat del paroxisme de l'última època Aznar-Mayor Oreja, una animadversió -i fòbia- com hi ha amb l'independentisme català. I, per descomptat, no havia aquest silenci tant sorollós davant la vulneració dels drets dels catalans. Però això no només es constata ara, és una constant històrica, es repeteix al llarg de dècades i ha estat un fenomen analitzat per gent diversa. Si l'OPA sobre Endesa l'hagués fet una empresa lligada a la Kutxa basca, ningú no hauria dit "abans alemanya que basca".

- Anem a unes noves eleccions espanyoles. 

- Personalment, jo vaig tenir la impressió, des de la primera setmana, que no hi hauria govern de coalició. Estava clar que Podem parlava de programa i des de l'altra part els llençaven als lleons dient que només volien cadires. Després d'això, la desqualificació personal d'Iglesias i l'exigència que no fos al govern. Els agradi o no, el que hi ha a l'esquerra del PSOE no és pas, com diuen alguns, un satèl·lit minvant que deu la seva existència a la crisi econòmica. Els canvis socials i polítics són de fons i s'hi hauran d'acostumar. 

- Preveu una possible coalició d'esquerres després de novembre?

- Ara per ara, els poders fàctics no deixaran pas que es faci una coalició d'esquerres. I el que és pitjor, això pot acabar en una coalició amb la dreta ultraespanyolista de Ciutadans. I també penso que Sánchez està jugant amb foc, i que es pot cremar al novembre.- Vostè va ser condemnat pel jutge Marchena.

- Vaig ser condemnat en un judici que estava construït sobre un relat mentider que va ser sostingut fins al final a través de l'acusació de Manos Limpias. 
 
- Per no haver dissolt el grup Sozialista Abertzaleak, sent membre de la mesa del Parlament basc.

- En efecte, per no fer el que no podia fer, que era dissoldre un grup parlamentari. Per dos motius: perquè el reglament de la Cambra ho impedia i, segon, perquè era conseqüència de la Llei de partits. Va ser trist haver de recordar al Tribunal Suprem que un partit i un grup parlamentari no són la mateixa cosa. Vam ser absolts pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, el fiscal es retira i la causa arriba al Suprem per l'acusació de Manos Limpias. Marchena hagués pogut arxivar la causa, però no ho va fer. 

- Va arribar a veure el jutge Marchena? 

- No. De fet, ens va condemnar sense donar-nos audiència. Aquí és on es va obrir la porta per anar a Estrasburg. Vam haver d'esperar cinc anys per un recurs d'empara al Tribunal Constitucional, abans d'anar a la justícia europea. El 13 de juny de 2017 ens van donar la raó. Marchena ni tan sols ens havia donat el dret a defensa.     

"De Marchena n'hem d'esperar el pitjor"

- Què creu que passarà amb la sentència?

- En un inici, davant les imatges de l'1-O, vaig pensar que al final la Fiscalia es faria enrere en alguna acusació. Però, quan vaig veure les conclusions, i com que conec de quin peu calça el jutge Marchena, no soc optimista. Ens hem de preparar per una sentència que, crec jo, serà una condemna, però a més servirà d'avís a navegants perquè no es repeteixi. De Marchena, hem d'estar preparats per esperar el pitjor.  

- Creu que els poders fàctics de l'Estat desitgen una condemna severa?   

- Crec que la cultura dominant a Espanya no permet que emergeixin visions d'arreglar les coses mitjançant un diàleg polític. Sempre hi ha hagut sectors dins de les elits que han preferit sortides dialogades. En una trobada d'Aznar amb l'elit econòmica basca, tot un president del Banco de Bilbao com Emilio Ybarra, es va aixecar i li va retreure la seva duresa al País Basc. Ybarra era un home de Neguri, de l'alta burgesia basca. I això li va costar el cap. A Estrasburg, vaig conèixer Alejandro Agag, després gendre d'Aznar i que va ser secretari general del PP europeu. Recordo que Agag defensava que es pogués parlar de tot a Euskadi en absència de violència. A mi m'ho va dir el mateix dia en què ETA assassinava un regidor del PP a Sant Adrià de Besòs. Fins i tot en un dia com aquell, Agag em va dir que calia un diàleg. 

- Ha estat eurodiputat. Coneix Europa. L'independentisme es va fer massa il·lusions amb els suports que podrien venir d'Europa?

