18
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
19
de setembre
a les
15:57h
"Ha estat impossible complir amb el mandat electoral. Ho he intentat tot, però ens ho han fet impossible". Pedro Sánchez va utilitzar la compareixença a la Moncloa de dimarts al vespre per presentar-se com a víctima del bloqueig i responsabilitzar els seus adversaris, a esquerra i a dreta, de la repetició electoral. L'aparició del líder del PSOE, després que el rei Felip VI certifiqués que el candidat no reunia els suports suficients per ser investit, va ser el primer acte de precampanya camí de les eleccions del 10 de novembre. N'hi haurà més. La lluita pel relat de qui és culpable de l'atzucac tindrà els mateixos protagonistes. Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias repetiran com a caps de llista. La pregunta pertinent és si seran capaços de desbloquejar Espanya els mateixos líders que no s'han sabut posar d'acord fins ara.
Pedro Sánchez: camaleó
Sánchez va guanyar clarament les eleccions del 28 d'abril, però els electors també li van fer un encàrrec: havia de buscar suports per governar. El president espanyol en funcions no ha sabut o no ha volgut atendre el mandat. Per fer possible un govern en solitari ha preferit arriscar-se a nova cita amb les urnes. El PSOE insisteix que l'objectiu és un govern estable per atendre tres desafiaments -la sentència del Suprem al judici del procés, la consumació d'un Brexit dur i la desacceleració de l'economia-, però darrere afloren interessos de candidat i de partit. El candidat és més culpable avui que al juliol. Ha actuat pensant en tenir millors cartes.
El fracàs de la investidura ha fet aparèixer el Sánchez més tàctic. Hi va haver un Sánchez arribista -el que va pactar amb Susana Díaz per arribar a dalt de tot per després enfrontar-s'hi-; un Sánchez enfrontat als grans poders que semblava albirar un nou PSOE; un Sánchez enemistat amb la vella guàrdia del partit que reivindicava l'Espanya plurinacional per convèncer la militància socialista per ser tornar a ser secretari general; un Sánchez que pactava amb Podem per dessagnar un PP embrutat per la corrupció; un Sánchez decidit a entendre's amb Ciutadans per desgastar Iglesias; i també un Sánchez contemporitzador per ocupar el carril del centre, avui dialogant amb l'independentisme i demà decidit a brandar el 155. Qui és realment Sánchez? Segurament, un president disposat a retenir la Moncloa a qualsevol preu. Si fa falta, repetint eleccions. I el pacte d'esquerres ja no serà la seva prioritat després del 10-N. Podem hauria d'estar molt dèbil per plantejar-s'ho.
Pablo Casado: renascut
La patacada del líder del PP en els darrers comicis va ser sonada. Va perdre la batalla amb el PSOE amb claredat, va fer retrocedir les sigles populars fins als 66 diputats -amb Ciutadans trepitjant-li els talons (57)- i va desdibuixar el discurs del partit, tan condicionat per la irrupció de Vox que fins i tot es va fer un garbuix amb el vocabulari emprat per combatre la violència masclista. Casado estava obligat a rectificar el rumb immediatament per no sucumbir a les eleccions municipals i autonòmiques. I ho va fer. Després del cicle electoral tancat el mes de maig, va salvar els mobles. La presidència i l'alcaldia de Madrid, sumades al govern d'Andalusia, van esmorteir el cop.
El discurs de Casado també va orientar-se per sobreviure a les negociacions de la investidura. Va adoptar un discret segon pla en l'estrena del Congrés, marcada per la presència dels presos polítics, i va mesurar les intervencions per deixar en mans de Rivera el llenguatge bel·licós i, de Vox, el més histriònic.
