«Creedme», la lluita frustrant d'una noia per demostrar que ha estat violada

"M'han violat". La primera frase pronunciada per la Marie (Kaitlyn Deve) és un xiuxiueig carregat d'espant, confusió i tremolor. Són les paraules per obrir les portes de l'infern després d'haver-lo viscut en carn viva, i donen pas a una crònica frustrant, gris i sinuosa on haurà de demostrar, per activa i per passiva, que sí, que ha estat violada i que no s'ho està inventant. Netflix produeix i distribueix aquesta minisèrie basada en fets reals, en la història guanyadora d'un premi Pulitzer anomenada An Unbelievable Story of Rape.

Unvelievable (Creedme) aprofundeix en tot el que que una noia ha d'afrontar després d'haver estat violada. No només les seqüeles emocionals, plasmades en les seves relacions amb amistats o les famílies d'acollida, sinó també les policials, un dels aspectes més desconeguts per la societat. Quantes preguntes ha de respondre una noia després d'informar a les autoritats que ha estat violada? Quants judicis de valor ha d'aguantar? Quants homes l'han d'intimidar perquè "digui la veritat"?

Un drama criminal amb to i essència feminista sense edulcorants, amb una reivindicació silenciosa de l'aparició de dones detectius i el crit sufocat d'una realitat malaltissa com són les violacions malament investigades (o directament sense investigar) a noies joves. La trama no pretén ser un comú denominador de les agressions sexuals però situa l'espectador a les espatlles de la Marie, patint gairebé amb els sentits com les circumstàncies la van absorbint i la frustració, decisions preses sota pressió o petits detalls poden marcar una jove de per vida.

La crítica contra el sistema és present en tota la minisèrie, de vuit capítols. El cas és del 2008 i està situat als Estats Units i segueix els fets de manera cronològica: el patiment de la violació per part de la Marie, la primera investigació policial, els constants prejudicis contra la noia i la posterior investigació de les dues detectius que giren la perspectiva amb la que es veien els fets. Merritt Wever i Toni Collette transpiren aire fresc en aquest món de sèries policials protagonitzades per homes. La narrativa audiovisual és àgil, tot i que es podrien haver retallat un parell de capítols. El primer, però, ja et posa en situació i et tensa per a un viatge incòmode però real, frustrant però necessari.

Creedme esgarrifa, abraça les dones des de la seva perspectiva (i sense fer-ne cap escarni o exageració) i interpel·la als homes, a tots els integrants de la societat, que miren cap a una altra banda o només comenten les notícies a la televisió: "mira, una altra violació".