- No hi va haver cap declaració expressa de l'independentisme que donés per fet que després d'una independència vindrien reconeixements. El que sí que es va dir des d'Europa és que calia tenir un mandat democràtic, un referèndum acordat i un resultat inequívoc. Quan va venir l'1-O, molts esperaven, esperàvem, que des d'Europa s'alcés la veu. I es van remetre a una posició de no ingerència, que crec que és un gran error. Pel que fa als drets fonamentals, no és un afer intern, és un afer europeu. Però soc dels que pensen que si els fets de l'1-O s'haguessin allargat tres o quatre dies més, la UE sí que hauria intervingut.  
 
- N'està convençut?

- Sí, Europa no pot suportar un seguit de dies en un país important com Catalunya sublevat. El pols que s'havia d'haver mantingut no es va mantenir i crec que va ser un error. Però no jutjo els dirigents polítics, que tenen una feina molt complicada. 

"Si després de l'1-O, s'hagués mantingut el pols durant uns dies, Europa hagués intervingut"

- Quina hauria de ser la resposta del sobiranisme a una sentència condemnatòria?

- Ho ha expressat el president Torra i els membres del Govern. Ha de ser una resposta dual, institucional i de carrer. En un moment del judici, es va preguntar a un membres del sindicat CCOO perquè s'havien mobilitzat, i Marchena ho va tallar dient que no interessava a la sala. I tant que interessava! S'està jutjant a la gent per fer manifestacions. Això depassa en molt els qui són independentistes. Estem parlant de drets. Cal una resposta contundent, ample i transversal, com la del 3 d’octubre del 2017. És el que preocupa a l’Estat, i el que pot fer reaccionar a la UE, vergonyosament silent. Allí eren associacions, partit, sindicats, patronal. Ens estem jugant la democràcia i la llibertat. Europa només ens farà cas si ens veuen capaços d'aturar el país. El 3 d'octubre ens va donar pistes sobre com hem de reaccionar a la sentència. 

"Vaig estar content pels resultats de la llista de Puigdemont a Estrasburg, però trist per no haver-se pogut fer una candidatura conjunta"

- Ha anat de número cinc a la llista a Estrasburg liderada pel president Puigdemont. Què el va convèncer d'anar a la candidatura?

- Vaig fer campanya intensa en favor d'una llista unitària. Fins i tot se li va oferir al president d'ERC de ser cap de llista. No va ser possible. Aleshores, el president Puigdemont em va demanar que anés a la que ell encapçalava. Vaig estar content pels resultats, trist per no haver pogut fer-se una candidatura conjunta i molt decebut per l'actuació del Parlament Europeu pel que fa als escons dels nostres diputats. 

- Vostè va haver de jurar la Constitució per ser eurodiputat?

- Vaig sortir elegit eurodiputat el 13 de juny de 1999. Dos dies després, tenia tots els meus papers com a europarlamentari en regla. No va ser fins un mes després que a Madrid ens van cridar a jurar el càrrec d'acord a la Constitució. En aquell moment, encara tenia cert sentit perquè representàvem el Congrés espanyol a Estrasburg. Des del 2007 existeix el concepte de ciutadania europea. Els eurodiputats no són diputats estatals a Estrasburg sinó que representen el conjunt dels ciutadans europeus. No tenen perquè jurar la Constitució. En tot cas, haurien de jurar les cartes o els tractats europeus. 

- Com veu el futur del president Puigdemont?

- El seu lideratge és important. Del seu i del d'algunes persones per definir l'espai de la Crida. No sé com culminarà això. La Crida és un lloc on ens hem trobat persones de procedències diferents, i en aquest espai el seu lideratge és indiscutible.
 
- Espanya va a unes noves eleccions. Què se'n pot esperar d'un nou govern Sánchez?

-  L'únic que sabem del que ha estat el govern de Sánchez és que es va acordar un document a Pedralbes i allò va durar un o dos dies. Més enllà dels somriures, és un Zapatero 2: moltes expectatives i res més. L'actitud de la Fiscalia General de l'Estat durant el judici és molt clara. 

- Vostè és un personatge molt polièdric. Ha estat en molts locs sensibles de la política basca. Va ser decisiu en el naixement del diari Deia. Membre del PNB, molt a prop del lehendakari Garaikoetxea, a qui va seguir en la seva marxa i en la fundació d'Eusko Alkartasuna (EA), partit del qual va ser secretari general. Després se'n va allunyar. En l'univers de la política basca, on se situa en aquests moments? 