Mostrant-se inflexible a l'hora de negociar l'abstenció amb Sánchez, però mantenint-hi un contacte respectuós, Casado ha aconseguit arribar fresc al setembre. Continua sense fer concessions a l'etapa Rajoy i no ha renunciat als postulats més conservadors -l'elecció de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del Congrés n'és l'exemple més clar-, però el desacord de la investidura li ha concedit una segona oportunitat. Ha renascut i intentarà que el moviment de Sánchez no li surti de franc, tal com l'ha advertit.
Albert Rivera: calculador
El Ciutadans d'Albert Rivera ja no és un partit de centre. És una força de dretes, que busca el sorpasso al PP mentre hi governa en executius autonòmics i s'embruta les mans amb pactes amb l'extrema dreta, fins al punt que ja no és reconeixible per als seus fundadors ni figures moderades. D'aquí la contestació interna i la fuga de noms propis, que van posar contra les cordes el president taronja fins que no va controlar la situació amb la força dels afins. Rivera ha estat inflexible a la interna i no ha abandonat el discurs electoralista al Congrés. Les aparicions en el debat d'investidura de juliol van sintetitzar el que es veurà en la campanya electoral.
A Rivera li ha costat veure que el seu immobilisme el podria castigar. De fet, ha reaccionat en temps de descompte. Per això, pensant altre cop en el possible desgast electoral i observant el paper central d'Unides Podem, el líder de Ciutadans va irrompre dilluns amb una proposta d'última, carregada de condicionants en relació a Catalunya. Al PSOE li era impossible obrir una negociació amb èxit i Rivera tampoc ho pretenia. Només volia aparèixer com a facilitador d'un pacte per mostrar que s'havia mogut, tot esquivant l'etiqueta d'intransigent. Preparava el terreny per a la campanya. D'aquí que hagi presentat Sánchez com "el problema" d'Espanya hores després d'oferir una entesa. A la sala de màquines de Ciutadans prima el càlcul. Ara bé, l'aposta és arriscada: necessita millorar resultats el 10-N o participar de la governabilitat d'Espanya. Si no passen cap de les dues coses, pot tenir els dies comptats.
Pablo Iglesias: negociador
La falta de sintonia amb Sánchez, sumada a la rivalitat electoral, explica el desacord entre els dos grans partits de l'esquerra espanyola. Podem va néixer amb l'objectiu d'esberlar el bipartidisme per l'esquerra i el PSOE sempre ha percebut el partit d'Iglesias com una amenaça. Els socialistes voldrien que Unides Podem fos un simple actor subaltern, una mera crossa que contribuís a garantir la majoria parlamentària. La convivència en plans d'igualtat no encaixa en els esquemes d'una generació de quadres, en el qual s'hi inclou Sánchez, que veuen la formació morada com un adversari que cal mirar de reüll.
Tot i ser conscient d'aquest esquema, Iglesias va prendre riscos. Després de salvar els resultats del 28 d'abril remuntant a les enquestes, va orientar l'estratègia a entrar al govern. La insistència en l'executiu de coalició li podria haver costat cara per les dissonàncies internes -notòries quan el juliol va fracassar la investidura- i la percepció que era el responsable del bloqueig. Però l'última proposta de sortir de l'executiu després del primer any de legislatura i garantir igualment l'aprovació dels pressupostos -rebutjada també pel PSOE- va permetre-li recuperar el relat davant un Sánchez decidit a forçar eleccions.
Iglesias ha hagut d'atendre les veus internes que li demanaven corregir la negociació, però ha aconseguit unitat d'acció a Unides Podem. No s'han evidenciat esquerdes rellevants. Potser per això es va sentir refermat per advertir aquest dimarts al president espanyol en funcions que estava "menyspreant la democràcia". Podem, però, es juga el pa en els pròxims comicis. Un mal resultat d'Iglesias, pendent encara de si Íñigo Errejón fa moviments, faria que el debat intern s'agités.
Tots quatre candidats, amb les motxilles que carreguen, tornaran a reclamar la confiança dels espanyols el 10 de novembre. Els responsables del bloqueig es postulen com a solució quan, fins ara, han estat la base del problema.
