Allà tampoc en saben d'anar a la una

Unir-se per aplicar el 155 és fàcil. Una altra cosa és construir. Perquè, en política, el difícil és proposar i acordar. Avui també són notícia els preparatius de campanya, el debat a Barcelona, "Creedme", la imatge corporativa del PDECat, el referèndum d'Escòcia i Tony Soprano

18 de setembre del 2019
Actualitzat a les 6:39h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Pedro Sánchez s'havia enrocat i volia ser investit gratis, sense pagar cap preu. Només ERC i el PNB, temerosos del mal pitjor i a l'espera de cobrar-se al llarg de la legislatura la seva influència aritmètica, hi havien accedit. Unides Podem exigia ser al govern, el PP un gir conservador radical i Cs mà dura amb Catalunya i espanyolisme en vena. Sánchez havia comès un error de càlcul al juliol. Pensava que, després que Pablo Iglesias rebés l'aval de les bases a una negociació sense vetos, el líder de Podem s'alçaria de la taula quan li digués que no el volia al consell de ministres. Però Iglesias -que el 10-N pot veure com acaba la seva carrera si Iñigo Errejón es presenta sense taques a l'expedient- va ser hàbil, es va apartar i va obligar el PSOE a oferir una coalició de govern. Una coalició, i aquí l'error de càlcul d'Iglesias, que no volien i que, per tant, ja no es va tornar a negociar al setembre on s'havia deixat al juliol.

Sánchez (i l'establishment que està disposat a acaronar-lo ara que la seva famosa intervenció a Salvados sembla d'una altra era) espera esgarrapar vots a Podem i a Ciutadans. Buscarà el vot de centre i el que no vol un govern condicionat pels independentistes. Està poc predisposat a l'acord. La realitat política espanyola, les quatre eleccions en quatre anys i la velocitat amb què es passa de l'abraçada i el pacte a l'insult i el "no és no", despulla també d'arguments els que, a Catalunya i des de posicions sobiranistes, contraposen l'absència d'unitat independentista a una suposada comunió espanyola. "Ells sí que en saben de posar-se d'acord", es flagel·len.

En saben, sí, però per anar a la contra, per aplicar el 155 o la solució repressiva al procés català. Una altra cosa és construir. Perquè, en política, el difícil és proposar i acordar. Els partits independentistes també es posaran d'acord per protestar contra la sentència del Suprem i per denunciar arreu com la democràcia espanyola ha rebaixat fins a límits impensables el llistó de la seva qualitat per ofegar el moviment sobiranista. No són, però, capaços de pactar com han d'avançar. Això costa més.

I a Madrid no són capaços de formar govern perquè les línies vermelles de tots plegats són massa rígides i això també fa que, per exemple, dormin el son dels justos els projectes de necessària reforma constitucional que en els darrers anys han brandat els diferents partits. Avui estarem molt pendents a com les formacions comencen a posar a punt la maquinària electoral mentre a la sessió de control al Congrés escoltem retrets. I a l'Ajuntament de Barcelona s'hi debatrà quina posició defensa el govern de Colau (i Collboni) davant la sentència del Suprem tampoc tindrem un clima amable. Ve una campanya dura i poc alegre. 
 

Avui no et perdis

»Crònica: Espanya, quatre eleccions en quatre anys; per Sara González.

»Felip VI, cinc anys de regnat inestable; per Pep Martí.

»Opinió: «El PSC i els Goonies»; per Francesc Canosa.

»El Secretariat Nacional de la CUP inicia el procés de renovació; per Aida Morales.

»Primera cimera de l'unionisme moderat per preparar un front electoral; per Pep Martí.

» Opinió: «Pseudoperiodisme»; per Joan Serra Carné.

»Crítica de sèries: «Creedme», la lluita frustrant d'una noia per demostrar que ha estat violada; per Víctor Rodrigo.
 

 El passadís

El PDECat viu instal·lat a la provisionalitat. La setmana passada us explicava les rodes de premsa itinerants que fa David Bonvehí per seus de districte de la formació i hotels. El partit hereu de CDC està acabant de condicionar la nova seu del carrer Calàbria, just davant de la d'ERC. Com que els seus dirigents no tenien clar encara si mantindrien el nom, es dissoldrien o seguirien com el resultant de fusionar-se amb Junts per Catalunya i la Crida, encara no hi havia distintius exteriors a la seu. Però ara, en ple procés de debat sobre el futur del partit, han decidit que sí, que hi posaran cartelleria i vinils amb el nom i la imatge corporativa del PDECat. I ho fan amb la idea que s'hi estigui temps.

Vist i llegit

Entre la primera i la segona etapa de Florentino Pérez, a la presidència del Reial Madrid hi va ser durant dos anys (2007-2009) l'advocat Ramón Calderón, que havia estat directiu a la primera etapa del constructor. Va acabar enfrontat amb ell i creu que durant la darrera dècada se l'ha perseguit. Ara ha trencat el silenci. El Confidencial va publicar fa dos dies una interessant entrevista amb ell en què, de forma descarnada, descriu a Pérez i la seva forma de gestionar el club, des del menyspreu als entrenadors als jugadors fixats perquè tenien bona qualificació, al videojoc FIFA passant pel despotisme amb directius i socis. L'entrevista li van fer Carlos Prieto i Alfredo Pascual i val molt la pena. "Quin descans", diu Calderón a la darrera pregunta.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2014 se celebrava el referèndum d'autodeterminació a Escòcia. La convocatòria, pactada entre el govern d'Alex Salmond i el del conservador David Cameron, segueix sent un mirall per a l'independentisme català. No hi ha cap líder sobiranista que no la tingui com a referent d'una campanya exemplar i un procés sense ombres i segueixen demanant-ho a Pedro Sánchez. L'independentisme va començar perdent a les enquestes però en el tram final va tenir opcions, i això va mobilitzar els polítics de Londres, especialment els laboristes. Finalment, el "no" va vèncer amb el 55% dels vots. El caos desfermat pel Brexit votat el 2016 ha reactivat, atès l'europeisme d'Escòcia i que formar part de la UE era un dels arguments de l'unionisme, la petició d'un referèndum, que per ara Londres no vol acordar. Aquest especial informatiu del 3/24 va analitzar el perquè del resultat escocès.

 L'aniversari

El 18 de setembre de 1961, avui faria 58 anys, va néixer a Nova Jersey l'actor James Joseph Gandolfini, Jr., molt conegut pel seu paper de Tony Soprano a la sèrie de televisió Els Soprano, basada en les peripècies d'una família de mafiosos d'origen italià. El personatge que li va valer guanyar tres premis Emmy intenta fer compatible la vida familiar amb l'activitat delictiva. Gandolfini, que fins aleshores només havia fet papers més aviat menors, va arribar a cobrar un milió de dòlars per capítol. Va morir el 2013 en una habitació d'hotel a Roma després d'un pantagruèlic i hipercalòric sopar. En aquest vídeo, alguns dels millors moments en la sèrie ambientada a Nova Jersey, ciutat de Gandolfini.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per subscriure-t'hi