Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

El despertador: 17 de setembre

Orgull mal entès

La política espanyola aprofundeix en la lògica de confrontació, sense autocrítica i amb molt poca flexibilitat. L'esquerra té motius per estar decebuda. Avui també són notícia Jaume Asens, el Borussia de Dortmund, Vendrell i Rosell, la Batalla de Montjuïc i Tito Vilanova

per Ferran Casas, 17 de setembre de 2019 a les 06:03 |

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Només un miracle impedirà avui, un cop acabi la ronda de consultes de Felip VI amb cap candidat amb expectatives de ser investit abans del dia 23, que el 10 de novembre no anem a unes noves eleccions espanyoles. I hi perdrà tothom. El PSOE perquè s'arriscarà a què el facin fora del govern -en cas que sumi la dreta- a canvi d'esgarrapar un grapat d'escons a Podem i a Cs, Pablo Iglesias perquè haurà tirat per la borda la possibilitat de ser al govern i la potència transformadora que això implica, els que volien eleccions a Catalunya perquè hauran d'esperar, i els independentistes perquè el focus dels mesos vinents no serà sols en la sentència al Suprem i la resposta que s'hi doni. La irresponsabilitat i els errors de càlcul han estat totals a l'esquerra espanyola, que ningú esperava que no fos capaç d'entendre's. Espanya afrontarà les quartes eleccions en quatre anys.

I això passarà entre altres coses per la negativa a abordar políticament conflictes que mereixen solucions polítiques com ara el català i per la tossuderia de fer política des d'un orgull malentès. L'orgull de no cedir davant l'altre, de no saber posar-se al seu lloc i ser generós en pro de l'interès general. Aquests dies moltes veus de l'independentisme demanen autocrítica i, a la vegada, afirmen que també n'haurien de fer els polítics espanyols i l'unionisme. No en faran perquè, en una lògica de conflicte, se saben guanyadors i els guanyadors poden permetre's no revisar res. Però els independentistes -els pressupostos que la CUP va aprovar a Puigdemont i Junqueras o les declaracions de sobirania votades pels comuns ho demostren- sempre podran afirmar que han estat més flexibles que els líders del PP, el PSOE, Podem o Ciutadans. Potser en aquest fracàs col·lectiu troben un bon moment per aturar-se en el camí i optar per la conciliació més que no pas per la confrontació. 

El que està a punt de passar a Madrid és també un fracàs del PSC, que pot pagar penyora a les urnes pel constant flirteig de Sánchez amb Albert Rivera mentre espera que caiguin del cel els vots del PP. Com explica Jaume Asens en aquesta entrevista, els socialistes catalans han renunciat per complet -si més no en públic- a intentar moure la posició del PSOE i a tenir un perfil marcat en el debat intern. Altra cosa és, això sí, que Miquel Iceta hagi plantejat debats necessaris com el de l'indult o l'acord dels dos terços per, si cal, votar. Fa anys, però, el PSC s'hauria fet sentir a Ferraz. Preservava amb zel el seu perfil. Era un altre partit -el procés també els ha refundat a ells- i ara opten per no complicar-se la vida quan van a Madrid.
 

Avui no et perdis

» Entrevista a Jaume Asens: «No hem trobat en el PSC cap complicitat per estovar el PSOE»; per Joan Serra Carné.

» Sánchez resol el dilema; per Sara González.

» Opinió: «Roïnesa i crueltat»; per Jaume Barberà.

» Sònia Reina, la dama de ferro de Cs entre Manos Limpias i el dret a decidir; per Pep Martí.

» Les noves restriccions als vehicles més contaminants a Barcelona, en cinc claus; per Andreu Merino.

» Dades: L'Estat imposa 278 sancions en deu anys per no dur la bandera espanyola al vaixell; per Roger Tugas.

» "Futbolítica": Carbó, acer i cervesa: així és la identitat del Borussia Dortmund; per Ramon Usall.

» "Filiprim", crítica de TV: A «Planta baixa» no hi ha tertúlia!; per Toni Vall.
 

 El passadís

Diuen que la política fa estranys companys de llit. I, de vegades, també de negocis. El cas és que l'exconseller d'ERC i una de les peces claus de l'anomenat estat major del procés, Xavier Vendrell, i l'expresident de Foment i la CEOE, Joan Rosell, que mai ha destacat per les seves idees sobiranistes i progressistes, són socis. Fa anys que Vendrell, que és al capdavant de Barcelona Enterprise Group, es dedica al món de l'empresa i dissabte, en un sopar per acomiadar l'estiu que va reunir destacats empresaris, sis consellers i el president del Parlament, Roger Torrent, a Cabrera es va anunciar l'aliança. Rosell i Vendrell ja havien col·laborat i ara treballaran en l'expansió mútua a l'Amèrica Llatina. El primer té molt bona entrada a l'Argentina i el segon singularment a Colòmbia.

Vist i llegit

Una investidura convertida en una "qüestió de fe". Aquesta és la situació de les negociacions, pràcticament mortes, entre el PSOE i Podem. Us en dóna les claus i els perquès aquest complet article de Raimundo Castro, el cronista parlamentari en actiu més veterà, a Cuarto Poder. Ni a Sánchez ni a Iglesias, sosté Castro, els va ja malament tornar a les urnes. "L'esquerra -afirma des de la constatació i el lament- està atrapada pels hiperlideratges i els seus assessors". El podeu llegir aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1705 els austriacistes guanyaven la Batalla de Montjuïc, estratègica en la Guerra de Successió i que marcaria la història de Catalunya. Les tropes comandades pel príncep alemany Jordi de Darmstadt, que va morir en el combat, es van imposar a les borbòniques i van aconseguir sotmetre la ciutat. Un any abans, els austriacistes havien trobat en l'intent de conquerir-la menys complicitats de les previstes per revoltar-la, ja que inicialment l'aspirant Felip de Borbó havia jurat les constitucions. Aquest cop se'n van sortir i, dies després de la batalla de Montjuïc, el virrei borbònic Velasco faria capitular la ciutat. El 22 d'octubre l'Arxiduc Carles, aspirant austriacista, va entrar triomfant a la capital i el 7 de novembre de 1705 va jurar les constitucions catalanes i coronar-se com a Carles III. Aquí podeu saber més sobre Jordi de Darmstadt, heroi d'aquella batalla i conqueridor de Gibraltar per la causa dels Àustries.

 L'aniversari

El 17 de setembre de 1968, avui faria 51 anys, va néixer l'exfutbolista i entrenador Francesc Tito Vilanova, que va morir el 2014 d'un agressiu càncer de la glàndula paròtide que l'havia obligat uns mesos abans a deixar de ser el responsable del primer equip del Futbol Club Barcelona. Com a jugador, Vilanova va formar-se al futbol base del Barça però mai va arribar al primer equip i va passar pel Figueres, el Lleida, el Celta de Vigo o el Badajoz abans de retirar-se a la Gramenet. El 2007 va ser nomenat ajudant de Pep Guardiola al Barça B i allà es forjaria un tàndem fins que el de Santpedor va deixar el club el 2012. Vilanova va ser nomenat responsable del primer equip i va intentar mantenir l'elegant i ofensiu estil de joc de Guardiola, de qui personalment es va anar distanciant. Va guanyar la Lliga 2012-2013. Aquest és el vídeo d'homenatge que el club va emetre quan va morir.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per subscriure-t'hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació