17
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
18
de setembre
a les
15:40h
Cinc anys després d'haver arribat al tron, Felip VI viurà com a rei les seves quartes eleccions espanyoles. Un signe de crisi política i inestabilitat que qüestiona també l'autoritat del poder moderador, en mans del monarca segons la Constitució de 1978. El text de la Carta Magna estableix que el cap de l'Estat "arbitra i modera" el funcionament de les institucions, però no està molt clar el que això significa.
El 19 de juny del 2014, Felip de Borbó i Grècia era proclamat rei d'Espanya després de l'abdicació del seu pare, Joan Carles I. Una sortida d'escena que responia a la creixent erosió de la imatge de la monarquia després d'un seguit d'escàndols acumulats. L'esclat del cas Nóos, que va agafar de ple la família reial i va concloure amb el judici i la condemna d'un gendre i de la infanta Cristina; la cacera a Botswana (abril de 2012) amb final accidentat, en plena crisi econòmica; els afers del monarca amb Corinna zu Wittgenstein; les relacions amb amistats perilloses com la casa reial saudita... Tot plegat va acabar sent un pes massa feixuc.
Joan Carles I: 11 eleccions en 39 anys
La imatge del rei -tants anys intocable pels mitjans- va caure en picat a partir de l'escàndol Nóos, el 2010. La institució va començar a donar senyals d'alarma en les enquestes del CIS. El moviment del 15-M va fer que el sistema minvés la confiança en si mateix mentre el bipartidisme perdia el domini que tenia en les darreres dècades. Les eleccions europees del maig del 2014 van assenyalar per primer cop que el PSOE i el PP fregaven amb prou feines el 50% dels vots. Per Joan Carles I, veritable símbol de l'statu quo nascut el 1978, havia arribat l'hora dels adeus.
Durant el llarg regnat del monarca, hi va haver 11 eleccions espanyoles, el que indica certa estabilitat institucional, malgrat les crisis polítiques i econòmiques, i la crispació de molts moments. Van haver diversos governs amb majoria absoluta (els primers de Felipe González, el segon de José María Aznar i el primer de Mariano Rajoy). Un escenari, aquest, que ara sembla inimaginable.
Del xoc amb Rajoy a la sorprenent petició d'Iglesias
El desembre del 2015, Felip VI va viure les primeres eleccions generals espanyoles del seu regnat. Rajoy va revalidar la victòria, però perdent la majoria absoluta i entomant un Congrés fragmentat. L'esquerra i el PSOE, aliats als sobiranistes i el PNB, tenien majoria, però el conflicte a Catalunya, amb un PSOE intransigent davant del procés, va impedir una suma de forces de canvi. Rajoy va jugar a esgotar el temps per forçar unes noves eleccions, cosa que va acabar succeint.
Però el rei va fer un moviment inesperat: va avalar un intent d'investidura per part de Pedro Sánchez, que va aconseguir el suport de Ciutadans. L'operació no arribava als suports necessaris, però va donar un gran protagonisme al líder socialista i va provocar una forta tensió entre Moncloa i Zarzuela. Va ser una de les poques vegades en què Felip VI va optar per intervenir com a poder moderador.
Durant la crisi catalana de la tardor del 2017, amb el seu discurs del 3 d'octubre, el rei va intervenir també de manera activa, decantant la situació en favor dels sectors més recalcitrants de l'Estat que reclamaven una dura repressió. En la resta d'ocasions, Felip no ha volgut o no ha pogut moure fitxa en el terreny de joc polític. Això ha fet encara més sorprenent la petició del líder de Podem, Pablo Iglesias, al monarca perquè "arbitrés" l'actual crisi i forcés a Sánchez a anar a la investidura.
Amb un caràcter menys empàtic que Joan Carles I, Felip VI afronta ara les quartes eleccions del seu regnat. El monarca no ha viscut encara una legislatura sencera després de cinc anys de regnat, que avança enmig de la inestabilitat.
El 19 de juny del 2014, Felip de Borbó i Grècia era proclamat rei d'Espanya després de l'abdicació del seu pare, Joan Carles I. Una sortida d'escena que responia a la creixent erosió de la imatge de la monarquia després d'un seguit d'escàndols acumulats. L'esclat del cas Nóos, que va agafar de ple la família reial i va concloure amb el judici i la condemna d'un gendre i de la infanta Cristina; la cacera a Botswana (abril de 2012) amb final accidentat, en plena crisi econòmica; els afers del monarca amb Corinna zu Wittgenstein; les relacions amb amistats perilloses com la casa reial saudita... Tot plegat va acabar sent un pes massa feixuc.
Joan Carles I: 11 eleccions en 39 anys
La imatge del rei -tants anys intocable pels mitjans- va caure en picat a partir de l'escàndol Nóos, el 2010. La institució va començar a donar senyals d'alarma en les enquestes del CIS. El moviment del 15-M va fer que el sistema minvés la confiança en si mateix mentre el bipartidisme perdia el domini que tenia en les darreres dècades. Les eleccions europees del maig del 2014 van assenyalar per primer cop que el PSOE i el PP fregaven amb prou feines el 50% dels vots. Per Joan Carles I, veritable símbol de l'statu quo nascut el 1978, havia arribat l'hora dels adeus.
Durant el llarg regnat del monarca, hi va haver 11 eleccions espanyoles, el que indica certa estabilitat institucional, malgrat les crisis polítiques i econòmiques, i la crispació de molts moments. Van haver diversos governs amb majoria absoluta (els primers de Felipe González, el segon de José María Aznar i el primer de Mariano Rajoy). Un escenari, aquest, que ara sembla inimaginable.
Del xoc amb Rajoy a la sorprenent petició d'Iglesias
El desembre del 2015, Felip VI va viure les primeres eleccions generals espanyoles del seu regnat. Rajoy va revalidar la victòria, però perdent la majoria absoluta i entomant un Congrés fragmentat. L'esquerra i el PSOE, aliats als sobiranistes i el PNB, tenien majoria, però el conflicte a Catalunya, amb un PSOE intransigent davant del procés, va impedir una suma de forces de canvi. Rajoy va jugar a esgotar el temps per forçar unes noves eleccions, cosa que va acabar succeint.
Però el rei va fer un moviment inesperat: va avalar un intent d'investidura per part de Pedro Sánchez, que va aconseguir el suport de Ciutadans. L'operació no arribava als suports necessaris, però va donar un gran protagonisme al líder socialista i va provocar una forta tensió entre Moncloa i Zarzuela. Va ser una de les poques vegades en què Felip VI va optar per intervenir com a poder moderador.
Durant la crisi catalana de la tardor del 2017, amb el seu discurs del 3 d'octubre, el rei va intervenir també de manera activa, decantant la situació en favor dels sectors més recalcitrants de l'Estat que reclamaven una dura repressió. En la resta d'ocasions, Felip no ha volgut o no ha pogut moure fitxa en el terreny de joc polític. Això ha fet encara més sorprenent la petició del líder de Podem, Pablo Iglesias, al monarca perquè "arbitrés" l'actual crisi i forcés a Sánchez a anar a la investidura.
Amb un caràcter menys empàtic que Joan Carles I, Felip VI afronta ara les quartes eleccions del seu regnat. El monarca no ha viscut encara una legislatura sencera després de cinc anys de regnat, que avança enmig de la inestabilitat.