Pedro Sánchez: camaleó
Sánchez va guanyar clarament les eleccions del 28 d'abril, però els electors també li van fer un encàrrec: havia de buscar suports per governar. El president espanyol en funcions no ha sabut o no ha volgut atendre el mandat. Per fer possible un govern en solitari ha preferit arriscar-se a nova cita amb les urnes. El PSOE insisteix que l'objectiu és un govern estable per atendre tres desafiaments -la sentència del Suprem al judici del procés, la consumació d'un Brexit dur i la desacceleració de l'economia-, però darrere afloren interessos de candidat i de partit. El candidat és més culpable avui que al juliol. Ha actuat pensant en tenir millors cartes.
Qui és realment Sánchez? Segurament, un president disposat a retenir la Moncloa a qualsevol preu. Si fa falta, repetint eleccions. I el pacte d'esquerres ja no serà la seva prioritat després del 10-N
El fracàs de la investidura ha fet aparèixer el Sánchez més tàctic. Hi va haver un Sánchez arribista -el que va pactar amb Susana Díaz per arribar a dalt de tot per després enfrontar-s'hi-; un Sánchez enfrontat als grans poders que semblava albirar un nou PSOE; un Sánchez enemistat amb la vella guàrdia del partit que reivindicava l'Espanya plurinacional per convèncer la militància socialista per ser tornar a ser secretari general; un Sánchez que pactava amb Podem per dessagnar un PP embrutat per la corrupció; un Sánchez decidit a entendre's amb Ciutadans per desgastar Iglesias; i també un Sánchez contemporitzador per ocupar el carril del centre, avui dialogant amb l'independentisme i demà decidit a brandar el 155. Qui és realment Sánchez? Segurament, un president disposat a retenir la Moncloa a qualsevol preu. Si fa falta, repetint eleccions. I el pacte d'esquerres ja no serà la seva prioritat després del 10-N. Podem hauria d'estar molt dèbil per plantejar-s'ho.
Pablo Casado: renascut
La patacada del líder del PP en els darrers comicis va ser sonada. Va perdre la batalla amb el PSOE amb claredat, va fer retrocedir les sigles populars fins als 66 diputats -amb Ciutadans trepitjant-li els talons (57)- i va desdibuixar el discurs del partit, tan condicionat per la irrupció de Vox que fins i tot es va fer un garbuix amb el vocabulari emprat per combatre la violència masclista. Casado estava obligat a rectificar el rumb immediatament per no sucumbir a les eleccions municipals i autonòmiques. I ho va fer. Després del cicle electoral tancat el mes de maig, va salvar els mobles. La presidència i l'alcaldia de Madrid, sumades al govern d'Andalusia, van esmorteir el cop.
Continua sense fer concessions a l'etapa Rajoy i no ha renunciat als postulats més conservadors -té Cayetana Álvarez de Toledo de portaveu-, però el desacord de la investidura li ha concedit una segona oportunitat
El discurs de Casado també va orientar-se per sobreviure a les negociacions de la investidura. Va adoptar un discret segon pla en l'estrena del Congrés, marcada per la presència dels presos polítics, i va mesurar les intervencions per deixar en mans de Rivera el llenguatge bel·licós i, de Vox, el més histriònic.
Mostrant-se inflexible a l'hora de negociar l'abstenció amb Sánchez, però mantenint-hi un contacte respectuós, Casado ha aconseguit arribar fresc al setembre. Continua sense fer concessions a l'etapa Rajoy i no ha renunciat als postulats més conservadors -l'elecció de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del Congrés n'és l'exemple més clar-, però el desacord de la investidura li ha concedit una segona oportunitat. Ha renascut i intentarà que el moviment de Sánchez no li surti de franc, tal com l'ha advertit.
Els candidats dels quatre partits principals a les eleccions espanyoles del 28-A Foto: RTVE
Albert Rivera: calculador
El Ciutadans d'Albert Rivera ja no és un partit de centre. És una força de dretes, que busca el sorpasso al PP mentre hi governa en executius autonòmics i s'embruta les mans amb pactes amb l'extrema dreta, fins al punt que ja no és reconeixible per als seus fundadors ni figures moderades. D'aquí la contestació interna i la fuga de noms propis, que van posar contra les cordes el president taronja fins que no va controlar la situació amb la força dels afins. Rivera ha estat inflexible a la interna i no ha abandonat el discurs electoralista al Congrés. Les aparicions en el debat d'investidura de juliol van sintetitzar el que es veurà en la campanya electoral.
L'aposta de Rivera és arriscada: necessita millorar resultats el 10-N o participar de la governabilitat d'Espanya. Si no passen cap de les dues coses, pot tenir els dies comptats
A Rivera li ha costat veure que el seu immobilisme el podria castigar. De fet, ha reaccionat en temps de descompte. Per això, pensant altre cop en el possible desgast electoral i observant el paper central d'Unides Podem, el líder de Ciutadans va irrompre dilluns amb una proposta d'última, carregada de condicionants en relació a Catalunya. Al PSOE li era impossible obrir una negociació amb èxit i Rivera tampoc ho pretenia. Només volia aparèixer com a facilitador d'un pacte per mostrar que s'havia mogut, tot esquivant l'etiqueta d'intransigent. Preparava el terreny per a la campanya. D'aquí que hagi presentat Sánchez com "el problema" d'Espanya hores després d'oferir una entesa. A la sala de màquines de Ciutadans prima el càlcul. Ara bé, l'aposta és arriscada: necessita millorar resultats el 10-N o participar de la governabilitat d'Espanya. Si no passen cap de les dues coses, pot tenir els dies comptats.
Pablo Iglesias: negociador
La falta de sintonia amb Sánchez, sumada a la rivalitat electoral, explica el desacord entre els dos grans partits de l'esquerra espanyola. Podem va néixer amb l'objectiu d'esberlar el bipartidisme per l'esquerra i el PSOE sempre ha percebut el partit d'Iglesias com una amenaça. Els socialistes voldrien que Unides Podem fos un simple actor subaltern, una mera crossa que contribuís a garantir la majoria parlamentària. La convivència en plans d'igualtat no encaixa en els esquemes d'una generació de quadres, en el qual s'hi inclou Sánchez, que veuen la formació morada com un adversari que cal mirar de reüll.
Els socialistes voldrien que Unides Podem fos un simple actor subaltern, una mera crossa que contribuís a garantir la majoria parlamentària. D'aquí el desacord
Tot i ser conscient d'aquest esquema, Iglesias va prendre riscos. Després de salvar els resultats del 28 d'abril remuntant a les enquestes, va orientar l'estratègia a entrar al govern. La insistència en l'executiu de coalició li podria haver costat cara per les dissonàncies internes -notòries quan el juliol va fracassar la investidura- i la percepció que era el responsable del bloqueig. Però l'última proposta de sortir de l'executiu després del primer any de legislatura i garantir igualment l'aprovació dels pressupostos -rebutjada també pel PSOE- va permetre-li recuperar el relat davant un Sánchez decidit a forçar eleccions.
Iglesias ha hagut d'atendre les veus internes que li demanaven corregir la negociació, però ha aconseguit unitat d'acció a Unides Podem. No s'han evidenciat esquerdes rellevants. Potser per això es va sentir refermat per advertir aquest dimarts al president espanyol en funcions que estava "menyspreant la democràcia". Podem, però, es juga el pa en els pròxims comicis. Un mal resultat d'Iglesias, pendent encara de si Íñigo Errejón fa moviments, faria que el debat intern s'agités.
Tots quatre candidats, amb les motxilles que carreguen, tornaran a reclamar la confiança dels espanyols el 10 de novembre. Els responsables del bloqueig es postulen com a solució quan, fins ara, han estat la base del problema.