15
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
16
de setembre
a les
11:31h
Sergi Pàmies va fer el millor recompte de la multitudinària manifestació de la Diada: "Confieu en el meu criteri: l'hòstia de gent". Pàmies excel·leix com a cronista i sap esquivar debats estèrils amb dosis d'ironia. L'article publicat a La Vanguardia per descriure la marea concentrada enterrava en tres paraules la voluntat de convertir el recompte de l'Onze de Setembre en un ridícul epitafi de l'independentisme, construït en els casos més matussers amb titulars forçats i fotografies obstinades a esquivar manifestants. Els independentistes no han desaparegut. En tot cas, han entès que el projecte republicà que creien tenir a tocar la tardor del 2017 és ara més lluny del que havien cregut o del que els havien fet creure.
"La idea que va per llarg ja s'ha estès. La gent que em venia a saludar a la manifestació de la Diada ja ho tenien assumit". La reflexió d'un alt dirigent de l'independentisme sobre la jornada de dimecres il·lustra com el sobiranisme de base ha començat a interioritzar el nou escenari. Aquest és un diagnòstic compartit per partits i entitats, per bé que, en funció de les sigles, les estratègies se situïn més a prop del pragmatisme o la confrontació.
Els discursos poden divergir, però l'independentisme ja no es posa terminis, realitat que la mateixa ANC va admetre en els discursos de la Diada. La configuració del procés es va fer a cop de dates i la pressa va maleducar la mirada sobre l'entitat del conflicte d'unes bases que després van haver de digerir un resultat inesperat. La independència exprés no figura avui en els càlculs honestos de Lledoners, Palau o Waterloo. Això sí, continua sent l'objectiu.
Les urgències del moviment passen per un altre estadi. La resposta a la sentència del Tribunal Suprem fa setmanes que ocupa partits i entitats, obligats a llimar asprors per consensuar una estratègia coordinada en la mobilització i el discurs institucional. El carrer tindrà un paper capital, s'invocarà la majoria del 80%, al Parlament se succeiran fotografies rellevants, i el Govern s'encarregarà de pilotar el discurs polític. Fins ara, el diàleg és franc. La cimera de Ginebra va servir per adquirir compromisos, per bé que falten concrecions.
Els partits han treballat en una aturada de país d'almenys un dia com a resposta immediata -tal com va avançar NacióDigital-, però el corpus de mobilitzacions haurà de rebre l'aval de totes les sigles i també de les entitats, que han presentat més propostes en forma de documents.
La sentència que dicti Manuel Marchena mobilitzarà l'independentisme, obligat a "estar a l'alçada", com recordava el mateix president de la Generalitat, Quim Torra, en la commemoració del desè aniversari de la consulta d'Arenys de Munt. La resposta tindrà una formulació escalonada, amb la superposició de manifestacions al carrer, missatges institucionals i debats parlamentaris. L'independentisme farà soroll, de ben segur. Però l'impacte polític de les seves accions es mesurarà per l'agudesa que tinguin, la intensitat amb la qual s'executin i la coordinació amb la qual es dissenyin. La sentència, doncs, és l'última oportunitat per portar a un temps de pròrroga el cicle obert el 2010 amb la gran manifestació de resposta a la retallada de l'Estatut.
Per fer inevitable la negociació d'un referèndum -per inversemblant que sembli, l'objectiu més possibilista-, l'Estat s'ha de sentir obligat a negociar. I ara mateix, malgrat la incertesa per la investidura fallida, la partida no és en aquestes coordenades. Per això l'independentisme faria bé de pensar, més enllà de la fórmula de resposta a la sentència, de quina manera gestionarà la frustració si res canvia. Una gestió del desencís amb la necessitat de preservar musculatura i espais de poder.
"La idea que va per llarg ja s'ha estès. La gent que em venia a saludar a la manifestació de la Diada ja ho tenien assumit". La reflexió d'un alt dirigent de l'independentisme sobre la jornada de dimecres il·lustra com el sobiranisme de base ha començat a interioritzar el nou escenari. Aquest és un diagnòstic compartit per partits i entitats, per bé que, en funció de les sigles, les estratègies se situïn més a prop del pragmatisme o la confrontació.
Els discursos poden divergir, però l'independentisme ja no es posa terminis, realitat que la mateixa ANC va admetre en els discursos de la Diada. La configuració del procés es va fer a cop de dates i la pressa va maleducar la mirada sobre l'entitat del conflicte d'unes bases que després van haver de digerir un resultat inesperat. La independència exprés no figura avui en els càlculs honestos de Lledoners, Palau o Waterloo. Això sí, continua sent l'objectiu.
La independència exprés no figura avui en els càlculs honestos de Lledoners, Palau o Waterloo. Això sí, continua sent l'objectiu
Les urgències del moviment passen per un altre estadi. La resposta a la sentència del Tribunal Suprem fa setmanes que ocupa partits i entitats, obligats a llimar asprors per consensuar una estratègia coordinada en la mobilització i el discurs institucional. El carrer tindrà un paper capital, s'invocarà la majoria del 80%, al Parlament se succeiran fotografies rellevants, i el Govern s'encarregarà de pilotar el discurs polític. Fins ara, el diàleg és franc. La cimera de Ginebra va servir per adquirir compromisos, per bé que falten concrecions.
Els partits han treballat en una aturada de país d'almenys un dia com a resposta immediata -tal com va avançar NacióDigital-, però el corpus de mobilitzacions haurà de rebre l'aval de totes les sigles i també de les entitats, que han presentat més propostes en forma de documents.
La sentència que dicti Manuel Marchena mobilitzarà l'independentisme, obligat a "estar a l'alçada", com recordava el mateix president de la Generalitat, Quim Torra, en la commemoració del desè aniversari de la consulta d'Arenys de Munt. La resposta tindrà una formulació escalonada, amb la superposició de manifestacions al carrer, missatges institucionals i debats parlamentaris. L'independentisme farà soroll, de ben segur. Però l'impacte polític de les seves accions es mesurarà per l'agudesa que tinguin, la intensitat amb la qual s'executin i la coordinació amb la qual es dissenyin. La sentència, doncs, és l'última oportunitat per portar a un temps de pròrroga el cicle obert el 2010 amb la gran manifestació de resposta a la retallada de l'Estatut.
L'independentisme farà soroll després de la sentència, de ben segur. Però l'impacte polític de les seves accions es mesurarà per l'agudesa que tinguin, la intensitat amb la qual s'executin i la coordinació amb la qual es dissenyin
Per fer inevitable la negociació d'un referèndum -per inversemblant que sembli, l'objectiu més possibilista-, l'Estat s'ha de sentir obligat a negociar. I ara mateix, malgrat la incertesa per la investidura fallida, la partida no és en aquestes coordenades. Per això l'independentisme faria bé de pensar, més enllà de la fórmula de resposta a la sentència, de quina manera gestionarà la frustració si res canvia. Una gestió del desencís amb la necessitat de preservar musculatura i espais de poder.