- Era molt a prop del PNB. M'hi vaig afiliar poc abans que es produís la crisi interna que va culminar amb la sortida de Garaikoetxea i el naixement d'Eusko Alkartasuna (EA). 

- Va ser secretari general d'EA. Però després se'n va apartar.

- Em va doldre que m'apartessin de la política abans de la condemna d'inhabilitació. Això ho vaig portar molt malament. Aleshores vaig dir adeu a la política de partit. Jo vaig arribar a la política a partir de les protestes a Barcelona a finals dels seixanta, quan vivia aquí. Aleshores vaig conèixer persones com el pare de Toni Comín, Alfons Carles Comín. Vinc d'aquella experiència, romàntica si es vol, i no lligada a unes sigles. Per això m'he sentit molt còmode com a soci de l'ANC o d'Òmnium Cultural. Per mi, és com l'experiència de l'1-O és un exemple del que ha de ser la mobilització popular davant de coses que estan passant. Com diu en Cuixart, la més meravellosa mobilització de desobediència civil a Europa en dècades. Aquesta és la gran virtut del procés i alhora el seu taló d'Aquiles. En el moment de prendre decisions, quan arriba la política, les desavinneces fan trontollar l'experiència.

"El Pla Ibarretxe era molt polític, no estava acompanyat de la gent"

- Segueix la política basca?

- Sí que la segueixo, és clar. Vaig viure amb alegria la decisió d'ETA de deixar les armes. La situació al País Basc és molt diferent a la de Catalunya. Negociar el concert en els inicis de la Transició va ser un encert. No és un règim insolidari, en contra del que es diu. La manca d'una bilateralitat econòmica entre Catalunya i l'Estat ha estat un altre element important d'aquests darrers anys. Avui, al País Basc es donen unes majories més que suficients per aprofundir, si més no, en el model federal. Mai hi ha hagut una majoria tan clara entre forces nacionalistes i federalistes com Podem. 

- Què l'ha atret de la política catalana respecte a la basca? 

- Quan el 2010 vaig sortir de casa, indignat per la sentència de l'Estatut, i em vaig trobar tot aquell allau de gent, vaig recordar una cançó del poeta Xavier Lete i Mikel Laboa que parla de com el sol desfà les muntanyes de neu i l'aigua s'ho emporta tot. Això és el procés. Un procés pacífic. Al País Basc teníem el problema de la violència política. Quan Ibarretxe, amb el seu pla, intenta acordar amb l'Estat un nou Estatut, engega un procés molt polític. Per mi, no aprofita la gran energia de les eleccions del 13 de març del 2001, quan 600.000 bascos li van mostrar suport. La seva proposta està poc acompanyada de la gent. A Catalunya, és la gent la que ha estat protagonista i ha portat l'autonomisme a l'independentisme. 
 
- Què aconsellaria per reforçar la unitat?

- El principal escull que ha d'evitar l'independentisme és entrar en una dinàmica de retrets dels uns als altres.  

- En la seva trajectòria com a cantautor, Eduardo Moreno Bergaretxe, Pertur, va ser cabdal? 

- Va ser el meu guitarrista. Les dues famílies eren molt amigues. Amb Eduardo vam fer el primer recital, el 1971. Fins que ell ha de fugir perquè estava donant suport logístic a gent que era a ETA. Per això vam perdre el contacte fins al 1976, poc abans de la seva desaparició.  

"La versió oficial d'ETA sobre la mort de Pertur era que havia estat víctima de l'extrema dreta, però jo no ho comparteixo"

- Va desaparèixer el 1976 i la seva mort va estar envoltada pel misteri. Què li va passar a Pertur?

- La versió oficial d'ETA era que havia estat víctima d'un escamot de l'extrema dreta. Jo no comparteixo aquesta hipòtesi. 

- Vostè què creu?

- L'últim cop que vaig veure Eduardo va ser el juny de 1976, poc abans de la seva desaparició. Ell estava treballant per dur l'organització a una via política i s'havia enfrontat amb la direcció pel segrest i assassinat de Berazadi, un empresari del PNB. Havia intentat connectar directament amb companys empresonats saltant-se l'organització. I amb anterioritat, havien entrat a casa seva i l'havien retingut i desapareix fins que els seus companys, en la VII Assemblea, van reclamar la seva presència. I el van portar allí. Després, el vaig veure. Jo crec que hi ha prou dades com per pensar que hi havia hagut un enfrontament molt fort dins de l'organització. I desapareix per segon cop i ja no apareix.