la pocmoderna surt de mare

Nadó a la vista: visites a l'hospital, sí o no?

«El que havia de ser prioritari, cuidar la puça i cuidar-me a mi, s'havia convertit en estar pendent de somriure a visites que s'acumulaven»

per Elisenda Soriguera, 15 de setembre de 2019 a les 16:50 |
«És de fa gairebé tres anys que m'he tornat una ploramiques oficial» | rawpixel.com
Una de les poques coses que vaig aprendre en les classes de prepart a què vam assistir amb l'arribada de la primera filla va ser a buscar la calma durant els primers dies després del naixement. No vam tenir gaire sort amb aquelles classes, que van ser molt menys profitoses del que esperàvem. Tot i això,  sí que recordo que ens van ajudar a prendre consciència que tenir el control del que succeiria dins de l'habitació just després del naixement de la criatura era important.

Hi ha diverses maneres de gestionar aquests inicis, segons els desitjos dels progenitors, però el que està clar és que cal ser més prudents i valorar què volen els pares abans d'entomar una decisió sobre si fer visita o no a l'hospital. El grau de confiança i proximitat és clau, però encara és més clau veure com volen entomar la nova arribada. I respectar-ho.

 
Així que el més important de tot si algú proper acaba de parir és que, abans de prendre cap decisió, en feu la consulta. És senzill: "Com esteu? Voleu visites o ens veiem més endavant? Us cal res?". I la consulta és bàsica, perquè per molt que haguessin previst com els agradaria que fossin els primers moments (o dies) a l'hospital, després els plans poden canviar, i també la decisió. Així que abans de plantar-vos en una clínica feu un Whatsapp, que no costa res...
 
Hi ha persones del meu entorn que prefereixen rebre les visites a l'hospital: "Si venen a casa s'apalanquen al sofà i a més a més els has d'atendre i servir", diuen. A més, a l'hospital no has de patir per si has rentat els plats de dinar abans que vingui la visita, o per si encara no t'has fet el llit, perquè el matí ha estat dur. I és un bon argument. Així que a l'hospital, corrua de visites i coneixences, per evitar que els primers dies a casa es converteixin en dies d'haver de pensar a tenir la nevera plena de refrescos per als convidats, o d'haver de planificar horaris quan l'ordre i la rutina encara semblen un miratge.


Em sembla un bon argument, però ens l'estalviaríem si la gent també fos prudent amb les visites: és fàcil veure si els pares i la criatura tenen una bona tarda i es pot allargar l'estona o si, per contra, la jornada s'ha girat i enlloc d'una visita la família necessita una migdiada. Se'n diu empatia. I jo crec que augmenta exponencialment quan has passat pel mateix que ells.
 
En el nostre cas, abans del part vam decidir ser més partidaris de rebre poques visites a l'hospital, i a poc a poc anar entomant les trobades a casa, amb un ritme tranquil i controlat. Amb il·lusió per compartir i viure aquestes coneixences i gaudir-les amb les persones que estimem. Per això vam decidir que les primeres hores (i dies) de l'hospital no haurien de ser per convertir l'habitació en un centre comercial en hora punta: són moments per apamar la nova situació, perquè la mare es recuperi un xic abans de tornar a casa i perquè la família es conegui. També per fer que la criatura s'enganxi al pit (en aquest cas, havíem pres aquesta decisió), i perquè la calma regni aquest espai. No cal oblidar que hi ha una persona que ha estat nou mesos dins d'un ventre i ara surt al món exterior. Es mereix una mica de calma, no?
 
I així ho vam notificar als nostres amics més propers. I tot i que en sabem molt bé la teoria, la pràctica no la vam assolir amb el primer naixement. Ens va sobtar veure gent que arribava sense consultar. I ens va fer enfadar especialment que qui preguntava per proximitat i sentit comú, qui teníem ganes de que vingués a fer-nos una abraçada, s'emportava un 'no' per resposta, perquè altres persones menys properes havien decidit unilateralment venir a rebre la nouvinguda, i ens havíem quedat sense energia. Va ser dur.
 
Recordo una infermera entrant a l'habitació i preguntant-me a mi, a la mare, si ja havia pogut anar de ventre. Pels que no ho hagueu viscut, en alguns casos, fins que la mare no ha fet la seva primera evacuació, no li donen l'alta hospitalària. La resposta va ser negativa. En tot el dia no havia tingut ni cinc minuts per concentrar-me a tancar-me el lavabo i afrontar que, després del part, en algun moment hauria de fer-ne, i no s'acabaria el món. Sembla una tasca fàcil, però en aquells moments, no ho és. Així que el que havia de ser prioritari, cuidar la puça i cuidar-me a mi, estimar-nos fort i gaudir, s'havia convertit en estar pendent de somriure a visites que s'acumulaven sense que hi poguéssim fer res.
 
Per sort, després, tot es va anar posant a lloc. Un cop a casa, vam marcar timings i vam estar contents que a poc a poc, tots els que estimem coneguessin la nostra filla. Ara que arriba la segona, espero que l'experiència vagi millor. Només em queda una cosa per fer abans que neixi: estampar en un body una frase d'avís als visitants, de l'estil de "No em despertis, estic clapant".

Apunt important: Aquest article el vaig escriure fa uns mesos perquè ara mateix estic inoperativa, gaudint del permís de maternitat per entomar l'arribada d'una nova criatura, tal i com explicava aquí.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació